Emigdi Subirats i Sebastià

PRÒLEG
Tot sovint penso que la meva infància
Té una dolça i secreta remor d’aigua.
Parlo de la verdor d’un delta immens;
Parlo dels vols dels ibis (milers d’ibis
Com volves vives de la neu més blanca)
I del flamenc rosat (de l’íntim rosa
D’un pit de noia gairebé entrevist).

Enguany, la 4a edició de la Fira literària Joan Cid i Mulet que se celebra a l’EMD de Jesús (Baix Ebre), ret homenatge a la figura del veterà poeta tortosí Gerard Vergés i Príncep (Tortosa, 1931). Des de l’organització, hem volgut reconèixer una trajectòria inteŀlectual i literària impecable que l’ha portat a la realització d’una obra de notable qualitat, no excessivament prolífica però, que l’ha convertit en un dels poetes actuals esteŀlars en llengua catalana. Molts crítics literaris solen destacar tres grans veus ebrenques literàries del segle xx, riu
avall i riu amunt: Sebastià Juan Arbó (La Ràpita 1902 – Barcelona 1984), Artur Bladé i Desumvila (Benissanet 1907 – Barcelona 1995) i Jesús Moncada (Mequinensa 1944 – Barcelona 2005). Creiem
que caldria afegir-ne, indubtablement, d’altres com la de Mn. Joan Baptista Manyà (Gandesa 1884 – Tortosa 1976) i l’agosarada veu poètica de
Gerard Vergés, que sovint agafa una dolça remor a aigua. Vergés és un homenot de lletres, frase que pretén fer un retrat entusiasta de l’home i, a la vegada, enlairar la seua obra, la qual ens sentim motivats a reivindicar en tot moment. És un home que viu intensament i passionalment la literatura, a qui complau exercir una inteŀlectualitat plàcida, que creu fermament en la cultura a la qual pertany, la catalana, sense embuts…
L’any 1981, amb L’ombra rogenca de la lloba, a Gerard Vergés se li concedia el premi Carles Riba de poesia, tota una fita!!!
Jo soc aquell que em dic Ròmul, romà de gest
cansat i irònic, pensatiu, de perfil encunyat a les
monedes. M’agraden Mahler, Mozart sobretot. I el
silenci dels astres. Tinc mil anys.
Aquest poemari ha estat qualificat per alguns analistes com el millor de la literatura catalana de les darreres tres dècades, afirmació que signaria personalment allí on calgui. Suposava la consagració definitiva d’un autor que havia demostrat una gran passió llibresca des dels seus anys de joventut, entre 1952 i 1963, quan tirava endavant la revista cultural Gèminis, des de Tortosa estant, conjuntament amb l’historiador Jesús Massip, i tot un seguit de coŀlaboradors d’alt nivell a les grans ciutats de la península Ibèrica. Vergés, mestre en farmàcia,
ens oferia una delícia literària, un poemari extraordinàriament original i carregat de mites i de jocs poètics, amb un estil que pretenia homenatjar Eliot i el seu famós Waste Land, un dels poetes de capçalera que l’ha influït més profundament en la seua poesia. Els noms d’Ausiàs March, Thomas Eliot i William Shakespeare han esdevingut el sol i l’ombra del poeta tortosí, els seus mestres, de l’obra dels quals tant ha sabut aprendre, uns genis veritables que han anat traspassant estils al llarg de centúries ufanes. Ausiàs March? Això és cosa gran! Vergés
dixit…
Vergés no formarà mai part dels influents cercles literaris catalans, però. Viurà reclòs a la seua ciutat natal, Tortosa, el veritable espai vital per a un escriptor de gran vàlua que mai no ha buscat publicitats ni reconeixements, que mai no ha caigut en el localisme, que s’ha nodrit de fonts culturals d’arreu dels continents. Tothom té el seu paisatge, però, com ens reconeix el nostre poeta. Anirà fent camí calladament, frase que descriu a la perfecció la seua manera d’actuar en l’àmbit literari.
Amb Tretze biografies imperfectes, el 1985, torna a sorprendre de debò la literatura catalana en rebre el Josep Pla de narrativa. Era un altre èxit de nivell, la constatació d’un esplèndid treball lletrat. Les seues pròpies paraules especifiquen què ens trobem al recull: Quant a imperfectes, l’adjectiu no és una prova de modèstia. Aquestes biografies són imperfectes (plusquamimperfectes, diria, si aquest temps verbal existís) perquè no han estat escrites – esperode la manera tradicionalment establerta en aquest gènere. Algunes d’aquestes vides, en efecte, m’han procurat simplement l’excusa per parlar de coses diverses que sempre m’han interessat.
Posteriorment havien d’arribar més reculls poètics, no gaires. Long play per una ànima trista i Lliri entre cards continuaven retratant un treball poètic de primer nivell, mentre que dècades després veuria la llum La insostenible lleugeresa del vers, tota una delícia, i La raíz de la mandrágora, la traducció a la llengua castellana de tots els seus reculls poètics, per part d’un poeta de Cambrils. Un corpus literari esplèndid, que ens situa davant d’un dels universos poètics més ferms de les nostres lletres.
La traducció dels sonets de Shakespeare al català esdevindria tota una obra mestra. La llengua catalana incorporava els sonets shakesperians. A Vergés li agrada repetir una frase cèlebre: jo no sé anglès, sé català. Reivindica el fet de conèixer abastament la llengua de Campredó i de Manacor, de Calaceit i Monòver, d’Elna i l’Alguer, del Carxe i Andorra la Vella, la llengua de la terra que l’ha vist nàixer i ferse literat. La més internacional de les llengües actuals, en canvi, amb la modèstia que el caracteritza, no creu dominar-la suficientment, cosa que no li va impedir rebre un altre prestigiós guardó literari, el Crítica Serra d’Or de 1994.
Un retrat sobre el pintor tortosí Antoni Casanova, assaigs literaris, coŀlaboracions periodístiques, amb la fina prosa d’un home de l’Ebre, han anat forjant una obra molt singular i l’han convertit en un personatge admirat i respectat arreu.
L’editorial Petròpolis, que dirigeix l’amic i editor Jaume Llambrich de l’Ametlla de Mar, ens ha tornat a obrir les portes per oferir un homenatge llibresc a la més emblemàtica figura literària ebrenca del moment. Hi participen nombrosos/es agents culturals i escriptors/es de les comarques centrals dels Països Catalans i del Camp de Tarragona. A tots i a totes ens ha fet molta iŀlusió anar redactant quatre ratlles que ens permetien expressar els nostres sentiments més profunds envers un homenot de lletres de casa nostra. Tanmateix, enlairant Vergés, ens complau recordar veus poètiques nostrades de tots els temps: Francesc Vicent Garcia, rector de Vallfogona, i Francesc de la Torre i Sevil (Tortosa, segle xvii), Jaume Tió i Noé (Tortosa, segle xix), Joaquim Garcia Girona (Benassal, principis del segle xx), Tomàs Bellpuig (Tortosa, primeres dècades del segle xx), Joan Povill i Adserà (Vilalba dels arcs, mestre en gai saber, primera meitat del segle xx), Salvador Estrem i Fa (Falset, principis del segle xx), Joan Cid i Mulet (Jesús, segle xx), Desideri Lombarte (Pena-roja de Tastavins, segona meitat del segle xx), Manel Garcia Grau (Benicarló, traspassat fa uns pocs anys), Adrià Chavarria (Tortosa, traspassat fa uns pocs mesos)… També veus ben actuals, de generacions diverses, de la seua Tortosa natal: Manel Pérez i Bonfill, Zoraida Burgos, Albert Roig, Andreu Subirats; el vinarossenc Joan-Elies Adell; el mequinensà Hèctor B. Moret; el benicarlí Josep Igual; el canareu Tomàs Camacho; el senienc Joan Todó; l’ampostí Yànnick Garcia; el Marià Lleixà, de Mas de Barberans; la Cinta Mulet, d’Horta de Sant Joan… Homes i dones, poetes i poetesses, d’una terra que rega l’Ebre i que s’ha acostumat al corrent del vent de dalt.
Les veus de cantautors com la tortosina Montse Castellà i l’amic Jesús Fusté, de Pradell de la Teixeta, han cantat Vergés i l’han fet encara més nostre. I nosaltres volem difondre l’obra de Vergés en tots els mitjans que estan al nostre abast: a la xarxa i amb recitals poètics, a les escoles i en programes radiofònics literaris, en lectures personals i en congressos acadèmics… També gosem, modestament, incorporar-lo a la llengua de Shakespeare, de Dickens, d’Orwell (aquell que homenatjava Catalunya, la terra de Vergés, la cultura de Vergés…).
Oblivion that ratifies doors and windows
On empty places, closes rooms,
All is silence: cloisters without crosses,
Docks without vessels. It won’t remain
A remote scent from us all.
15 | Jo sóc aquell que em dic Gerard
And even so, me, Romulus, son of Mart,
I’ve still written these verses.
(Maybe
With little faith and trust.)
But you should know that these things
Were first written on my heart
Llegim-lo… Gerard Vergés és un POETA.
Emigdi Subirats
Campredó, febrer de 2010

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!