Les declaracions de Pepe Rubianes a El Club de TV3 [vegeu el video], en el context d’una brutal ofensiva catalanofòbica durant la duríssima negociació estatutària, ha estat l’excusa per vetar l’espectacle de l’artista català al Teatro Español de Madrid. La combinació de Rubianes i García Lorca ha resultat inacceptable per als intolerants i neofeixistes, que
Llegeixo a La Vanguardia que l’esposa del President Pasqual Maragall, Diana Garrigosa, s’ha donat de baixa com a militant del PSC. Ho va fer poc després que el seu marit anunciés la retirada política forçada per l’aterratge de José Montilla i l’aparell socialista. Però s’ha sabut ara. Curiosament hores després que se s’anunciés que l’últim
Dotze de febrer de 2005. José Luis Rodríguez Zapatero arriba al barri barceloní del Carmel. Els veïns reben el president espanyol amb aplaudiments. La rebuda a ZP contrasta amb els crits i xiulets a Pasqual Maragall i Joan Clos. Zapatero és el salvador. Maragall i Clos, el contrari. Maragall presideix el govern que havia creat
En tres mesos, el PSC ha renovat els seus dos càrrecs institucionals més importants del país: el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, i l’alcalde de Barcelona, Joan Clos. Tres mesos per passar pàgina al maragallisme i imposar l’aparell allà on l’aparell no havia gosat mai d’arribar: la presidència de Catalunya i l’alcaldia de Barcelona.
Narcís Serra va haver d’abandonar l’alcaldia de Barcelona per anar a fer de ministre de Defensa. Felipe González el reclamava per modernitzar i democratitzar l’exèrcit espanyol heretat del franquisme. Pasqual Maragall va rellevar Serra i, un cop l’agradable ressaca olímpica s’havia superat, les tensions amb el seu partit el van fer plegar per refugiar-se a
El Ministeri de Defensa, el titular del qual és l’exjutge José Antonio Alonso, amic personal del president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, ha fet retirar l’estàtua eqüestre del dictador Francisco Franco de l’Acadèmia General Militar de Saragossa. La retirada -que contrasta amb la d’altres estàtues- ha provocat la indignació del PP, partit hereu del franquisme,
Els digitals, a aquestes hores de la nit, no diuen pas res. L’acte organitzat pels obiolistes de Nou Cicle amb Pasqual Maragall i José Montilla a Vilopriu (Baix Empordà) no deu tenir interès. O potser el problema és que som a l’agost, i les redaccions estan sota mínims (el web del Telenotícies n’és l’excepció?). La
"Ha estat un problema de coordinació", ha hagut de reconèixer el ministre socialista de Treball i Assumptes Socials, Jesús Caldera, que s’ha afanyat a exculpar la Generalitat i atribuir-se en solitari l’error. Després de la crisi del Prat, el trasllat sense avís fins a Barcelona d’immigrants provinents de les Canàries -abandonats a la seva sort,
Galícia cremava, recuperant el fantasma del Prestige, com si d’un efecte boomerang es tractés. El bloc del periodista gallec Juan Varela és de lectura obligada: Arde Galicia, Nunca máis contra el fuego, Galicia arde y se moviliza, Galicia negra, El rastro del fuego, Los gritos no sofocan los desastres i Agosto negro para Galicia són els
"Votar Mas és votar la Catalunya dels dos bàndols. Votar Montilla és votar la Catalunya de l’enfrontament entre l?Ajuntament de Barcelona i la Generalitat dels darrers vint-i-cinc anys. Per això, votar Mas és votar Montilla. Per això Esquerra incomoda. Perquè per a Esquerra, Catalunya no acaba al Baix Llobregat ni és només Osona i el
Dimecres passat celebrava Dos anys fent bloc. Avui anuncio tres setmanetes de descans. Si hi entreu al bloc, no us sàpiga greu l’escassa (o nul·la) activitat. Però al setembre la política catalana arrencarà el curs amb una intensitat frenètica, i cal tenir les piles carregades. Ho haig de fer. [Albert Segura informa avui a El Punt: Cada
"El Pla d?Infrastructures del Transport de Catalunya que el Govern vol aprovar i al què ICV possiblement doni el seu suport és, exactament, la suma de totes les coses en contra de les quals vaig entrar en política i hi estat fins ara (…). No m?explico que diguem que sí a aquest pla. I m?explico
José Montilla no té el carisma de Pasqual Maragall. Tampoc Artur Mas pot fer ombra a la figura de Jordi Pujol. Montilla i Mas són els màxims exponents de la transició política catalana, visualitzada -finalment- al capdavant de les dues forces que es disputen la centralitat. El PSC ha fet, encara que tard, els deures
Aquest divendres em preguntava si a un president del Barça que no fos independentista la justícia i altres personatges li haurien buscat les pessigolles d’aquesta manera. A Núñez, Gaspart o Reyna l’haurien intentat desequilibrar de la manera que ho pretenen fer amb Laporta? Quan una institució rutlla, i compensa emocionalment altres ensurts o desenganys col·lectius,
El monarca ja ha signat, i el 9 d’agost entrarà en vigor l’Estatut de Catalunya reformat. Quin descans. Patia, i molt, perquè sense la reforma estatutària la felicitat dels catalans corria perill. Ara, però, cal desenvolupar-lo, i a Madrid hauran de canviar una vintena de lleis, una feina més aviat complicada. M’he quedat molt més