Saül Gordillo www.saul.cat
Bloc sense fulls
Els digitals, a aquestes hores de la nit, no diuen pas res. L’acte organitzat pels obiolistes de Nou Cicle amb Pasqual Maragall i José Montilla a Vilopriu (Baix Empordà) no deu tenir interès. O potser el problema és que som a l’agost, i les redaccions estan sota mínims (el web del Telenotícies n’és l’excepció?). La qüestió és que l’Agència Catalana de Notícies sí que ho destaca en la portada del seu web. "Pasqual Maragall reclama un grup parlamentari propi per al PSC a Madrid", resa el titular. La fotografia (que reprodueixo) és impagable. La serietat habitual de l’encara ministre Montilla és proporcional a l’alegria que desprèn l’encara President Maragall. Sembla que en aquesta llarga retirada maragallista el President disfruti posant el dit a la nafra dels socialistes. És més nacionalista que mai. Encara que sigui per provocar i incomodar els montillistes. A Sant Jaume de Frontanyà, el dia 9 d’agost, quan entrava en vigor la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya aprovat en referèndum el 18 de juny, Maragall va dir que som el país europeu sense estat més semblant a un estat independent. L’altre dia va anar més enllà reiterant que l’Estat és "marginal" al Principat perquè només representa el 20% de la despesa pública.
Ahir a Vilopriu, davant del presidenciable Montilla, va recuperar aquella típica cantarella del sector catalanista del PSC: la petició d’un grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats. Quan arriba l’hora de la vertitat, però, mai s’acaba fent realitat. L’última vegada tenien una excusa perfecta. Si el PSC se separava del PSOE, el grup parlamentari majoritari hauria estat el PP i la visualització hauria perjudicat l’arrencada de l’executiu de Zapatero.
Montilla -a qui Carod ha recordat la seva procedència no catalanista- ha replicat sense cap mena d’escrúpol: "Ara és el moment d’aplicar polítiques reals i deixar-se de cabòries nacionalistes." El ministre ha respost Maragall en el mateix acte. Per a ell, això són "cabòries" d’un Maragall que va de retirada i ja pensa en la seva jubilació personal: "Quan sigui gran em vull dedicar a la política euromediterrània."
Cadascú a la seva.
[Sobre l’origen de Montilla, Sebastià Alzamora ha escrit aquest article, que mereix aquest comentari d’Arcadi Espada.]
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
..
Quan Saplana arribà a la Presidència de la Generalitat d’Avall no m’importà que fóra murcià, sinó que fos eficaç i diligent. I ni tan sols m’importà el cas Naseiro en què estava ficat fins les narius. Repetíem el cas de Ferran d’Antequera, entremig d’una batalla inútil. I m’hi vaig errar greument, que amb el pas dels anys, he pogut copsar.
Les persones ja formades tenim unes poques dèries i/o manaments vitals que arrosseguem al llarg de la vida. Llibertat, catolicisme, protestantisme, nacionalitat, família, cultura, la professió, idioma, solidaritat amb els desprotegits, amb el diner propi, sexe, caritat, etc. Casdascú en fa la seua tria.
La tria d’en saplana acollia, entre elles, el seu propi poder i diner. La qual cosa esborrava les altres. València era el trampolí envers Madrid, com abans ho havia estat Benidorm i abans casar-se amb la filla de Barceló.
El punt més àlgid del seu nivell humà i mode de veure el món, es plasma amb arraconament a que ha sotmés al seu propi fill (amb síndrome de Down) en la seua carrera vers la Moncloa. Eixa mateixa "qualitat humana" li ha fet considerar-lo una nosa, en comptes d’un actiu.
Tornant al senyor Montilla, dubte que la seua tria sia pitjor, tanmateix podem detectar des d’ara mateix, que l’aplicació pràctica d’aquestes´es circumscriu al que és l’Estat espanyol, altrament dit Espanya. En els temps actual de globalització, és el Sr. Montilla l’instument que posarà en marxa el Ferrmed europeu?, ¿És ell qui eixamplarà competencialment el Principat fins a donar-li una coherència de quasi-estat o m´s enllà?
¿És ell qui serà capaç d’establir acords de coordinació entre les administracions autonòmiques i estatals de la resta de PPCC?
¿És ell qui faça possible anar a discutir a Brussel·le els nostres opcions i problemes per a cooperar amb els altres pobles europeus?
¿És ell qui donarà opcions i recolzarà grups econòmics fets al caliu d’este país pe a tindre pes europeu, si més no?
Podria fer més ítems, d’aeroports, línies aèries, ports marítims, mass-media, immigració, balances fiscals, etc.
Però no crec que pague la pena.
Llegint els blocs dels montillistes i gent del psc, t’adones, que el perfil és baix. Té la mateixa alçada que un ens administratiu i de poder que es diu España, i dellà d’esta hi ha vida i este és el problema:
Que és un perfil baix, per a una societat -contemporània- que reclama més de tot allò que he ressenyat adés.
I ausades!, que voldria tonar-me a equivocar.
Aquestes hi han de tenir un abast de caràcter universal.
Així com la dona a qui el seu marit li passa pocs diners per la compra i, que prometent canelons trufats, llavors només pot posar a taula macarrons sense "picadillu", així els socialistes,, que prometen "política social" i "avenços inimaginables", saben que no podran fer altre cosa que administrar la misèria. crua misèria, misèria al dente.
No m´agradaria ser en Montilla, és trist haber d´interpretar una mala obra de teatre amb un guió que no s´aguanta ni amb pinces.
Independentment de la ideologia de cadascú el que no pot fer mai un blocaire és inventar-se afirmacions d’altres persones. N’Arcadi Espada en el seu comentari afirma que ERC considera José Montilla estranger, afirmació que no he sentit mai a cap dirigent ni militant del partit republicà i no representa ni molts menys la línia oficial del partit. Si em permets Saül adjunto el missatge sencer, l’únic interès és que és el perfecte exemple per mostrar el que no hauríem de fer mai en un bloc.
Un comentarista repite en el diario catalán que el origen es muy importante a la hora de elegir al presidente de la Generalitat. La frase yaya la dijo el aún presidente de la Generalitat y es una frase xenófoba, naturalmente; pero la xenofobia es real, como el nacionalismo o la malaria. Lo importante es observar la frase desde el punto de vista del señor José Montilla y de la alianza de gobierno que han mantenido con Esquerra Republicana, aquí y allí. En efecto, el señor Montilla, de Córdoba, ha gobernado, y parece que quiere seguir haciéndolo, con un partido que lo considera un extranjero. Esta no es una conclusión derivada del análisis subjetivo de las cosas; sino de la extensión lógica de un hecho. Esquerra Republicana considera que los españoles son extranjeros: tan extranjeros como un congolés. No puede abdicar en el caso de Montilla. Y tampoco de algunos cientos de miles de ciudadanos de Cataluña añadidos. El independentista tiene razón cuando proclama la extrañeza (universal extrañeza) de que un extranjero presida un país. Esquerra Republicana es un partido independentista. De la afirmación del independentista se deriva que hay tres millones de personas que viven en Cataluña y que no pueden ser presidentes de la Generalitat de Cataluña. Esquerra Republicana es un partido independentista.
Que era lo que se quería demostrar.