Tilbert D. Stegmann, professor a la Universitat de Frankfurt i president d’honor de l’Associació Germanocatalana, acaba de rebre el XVI Premi Internacional Ramon Llull de mans del President Pasqual Maragall per haver contribuït a la difusió de la cultura catalana amb la traducció a l’alemany de nombrosos autors catalans. Stegmann (a la foto) dirigeix l’Estudi
Montserrat Tura és valenta. Potser s’equivoca políticament, però la sinceritat s’agraeix. Aquest dijous, mentre els seus companys socialistes de l’Ajuntament de Barcelona, per boca de Jordi Hereu, deien pestes dels Mossos d’Esquadra per la mala resposta arran dels incidents provocats la nit anterior per un grup d’okupes a Gràcia, la consellera d’Interior trepitjava els estudis de
El PSC se n’adona, de l’error, i fa córrer una circular entre les federacions del partit per veure si hi ha algun guapo o guapa que s’atreveix a disputar a José Montilla la candidatura a la presidència de la Generalitat. Ho presenten dient que obren el termini per proposar precandidats a la presidència de la
L’eliminació de la selecció espanyola del mundial de futbol, a vuitens de final contra l’equip francès, ha provocat l’alegria en la blogosfera sobiranista catalana, per a indignació d’alguns. Aquest és un recull d’anotacions que he trobat als blocs polítics i d’altres que segueixo: Josep Maria Terricabras, filòsof: Patriotisme al·lucinant Antoni Dalmau, periodista: La cresta del gall
El candidat socialista in pectore treu pit amb convicció. Encara no feia 24 hores que l’executiva del PSC l’havia proposat com a cap de llista a les eleccions al Parlament de Catalunya que ja replicava Pasqual Maragall, que havia criticat el procés de designació per poc democràtic i participatiu. Em fa gràcia que Maragall descobreixi ara
Jornada intensa. Al matí, l’executiva del PSC complia amb el tràmit de proposar formalment José Montilla com a candidat a la presidència de la Generalitat a les eleccions de la tardor. El consell nacional del PSC haurà de ratificar-lo al juliol. Ni primàries ni debat ni democràcia interna. L’aparell del partit imposa el candidat, i
En el seu moment vaig celebrar l’elecció de Josep Maria Carbonell [amb aquesta anotació titulada Carbonell versus Majó] com a president del Consell de l’Audiovisual de Catalunya. Fa prop d’un any li concedia un vot de confiança, perquè confiava que el seu perfil gens sectari pesés més que no pas la militància (socialista) i procedència
Això va de recol·locar-se . Us imagineu Maragall fent d’ambaixador espanyol? Si aquest és el càrrec que li pot oferir Zapatero més val que pleguem. Seria molt trist. No ho veig. Més val que faci de President “enretirat”, a l’estil de Pujol. Encara que sigui per dignitat. Juan Varela: Aznar se une a Murdoch i
La política és una mena de Dragon Khan, igual que ha ha estat el tripartit. Avui ets a dalt triomfant, demà ets una ànima en pena. Només cal veure els elogis al President Maragall. La generositat de les necrològiques polítiques té aquestes coses. Ja ningú no se’n recorda de les pitjors maragallades d’aquests tres anys de
De la Torre de Collserola a la sala Torres Garcia del Palau de la Generalitat. El temps i la distància separen aquests dos escenaris. Fa vuit anys, enfilat a l’emblemàtica torre de Norman Foster el socialista que tornava de Roma es comprometia a lluitar per la presidència de la Generalitat. Des de dalt de Collserola,
Marxa Pasqual Maragall i s’hi posa José Montilla. El pacte Mas–Zapatero es cobra una nova víctima política. Es compleix el guió de La Moncloa. Al peu de la lletra, mil·limètricament. Foragitada Esquerra del Govern amb l’excusa del referèndum estatutari, el segon escull era el President. Maragall ha llençat la tovallola, pressionat pels partits que van
“És veritat que molts dels qui vàrem votar sí, seguim tenint com a referent el que va aprovar el Parlament de Catalunya, el del 30 de setembre. Però ara no és hora de tornar a reivindicar. Si de cas de defensar i fer aplicar bé el que el nou Estatut representa de guany”, confessa Jordi
“És veritat que molts dels qui vàrem votar sí, seguim tenint com a referent el que va aprovar el Parlament de Catalunya, el del 30 de setembre. Però ara no és hora de tornar a reivindicar. Si de cas de defensar i fer aplicar bé el que el nou Estatut representa de guany”, confessa Jordi
Esquerra ha començat aquest dilluns el pausat i necessari procés de catarsi. La història de les famílies, que si carotistes o puigcercotistes, és una anècdota davant de la cura d’humilitat que s’imposava la mateixa nit del referèndum. Divendres, passejant per la Riera de Mataró i conversant amb un militant d’ERC, vaig comprendre que el partit només
Victòria del “sí” i derrota del “no”. La participació (just per sota del 50%) és molt preocupant. L’abstenció crítica ha castigat el “sí” i el “no”, a parts iguals crec. L’espantall del PP ha mobilitzat el vot catalanistaa favor del “sí”, mentre que el missatge del “no” ha fracassat. Era massa complicat. En el terreny