Un partit polític pot parlar o deixar de parlar del què vulgui. Un govern, en canvi, està lligat per les obligacions pròpies de les seves funcions i pels compromisos subscrits per la institució que representa. Així, per exemple, el govern espanyol no té, entre les seves legítimes opcions, la de negar-se a parlar d’autodeterminació. Per
Parafrasejant a La polla Records podríem dir que Populismo és todo aquello que os puede quitar el chollo!. I és que darrerament la utilització d’aquesta parauleta com arma llancívola contra l’adversari polític i, sobretot, contra tothom que se surt del guió del There is no alternative Thatcherià, és un no parar. No fa gaire, per
Permeteu-me una incursió autobiogràfica. Des de la mort de Franco s’han fet a Manresa (i a la resta de municipis catalans sota jurisdicció espanyola) 10 eleccions municipals. A les dues primeres, 1979 i 1983, el meu pare es presentava de cap de llista del PSUC. A les 7 darreres, de 1991 al 2015, un servidor
Una de cada vuit persones adultes que viu a Catalunya no veu reconegut el seu dret a la participació política i no pot votar ni presentar-se com a candidata a les eleccions diverses. I no ho pot fer perquè no té la ciutadania espanyola i perquè aconseguir-la és una procés que pot perfectament allargar-se 20
Que en els processos polítics (guerres incloses) el factor humà i les maniobres subterrànies hi juguen un paper important està fora de discussió. Que aquest paper és força menys decisiu del què la conspiranoia ens vol fer pensar, em temo que també. Dit amb exemples concrets, Alemanya no va perdre la Primera guerra Mundial a
L’any 2006 el president Bush va aprovar la Secure Fence Act que preveia la construcció d’una tanca de seguretat a la frontera entre els dos Estats Units, els d’Amèrica i els Mexicans. L’any 2009 Barack Obama va ser escollit president i va prosseguir la tasca de construcció dels, a data d’avui, gairebé 1100 quilometres de
Recordeu quan es parlava dels BRICS (Brasil, Rússia, Índia, Xina (China, en anglès) i Sudàfrica)? L’acrònim va sorgir a principi de segle i pretenia definir un conjunt de països a mig camí entre els anomenats primer i tercer món, països relativament pobres però amb economies que creixien de forma continuada. El concepte, que es concreta
Sovint es diu que el Partit Popular no va estar a l’alçada del repte que suposa l’àmplia demanda independentista a Catalunya i que en Rajoy i companyia van ser incapaços de donar una resposta política que evités el xoc de trens o que, com a mínim, en rebaixés la intensitat. Segons aquest plantejament, la inacció
Vacarisses està gairebé a mig camí de Barcelona i més a prop de Terrassa que de Manresa. No obstant, quan hi va haver, ara fa poc, el descarrilament d’un tren que cobria el trajecte entre la capital del Bages i la del país, la premsa i la societat catalanes van tenir clar que allò era
Els experts diferencien entre l’extrema dreta i l’ultradreta. La primera, malgrat el llenguatge crispat, les amenaces implícites i l’apologia de la mà dura, s’abstindria de practicar la violència ni de fer-ne defensa explícita. La segona, en canvi, faria de la violència i l’acció directa el seu camp d’actuació prioritari. La primera jugaria amb les regles
En realitat, això de la política no és tan complicat. Per saber si una determinada societat funciona només cal fer-se quatre preguntes relativament fàcils de respondre: Produeix suficients bens i serveis? Els crea de forma sostenible en el temps? Els distribueix equitativament? I, ho fa, tot plegat, respectant llibertats individuals i col·lectives? Només cal posar
L’1 d’0ctubre de 2017 els veïns i veïnes de Verges, al Baix Empordà, van aparcar els tractors a la porta del poble per protegir els col·legis electorals. No els ho han perdonat. Des d’aleshores han rebut diverses visites de l’ultradreta (així ho demostren els símbols que utilitzen) que han empastifat el poble de pintades i
De mica en mica, des de l’àmbit acadèmic i econòmic però també, encara que molt tímidament, des d’algun sector de la política, es reobre el meló de l’organització territorial de Catalunya per constatar, d’entrada, el què tothom que hi ha rumiat una mica sap: que a l’actual estructura administrativa territorial (municipis, comarques, vegueries i províncies)
Als anys seixantes i setantes del segle passat portar barba i cabells llargs, emmirallar-se amb tot el què vingués d’orient i menysprear evasions vulgars com el futbol o l’embriaguesa era trencador i subversiu. Entrats els anys vuitanta, el potencial transgressor del hippisme (i de la nostra versió local i light, el kumbayanisme) estava amortitzat i
Ara que ja tothom (o gairebé tothom) ha paït els fets d’octubre de l’any passat i que, qui més qui menys, tots anem superant el dol per allò que hagués pogut ser i no va acabar sent, és hora de mirar endavant i reemprendre la perduda iniciativa. Per anar a on? Doncs a un altre