Digueu-me botifler, però soc dels que pensen que el mandat moral de l’1 d’octubre és del tot vigent però el mandat polític –el que ens donaria dret a proclamar la república en qualsevol moment- el vam malbaratar els dies posteriors al referèndum i hi va caducar definitivament quan vam acceptar –ves quin remei- anar a
Tres factors (o actors) van convertir l’1 d’octubre de l’any passat en una victòria de l’independentisme. En primer lloc el Govern, i la majoria parlamentària, que va fer el què va dir que faria i va garantir, malgrat els molts entrebancs, urnes, paperets, cens i locals electorals. En segon lloc la gent, que va
Des d’un punt de vista marxista, que és el corrent ideològic que més ha reflexionat sobre el concepte de classes socials, la classe política no existeix perquè la política és un mar que inunda tots els àmbits de la societat i perquè les persones que exerceixen càrrecs de representació no comparteixen una posició única ni
No, la Catalunya de la segona dècada del segle XXI té -per sort- no té massa a veure amb l’ Alabama o l’Úlster de la dècada dels 60 del segle passat. I malgrat això, crec que l’encerta el MHP Torra quan proposa la organització d’una marxa pels Drets Civils . I ho encerta no només
Darrerament, des de les mateixes files de l’ampli i plural independentisme han sorgit algunes veus crítiques amb la campanya de suport als presos i exiliats consistent en situar llaços grocs, i groc en general, a l’espai públic altrament dit carrer. Entre elles, entre aquestes veus, la de l’amic Titot amb qui tinc la satisfacció de
Es diu sovint que el neoliberalisme, aquest corrent polític que proposa la reducció de la despesa pública (en sanitat, educació i cobertura social, no en militars, presons o policia) i la desregulació de l’economia (en benefici, sobretot de les grans corporacions industrials i financeres), va aparèixer a partir de la desaparició de la Unió Soviètica.
Per mirar de justificar la seva opinió contrària a la independència, l’alcaldessa de Barcelona afirmava l’altre dia en una entrevista al NYT que “vivim en un món d’interdependències on la majoria de les coses passen a les ciutats, no als estats” . I sí, amb tots els matisos i aclariments que vulgueu, segurament té raó.
Al Felip González (portaveu del PSC a l’Ajuntament de Manresa) el considero un company, de pàgina, perquè durant un temps hem compartit tros de paper els dimarts com avui, de feina, perquè el seu despatx és al costat del meu, i en la política, perquè tots dos ens hi hem dedicat amb més o menys
La ruptura amb el Regne d’Espanya no és només una actitud o una opció ideològica és, també i sobretot, un plantejament estratègic compartit -amb els matisos que vulgueu- per tot l’independentisme que sap – i encara més després de l’1 d’Octubre- que l’Estat no facilitarà cap via per l’exercici del dret a l’autodeterminació i que
Dels 738 jugadors del mundial de futbol, 528 (el 71,5%) viuen i treballen en un país diferent d’aquell per al qual han estat seleccionats. Aquesta mena de competicions esportives “internacionals” contribueixen barroerament (però efectiva) a distorsionar la nostra percepció del món i de la humanitat. Pensar que la comunitat humana es divideix en porcions estrictament
Quan anava a l’escola explicaven que l’any 1453 (amb la caiguda de Constantinoble) s’acabava l’Edat Mitjana i s’iniciava l’anomenada Edat Moderna. Un període que encara ara dura, tot i que, des de 1789, es considera directament contemporàni (és a dir, que existeix al mateix temps que nosaltres). Desconec si a hores d’ara encara s’explica història
Dimecres passat va fer 100 anys del naixement de Nelson Mandela, fundador d’una república anomenada Sudàfrica en un territori on fins aleshores hi vivien grups ètnics diversos, d’esquena els uns dels altres, en el millor dels casos, i directament enfrontats, en el pitjor. Del Madiba (Mandela), el Congrés Nacional Africà (ANC) i tota la resistència
(Escrit a principis de juny) M’he passat sis mesos dient i escrivint que calia deixar temps als partits perquè païssin els fets d’octubre, es refessin de la patacada repressiva i tornessin a posar sobre la taula un horitzó independentista convincent. Reconec, però, que a hores d’ara la paciència se m’acaba i comença a no semblar-me
De les 10 àrees més pobres del Nord d’Europa, 8 són al Regne Unit i totes van votar a favor del Brexit. Els votants van tenir molt poc en compte les polítiques neoliberals desplegades des de Londres els darrers 30 anys; els era molt més fàcil (i molt més còmode per Downing Street i la
El front espanyol. Aquest està parat, desenganyem-nos. Malgrat el canvi de govern, episodis com els insults de Pedro Sánchez al President de la Generalitat (insults que mai s’atrevirà a llençar contra Salvini, Trump o Orvan, per posar exemples de qui potser sí que se’ls mereixerien) , el cas Badalona o el nomenament dels ministres ultranacionalistes