L’independentisme de finals del segle XX, el què ara anomenem Esquerra independentista (EI), va apostar per raons ideològiques i estartègiques per unir indestriablement dos conceptes que de fet, conceptualment, no van inevitablement units. Em refereixo a la independència i el socialisme, l’alliberament nacional i social, si ho preferiu. Era allò que hem anomenat l’Independentisme revolucionari.
L’aparició d’això que coneixem com a neoliberalisme, un corrent polític que té com a objectiu minimitzar l’intervenció pública en les relacions econòmiques i laborals, tant locals com internacionals, s’associa sovint a la caiguda del mur de Berlin i a la fi del socialisme soviètic. Al desaparèixer l’única alternativa realment existent al sistema de producció capitalista,
El nacionalisme espanyol és especialment paradoxal. Per una banda ataca als projectes nacionals amb els que competeix qualificant-los d’excloents, semblen incapaços d’admetre que no tot-hom s’identifica de bon grat amb el marc geogràfic que ells proposen –imposen- per a la nació espanyola.Alhora, la nacionalitat espanyola, l’adhesió a aquesta nació, està vetada per a centenars de
En política no m’agraden les utopies. No crec que tingui massa sentit fonamentar cap estratègia en la previsió d’una societat perfecte, sense injustícies ni conflictes de cap mena i amb un govern (o un no govern) ideals. No confio que al cel hi hagi cap paradís i no crec que hi arribi a ser mai
Faré com a la tele, que a l’estiu tiben de programes vells, i repassaré vells escrits per veure si conserven on no validesa. Aquest és del manifest que varem fer aquí a Manresa l’any 2005, per l’11 de setembre.(…) I més ara, quan l’interminable procés de reforma de l’Estatut de Catalunya sembla que serà un