Adam Majó

De mica en mica, des de l’àmbit acadèmic i econòmic però també, encara que molt tímidament, des d’algun sector de la política, es reobre el meló de l’organització territorial de Catalunya per constatar, d’entrada, el què tothom que hi ha rumiat una mica sap: que a l’actual estructura administrativa territorial (municipis, comarques, vegueries i províncies) li cal una revisió en profunditat. Pel què fa als municipis, és evident que tots els de menys de 5000 habitants (la immensíssima majoria!) són inviables alhora de gestionar dels serveis que els seus veïns i veïnes exigeixen i es mereixen, però que, alhora, els pobles i ciutats tal com els coneixem fins ara conserven un component identitari i comunitari que en desaconsella les fusions i assimilacions per decret. També és sabut que les comarques, pensades inicialment en funció de les relacions comercials (els mercats) d’una determinada àrea geogràfica, han quedat en molts casos obsoletes en un país que les comunicacions modernes ha fet molt més petit. I es constata que les vegueries, com a ens descentralitzador dels serveis i competències de la Generalitat, són útils, mentre que les províncies (dificilíssmes de modificar mentre formem part de l’anquilosat Regne d’Espanya) dibuixen línies arbitràries i mantenen el seu pes de forma artificial gràcies, bàsicament, a les generoses arques de les diputacions provincials.
Al Vallès, que no es mamen el dit, han llençat ja una proposta pensada per unir esforços sense eliminar municipis: l’Àrea Metropolitana del Vallès (dels dos vallesos), amb el suport de pràcticament tot l’arc polític, a més d’empresaris i sindicats. L’objectiu seria superar l’anacrònica divisió comarcal i crear estructures que planifiquin i gestionin serveis que són molt més potents i eficaços si es contemplen des de la supra-municipalitat. Estem parlant del sol industrial, de turisme, de transport públic (!!), d’abastament d’aigua o de recollida i tractament de residus. Consideren, els promotors d’aquesta proposta, que el Vallès té un volum demogràfic i un nivell d’interrelacions internes prou gran i demostrat com per esdevenir una àrea metropolitana auto-centrada. Immediatament, i per sort, ja han sortir altres especialistes que han recordat que, exceptuant segurament el Pirineu, seria perfectament raonable dividir el país en àrees metropolitanes formades per realitats urbanes supramunicipals que centralitzen serveis, habitants i industria (com el Pla de Bages) i àmbits més o menys rurals propers que funcionen –ho sento- com a zones residencials lligades a aquesta ciutat propera. No m’atreveixo a delimitar l’àmbit real de la hipotètica Àrea Metropolitana de Manresa (o de l’alt Cardener i Llobregat, si ho preferiu) però estic convençut que va bastant més enllà del què proposen la Cambra de Comerç i la Delegació del Col·legi d’Arquitectes i arriba tranquil·lament fins a Berga o Solsona (però no Vic). I estic convençut, també, que la implementació administrativa d’aquestes àrees urbanes serà la fi dels Consells Comarcals tal i com els coneixem i que, tard o d’hora, aquests ens supramunicipals s’hauran de quedar la joia de la corona de les competències locals: el planejament urbanístic.