Com que estem tots una mica saturats de política i, a més, ja en vaig parlar ahir en aquestes mateixes pàgines, opto per canviar radicalment de tema. D’exemples de bones pel·lícules fetes amb pocs diners n’hi ha uns quants. Com The night of the líving deads (1968), un sèrie B que ha aconseguit espantar a
Recordeu quan Joan Herrera, Jordi Turull i Marta Rovira van a anar al Congrés de diputats a proposar un referèndum d’autodeterminació? Sembla que faci un segle, però fa poc més de 5 anys. El cas és que la intervenció de la Marta va provocar crítiques i brometes perquè el seu castellà, fluït i perfectament entenedor,
A la policia hi ha de tot. Hi ha guàrdies civils que participen a Podemos, Mossos que voten a la CUP i agents de l’FBI que els diumenges fan campanya pel Bernie Sanders. Això és així. Però també és cert -perquè ho diuen els estudis i perquè ho sabem tots- que aquesta és una professió
Res del què ha passat les darreres nits als carrers de diverses ciutats catalanes és excepcional ni innovador. Quan en una societat hi ha un nivell d’indignació i frustració molt elevats, no és estrany que una part d’aquesta gent emprenyada –sobretot la més jove- opti per protestar de la forma més directa i tradicional: alterant
No, aquesta sentència no era inevitable. No ho era des del punt de vista polític però tampoc, per molt que hi insisteixin, des de la perspectiva jurídica. D’entrada, no és certa la premissa més repetida, que l’autodeterminació sigui il·legal. El Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics ho diu ben clar en el seu article
A vegades fa la impressió que molta de la gent que demana -i exigeix- la unitat (electoral) de l’independentisme ho fa per estalviar-se el maldecap d’haver de decidir a quina de les dues, tres o quatre candidatures votar o per tenir una excusa per fer-ho per una opció que, venint d’on ve, la preferirien diluïda
L’altra dissabte al mercat de brocanters de la plaça Europa de Manresa, vaig veure-hi una portada de La Gazeta de Manresa del 15 de novembre de 1975 (amb el Generalíssimo literalment a la UCI) on hi deia que l’alcalde de Manresa (Ramon Roqueta) reiterava la seva lleialtat a Franco. En la seva situació segurament no
Em vaig dir a mi mateix que no tornaria a escriure sobre aquells darrers mesos del 2017, però hi torno, ni que sigui per fer una prèvia. I és que de tot el què va passar aquella tardor, el pitjor no fou la violència de l’estat (fa temps que els coneixem), ni la dificultat per
No, l’11 de setembre no és exactament de tothom. Enteneu-me, tothom, pensi el què pensi, té el mateix dret a no anar a treballar i a disposar d’un dia de lleure, només faltaria. Però el sentit de la Diada, l’origen i la significació són uns de molt concrets i, per tant, és perfectament comprensible que
<<Us parlo des de la sala del gabinet del 10 de Downing Street. Aquest matí l’ambaixador britànic a Berlin ha fet personalment entrega al govern alemany d’una darrera carta notificant que, a menys que abans de les 11 en punt ens fessin saber que estaven iniciant la retirada de les seves tropes de Polònia, l’estat
Permeteu-me una frivolitat prèvia. Dues de les formes de demanda d’auxili més habituals, May day i SOS, provenen del món mariner i tenen un origen etimològic curiós. La primera és l’adaptació fonètica (que no semàntica) a l’anglès de l’expressió francesa m’aide! (ajudeu-me!) i la segona, l’acrònim de Save Our Souls! (salveu les nostres ànimes!). Dit
Les derrotes àrabs de 1967 i 1973 van acabar, no només amb el control efectiu per part de d’Israel de tot el territori de l’antic mandat britànic de Palestina (i una mica més), sinó també amb l’acceptació general, tàcita o explícita, de l’existència irreversible de l’estat d’Israel. Des d’aleshores, hi ha hagut un consens unànime,
Més que de valors fundacionals del projecte europeu, hauríem de parlar d’objectius fundacionals, pau, reconstrucció i democràcia, i de mitjans per aconseguir-ho, comerç i protecció social. Un mercat comú que evités els conflictes bèl·lics inter-europeus i que facilités la reactivació de l’economia destrossada per la guerra, i l’estat del benestar per superar definitivament el perill
Hi havia una època, a finals del segle passat, en què això de l’independentisme era cosa de minories bastant minoritàries; de vells lluitadors antifranquisites irredempts, que s’havien negat a acceptar la monarquia i les autonomies, de joves assedegats d’èpica, i de fervorosos amants del país i la mitologia nacional. Aleshores, l’estiu reunia tres de les
Constatada la negativa dels governs i partits espanyols (amb excepcions cada cop menys excepcions i cada cop més irrellevants) a convocar, o si més no acceptar, un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, sembla clar que aquesta sortida democràtica al conflicte polític que tenim plantejat sobre la taula no l’assolirem a , només, d’hàbils negociacions parlamentàries ni