L’any 2006 el president Bush va aprovar la Secure Fence Act que preveia la construcció d’una tanca de seguretat a la frontera entre els dos Estats Units, els d’Amèrica i els Mexicans. L’any 2009 Barack Obama va ser escollit president i va prosseguir la tasca de construcció dels, a data d’avui, gairebé 1100 quilometres de mur fronterer. L’administració Trump té la intenció de triplicar-ne l’allargada però de moment, i per manca de pressupost, no ha pogut fer pràcticament res.
L’any passat l’Estat Espanyol va expulsar 2188 persones i ja són 83.000 des de 2011. Aquest ritme no ha variat en el moment que Sánchez ha substituït Rajoy a la Moncloa.
Sabent això, té sentit afirmar que Trump, en matèria de respecte al dret a la mobilitat, és molt més fatxa que Obama? O que ens escandalitzem perquè Vox anuncia la intenció d’expulsar 52.000 habitants d’Andalusia? A partir de quin nombre de deportacions es considera inacceptable? És només això, una qüestió de grau, de nombre de persones afectades, de quilometres de mur?
Un altre exemple: Vox afirma que vol suprimir les autonomies (si té majoria per canviar la Constitució) i PP, Ciutadans i una part del PSOE asseguren que cal un 155 indefinit. No és ben bé el mateix, certament, però, no va en la mateixa direcció?
El què vull dir, en definitiva, és que el programa de les extremes dretes (neofeixisme, en terminologia del parlament europeu) no és radicalment oposat al de les dretes convencionals i a moltes de les coses que fa, quan mana, la socialdemocràcia oficial. En massa ocasions, és el mateix però anant una mica més enllà.
Té sentit, doncs, tenint en compte aquesta realitat, alarmar-se pel seu ascens, diferenciar-les nítidament dels partits majoritaris i establir cordons sanitaris?
Sí, té sentit. Perquè el què caracteritza l’extrema dreta (Trump i Albiol inclosos) no és tant el seu programa concret, sinó el discurs que el suporta. No és el mateix, per injust i dramàtic que sigui, gestionar les migracions de manera restrictiva, però acceptant que aquestes són positives en termes generals i que parteixen del dret fonamental a buscar un lloc on viure amb dignitat quan això t’està vetat al teu país, que criminalitzar, deshumanitzar i atribuir tota mena de maldats a les persones que fugen de guerres, dictadures i misèria. Com tampoc és el mateix –últim exemple- ser tou amb la violència de gènere que negar-la directament. El discurs, el marc mental que proposen i defineixen, sí que és substancialment diferent i sí que ens exigeix una actitud obertament hostil.
On han funcionat (com a Manresa amb PXC), els cordons sanitaris no només han servit per aïllar i fer saltar de les institucions a l’extrema dreta. Han servit també perquè la resta dels partits evitin determinats discursos i propostes que els associarien a aquest sector estigmatitzat. També hi ha llocs, com a França, on el cordó sanitari no ha funcionat per evitar la seva pujada en vots, però sí per moderar-ne el discurs i per evitar que accedeixin a determinats centres de poder. Per cert, el cordó sanitari no pot ser només a les institucions, ha de ser també al carrer i als mitjans, i implica aïllament i denuncia però no agressions que els victimitzin.
El què sí que no ha funcionat enlloc és la via andalusa: normalitzar-los, fer-los un lloc en l’espectre polític, pactar amb ells amb naturalitat. Arreu on s’ha fet això, l’extrema dreta s’ha reforçat i els seus plantejaments han ampliat la base.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!