6 de gener de 2022
0 comentaris

El naixement d’un poble, el naixement d’un nom: primeres documentacions de la Pobla de Vallbona (SS. XIII-XIV)

Joan Bell-lloc

La Pobla de Vallbona és un municipi valencià situat al bell mig del Camp de Túria, a la subcomarca de la Vallbona, els Pobles Castells o Túria Mitjà. És prou conegut de tothom que aquesta vila aparegué a l’edat mitjana, poc després de la conquesta cristiana del regne musulmà de València. Però encara avui són prou confusos els primers anys de la seua existència. Aquest article intenta fer una mica de llum per tal de conèixer millor la història de la Pobla durant els segles XIII i XIV, tot resseguint les dades documentals d’aquell període, especialment en allò referent a la creació del nou topònim.

1.- Situació anterior a l’aparició de la Pobla: el regnat de Jaume I

a) Absència de poblament

El punt de partida és la manca de qualsevol assentament poblacional al lloc on avui està la Pobla. Podem pressuposar, certament, l’existència del camí que anava de Benaguasil a Paterna, un camí ben conegut a la documentació medieval sobre el qual es construiria la Pobla i, més tard, la vila de l’Eliana. Aquest traçat correspon al carrer Major de la vila (actualment Bisbe Cervera).

També existia un camí transversal que anava des de Riba-roja -és a dir, des del riu- cap a les muntanyes de Portaceli. Devia ser un camí ramader que comunicava la vila musulmana de Riba-roja amb el camí de Llíria a València (actual Poeta Llorente), amb el camí ibèric de Llíria a Sagunt (la Casa Blanca), amb el Carraixet i amb el lloc de Lullén, dalt de la serra Calderona. Aquest camí correspondria als actuals carrers del Mestre Barona, Colom i les Eres. El camí està ben documentat a l’edat mitjana i bona prova d’això és la construcció de les Ventes (casa Bernal), l’ermita de Sant Sebastià, la Casa Blanca, la Torre i el monestir de Portaceli sobre aquesta mateixa ruta.

Suposats aquests dos eixos viaris, que s’encreuaven ortogonalment en la plaça Major (actual plaça de l’Antic Ajuntament), hom pot imaginar la possible existència, en aquesta cruïlla, d’alguna construcció que aprofitaria el pas de vianants per aquests camins. Però de moment, aquesta suposició no es veu sustentada per cap prova documental i, en tot cas, es tractaria d’algun edifici aïllat, però mai d’un nucli de població estable.

Això és el que deixa entreveure el Llibre del Repartiment[1] (1237-1239). En inscriure les donacions de Jaume I, apareix el castell i la vila de Benaguasil, on s’esmenten tres nuclis secundaris de població: Beniaro, Felx i l’Aldaia, tots tres ben coneguts i situats dins d’aquest territori[2]. Com es pot comprovar, res fa sospitar que a l’indret on hi ha actualment la Pobla hi hagués cap nucli habitat.

  • [106] F. Deiç, castrum et villam de Venaliaçir. VIII kalendas januarii. (25-12-1237)
  • [121] Dominge Lupi…, \miles/, alqueriam de Feilx que est inter Villammerxant et Venalgaçir. II kalendas februarii. (31-1-1238)
  • [1227] Aceyt Aboceyt, alqueriam de Addaya, iuxta Venalguasir, cum furnis et molendinis. III idus madii. (13-5-1239)
  • [2206] Ferrandus Didaci, villam de Benalgazir et alqueriam de Felx cum aldea de Abenaduf et locum de Beniaro totum integre. VIII kalendas januarii. (25-12-1237)
  • [2210] Dominicus Lupi de Ricla, alqueriam de Felx, que est inter Villammerchant et Venalgazir. Pridie kalendas februarii. (31-1-1238)

Un altre document, redactat el 1272-1301, és l’acta de fundació de la cartoixa de Portaceli, un monestir que tingué una gran importància en la nostra vida comarcal. Ací s’especifiquen els mollons divisoris del terme cartoixà respecte als pobles veïns. I la Pobla segueix sense aparèixer, ja que Portaceli confronta amb el terme de Benaguasil amb dos mollons situats a l’actual partida de la Manguilla:

  • “De las confrontaciones consta por el auto de donación de Doña Sancha Ferrándiz, 29 años después de la fundación, que se extienden hasta Olocau, Segorbe, Serra, Náquera, Bétera, Benaguacil. Los mojones de Porta-Coeli, según los autos, son: con Segorbe, 7; con Olocau, 13: con Benaguazil, 2; con Bétera, 4, con Náquera, 4; con Serra, 8″.  (1272: De rebus)[3]

Però hi ha un altre document que és molt més explícit i no deixa lloc al dubte. Es tracta de la coneguda acta de trasllat de la parròquia de Benaguasil a Vallbona (1304), on s’afirma que:

  • “Hinc est quod cum parrochialis ecclesia de Benaguazir sita fuerit a principio et fundata in loco predicto de Benaguazir, eo quod ipsius fundationis tempore, infra eiusdem parrochie limites, non erat locus aliqui populatus nisi locus de Benaguazir predictus“.

Que traduït diu: “Així és com l’església parroquial de Benaguasil es va situar i es va fundar des del principi en aquest lloc de Benaguasil, perquè al temps de la seua fundació, dins els límits de la mateixa parròquia, no hi havia cap lloc poblat, a no ser el dit lloc de Benaguasil“.

b) Repoblació cristiana de Benaguasil

Aquest document, suara esmentat, certifica també que després de la conquesta de Jaume I, es va fundar una parròquia a Benaguasil per al servei religiós dels cristians que allí s’havien establert, cosa que degué esdevenir-se en la dècada del 1240. També els frares cartoixans descriuen la fundació de la primitiva parròquia benaguasilera:

  • “Se ha de saber que realmente dicha retoría con nombre de Benaguazil es mui antigua, pero como el lugar estava poblado de moros, solo avía una calle que llamavan de los Christianos, donde avía una pequeña iglesia de San Francisco, que era la matriz de la retoría” (De rebus).

Els nous pobladors cristians de Benaguasil s’havien establert a la zona septentrional de la vila musulmana, entre el portal de Benissanó i el portalet de Montil, al peu del castell, un llarg carrer que encara avui, al segle XXI, s’anomena “carrer de Cristians”. Aquí construïren els edificis propis de la seua estructura social: una església, dedicada a Sant Francesc, la “casa de les Rendes” i, més tard, la casa procura de Portaceli i la casa del Delme. Al voltant de l’església hi havia, com era habitual, el fossar cristià. Fins i tot coneixem el nom d’un dels rectors d’aquesta primitiva parròquia benaguasilera: Guillem de Ginebredo, documentat entre els segles XIII i XIV.

Aquests cristians benaguasilers, com els seus veïns sarraïns, tenien la seua pròpia estructura social i administrativa, regulada per una -desconeguda, encara- “carta de població”, amb els seus jurats i justícies, amb el seu Consell General i Particular, de la mateixa manera que els musulmans tenien la seua Aljama amb els seus alamins, els alfaquins, els cadis, el Consell de Vells, etc. Una doble estructura de cristians i sarraïns,  dins una mateixa muralla, tal com passava en altres pobles pròxims, com ara, Riba-roja, Paterna, Vilamarxant i Bétera.

La primitiva comunitat cristiana de Benaguasil ha deixat diverses petjades documentals a l’arxiu de la Catedral de València. El Còdex Verd de la Catedral ens informa que l’any 1252 el rector de Beneguazir, amb el de Lirie i el de Villamarxant entre molts altres, assistiren al Sínode Metropolità que se celebrà aquell any a València. Igualment, tenim notícies de l’administració parroquial de Benaguasil en altres documents del 1268, 1279 i 1280.

Dins d’aquest marc “cristianitzador” de les terres edetanes, a banda dels contingents de nous pobladors catalans i aragonesos vinguts del nord, vingué també de Catalunya un grup de monjos cartoixans que el 1272 fundaren en les nostres muntanyes l’esmentat monestir de Portaceli, el qual acabaria gestionant la vida religiosa de la comarca.

2.- El procés de separació: el regnat de Pere el Gran

a) Una convivència difícil

Els darrers anys del regnat de Jaume I es van veure enterbolits per les revoltes sarraïnes encapçalades per al-Àzrac, uns fets que acabaren el 1276, tot coincidint amb la mort de Jaume I i l’ascens al tron del seu fill Pere el Gran. Durant aquestes revoltes, sembla que Benaguasil participà molt activament en els aldarulls subversius i que els revoltats arribaren a atacar, fins i tot, els castells de Llíria. En aquestes circumstàncies, podem imaginar que la situació dels cristians, dins els murs de Benaguasil, degué ser apocalíptica. Al llarg de la guerra, Jaume I expulsà els sarraïns que, una vegada i una altra, tornaven a revoltar-se. Vençuda la insurrecció i havent mort el Conqueridor, Pere el Gran inicià el seu regnat amb un perdó general i un retorn dels béns als moros, en concret als moros de Benaguasil[4]:

  • “Noverint universi quod nos, infans Petrus, etc. volumus et concedimus vobis, toti aljama sarracenorum de Benaguatzir, quod redeatis in Benaguazir ad abitandum, cum uxoribus et filiis vestris et omnibus bonis et rebus vestris. Et maneatis tamen ibidem salvi et securi et sub fide et guidatico nostro, cum omnibus bonis vestris, mobilibus et inmobilibus, habitis et habendis, et colatis et possideatis ibidem omnes honores ac possesiones vos et vestri imperpetuum quas, ante presentem guerram que fuit inter christianos et sarracenos, consuevistis tenere et possidere. Item, dum de cetero, non alcetis vos nec faciatis malum chtistianis. Mandantes omnibus officialibus et subditis nostris quod vos et bona vestra et vestrorum manuteneant et deffenant tanquam nostra propria, nec vobis malum aliquid faciant seu gravamen, dum tamen, ut dictum est, non alcetis vos nec faciatis malum christianis. Datum Valencie, XIIIº kalendas octobris anno Domini Mº CCº LXXº sexto.”[5]

Cal afegir que, en aquest any de 1276, feia ja un sexenni que havia mort Roderic Díez, el senyor de Benaguasil, i la seua filla i hereva na Sanxa Ferrandis, encara menor d’edat, estava sota protecció reial i, a més, pesava un deute exorbitant sobre la vila. És possible que això predisposara Pere el Gran a prendre la decisió de fer tornar els sarraïns a Benaguasil, per poder pagar així el deute que havia assumit com a responsable de la jove Sanxa. Al text, el rei Pere els repeteix dues vegades, als sarraïns de Benaguasil, que “no us alceu i no feu cap mal als cristians”. Però els cristians, escarmentats per les malvestats que degueren patir en guerra i contrariats per la decisió reial del perdó als sarraïns, prengueren una altra decisió: fugir.

b) La fugida

La legislació d’aquell moment no permetia als repobladors d’anar-se’n fàcilment del lloc on havien signat la carta de població. Per això, els cristians de Benaguasil determinaren d’anar-se’n de la vila però sense eixir-se’n fora del terme general. Es tractava d’una decisió excepcional que no s’havia produït en cap altre poble de la comarca. Els cristians de Bétera, Vilamarxant, Riba-roja i també els de Paterna havien patit igualment la rebel·lió sarraïna, però continuaren a les seues viles convivint, de grat o per força, amb els musulmans. Els de Benaguasil, però, no volgueren seguir. Unes circumstàncies especials els empenyeren a fugir: la violència bèl·lica, que degué ser més forta que en altres pobles; la manca de protecció i vigilància del senyor local, per minoria d’edat de na Sanxa i, per últim, un deute extraordinari que complicava encara més la situació i que havia motivat, entre altres coses, el retorn dels revoltats.

La fugida, però, no degué ser a colp calent, ni en massa. Sembla més bé que es va realitzar com un degoteig de famílies que abandonaven la seua casa del carrer de Cristians i s’instal·laven en unes cases que, progressivament, anaven apareixent a banda i banda del camí de Paterna, a poc més de dos quilòmetres de la vila. Un dels primers afectats va ser el retor que veia amb preocupació com canviaven les coses: ara ja no tenia els feligresos al costat de casa, sinó a 2380 metres de distància. Els pares cartoixans ho conten així:

  • “El retor administrava los sacramentos a los christianos que estavan en las caserías del término de Benaguazil, particularment unas casas que estavan apartadas i es donde aora está el lugar de la Pobla de Vallbona. Pero por el tiempo aquellas casas se ivan multiplicando y las de Benaguazil, al contrario, ivan disminuyéndose por huir de la compañía i cercanía de los moriscos” (De rebus).

3.- Una nova població dins el terme de Benaguasil: Vallbona

La contínua escapada de cristians benaguasilers des del nucli urbà cap a “las caserías del término” acabà formant, aquí, una nova població constituïda pels cristians fugitius, tal com ho hem llegit als documents portacelitans. Des del final de la guerra (1276) fins al 1282 havien passat 6 anys d’anades i vingudes i aquest nucli poblacional novell ja devia estar mig format, tot i que encara faltaven alguns detalls. Aquests cristians benaguasilers “reinstal·lats” pel seu compte dins del terme general de Benaguasil, però fora de la vila, necessitaven un parell d’elements imprescindibles per a completar aquesta nova urbanització feta de pressa i correguda: una església i un camí que els connectàs directament amb Llíria, la capital cristiana de la comarca, sense passar pels nuclis musulmans de Benaguasil i Benissanó[6].

Però abans d’això, van decidir posar nom a “las caserías” on habitaven. Va ser, sense dubte, una decisió unànime, ferma, presa des del fons dels seus cors, un nom de pedra picada que ha arribat, malgrat les dificultats, fins als nostres dies. Per voluntat expressa de tots ells, aquell grup de cases benaguasileres s’anomenaria, d’ara en avant i per sempre més, “Vallbona”.

A tot açò cal tenir en compte que, com s’ha dit, la vila de Benaguasil i el seu territori pertanyien nominalment des del 1270 a la jove na Sanxa Ferrandis la qual, en aquest moment (1282), ja era casada amb Jaume Peris, un fill natural de Pere el Gran, el qual va rebre de son pare el senyoriu de Sogorb. Així quedaven unides, matrimonial i geogràficament, les dues vessants de la serra Calderona: Benaguasil i Sogorb[7].

I serà aquest senyor, Jaume Peris, el que en nom de na Sanxa Ferrandis aconseguirà de son pare, el rei, un camí directe des de Llíria fins a la nova població benaguasilera de Vallbona, un camí que evitava el pas dels cristians pels nuclis musulmans de Benaguasil i Benissanó. Aquest camí, concedit graciosament pel rei Pere el Gran al seu fill, s’ha conservat fins als nostres dies, és l’actual camí Fondo que va des de Llíria, passant entre Benaguasil i Benissanó, cap a la Pobla i que continua fins a la mateixa vila de l’Eliana. Aquest camí, com a donació reial que era, estava marcat amb el “guió del senyor rei”, una gran pedra quadrada amb les barres del casal de Barcelona, situada al bell mig del camí entre la Pobla i Llíria i que actualment es conserva a l’ajuntament de Benissanó.

Tant la construcció d’aquest camí com la primera notícia de l’existència del nucli poblacional de Vallbona, han quedat reflectits en aquest document datat a València el 27 d’abril del 1282, conservat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó: Reg. 46, fol. 84 vº, i publicat ací per primera vegada.

  • “Concessio. Nobilis filii domini regis Jacobi Petri”
  • Nos Petrus, Dei gracia et cetera, concedimus vobis nobili et dilecto filio nostro Jacobo Petri quod caminum per quod venitur de Liria Valenciam mutetur et transeat per populacionem vestram de Valle Bona que est in termino de Beniguazir; et vos possitis frangere seu frangi facere alia camina, ita quod omnes venientes de Liria Valenciam vel euntes de Valencia Liriam faciant transitum per dictam populacionem de Valle Bona. Et insuper, concedimus vobis quod ab omnibus tenentibus aliud caminum venientibus de Liria Valenciam vel de Valencia Liriam, preter quam caminum predictum quod transibit per Vallem Bonam, habeatis seu haberi faciatis penam scilicet quinque solidos ab equitibus et duodecim dineros a peditibus. Mandantes baiulis, iusticiis, iuratis et hominibus Lirie et del Puent et aliorum locorum de quibus venientes Valenciam habuerint facere transitum per Liriam, quod ad predicta tenenda et servanda prestent auxilium et favorem. Datum Valencie ·V· kalendas madii anno Domini millesimo ducentesimo octuagesimo secundo. Probatus.

Traducció: “Concessió. De Jaume Peris, noble fill del senyor rei.

Nós Pere, per la gràcia de Déu, etcètera, concedim a vós, noble i estimat fill nostre, Jaume Peris, que el camí pel qual es ve de Llíria a València es canvie i passe per la vostra població de Vallbona, que està dins del terme de Benaguasil; i que vós pugueu tallar o fer tallar els altres camins, de manera que tots els que vinguen de Llíria a València, o vagen de València a Llíria, hagen de passar per dita població de Vallbona.

I a més, us concedim que de tots aquells que gosen venir per altre camí de Llíria a València o de València a Llíria que no siga el dit camí que passarà per Vallbona, els cobreu o els maneu cobrar una pena, és a dir, cinc sous de qui va a cavall i dotze diners de qui va a peu; manant als batles, justícies, jurats i hòmens de Llíria i d’Alpont i dels altres llocs dels quals, venint a València, hagen de fer trànsit per Llíria, que presten auxili i favor per mantenir i preservar les coses predites. Fet a València, el 27 d’abril de l’any del Senyor 1282. Aprovat”.

En aquest document, els cristians benaguasilers de Vallbona aconsegueixen un nou camí cap a Llíria i, a més, eliminen el vell camí de Llíria a València tot obligant a fer el pas per dins de la nova població de Vallbona. Malgrat això, la protesta dels llirians retornaria l’ús del camí tradicional que s’ha convertit, actualment, en l’autovia CV-35. A més, el document mostra, per primera vegada, l’existència i el nom d’aquesta nova població creada pels cristians benaguasilers: Vallbona, que acabarà convertint-se amb el pas dels segles en l’actual municipi de la Pobla de Vallbona.

Totes aquestes dades es complementen amb les d’un altre document, àmpliament conegut, que és el de la traslació de la seu parroquial de Benaguasil des del nucli musulmà al nou nucli cristià de Vallbona, fet que ocorregué 22 anys més tard, el 16 de març del 1304[8]. Ací ja apareix, al costat de Jaume Peris, la seua esposa na Sanxa Ferrandis, la veritable senyora de totes les terres de Benaguasil. L’aparició dels senyors en ambdós documents ve a justificar i acceptar, de facto, la creació d’aquest nucli cristià separat del seu lloc original, el carrer de Cristians de Benaguasil.

També crida l’atenció l’ús exclusiu que s’hi fa del nou topònim: Vallbona, un fet que corrobora la seua aparició 22 anys abans, com s’ha vist a l’anterior document. I també cal remarcar que aquesta església, dedicada a Sant Francesc, en arribar a Vallbona canvia el seu titular: Sant Jaume, una mostra indubtable d’agraïment al suport rebut per part del senyor territorial Jaume Peris. Com a mostra d’aquest document publiquem unes línies:

  • “Quod longe melius longeque utilius esse parrochialem ecclesiam ibi est ubi mayor christianorum habitat multitudo [pro] presenti, cum dificile est rectori ad locum de Vallbona predictum et homines de Vallbona ad dictum locum de Benaguazir propter ipsorum locorum distantiam venire”[9].

4.- La casa dels Luna: Vallbona passa a dir-se la Pobla de Benaguasil

 

Al llarg de l’article hem insistit diverses vegades en el fet que l’aparició o creació (que no fundació) de Vallbona va ser un fet poc habitual, acceptat com una operació “de facto” per les greus circumstàncies esmentades més amunt, però administrativament

poc clar. Benaguasil, com Vilamarxant, Riba-roja, Bétera i Paterna, eren unes viles amb població musulmana a les quals se’ls havia afegit, per raons conjunturals, una minoria cristiana amb la intenció que prengués força i acabés dominant la situació amb el pas dels anys.

Però ja hem vist com només els cristians de Benaguasil van renunciar rotundament a conviure amb els musulmans. És un fet inqüestionable. Però l’administració comtal dels Luna considerava allò una irregularitat fora del comú, almenys en aquestes terres. Acceptar-ho representava deixar en mans dels musulmans tota una vila fortificada, vigilada només per una curta força militar situada en un castell enmig de la vila. De fet, uns segles més tard, el Benaguasil morisc, convertit en un poderós bastió, arribarà a enfrontar-se, ni més ni menys, que al mateix emperador Carles Quint[10].

És per això que, per tal de “relligar” aquests cristians de Vallbona amb la seua matriu poblacional (Benaguasil), l’administració dels Luna va fer desaparéixer l’estimat topònim de Vallbona i creà un nou topònim que els recordava, a aquests cristians fugitius, l’obligació moral que tenien de controlar els seus veïns musulmans. Així, a partir del 1304, veiem com desapareix documentalment el nom de Vallbona i apareix al seu lloc “la Pobla de Benaguasil”, un nom administrativament impecable que, ara més ara menys, ha arribat fins al mateix segle XX.

Al llarg del segle XIV, concretament entre 1304 i 1382, tots els documents consultats parlen de “la Pobla de Benaguasil” o simplement “la Pobla” o, més freqüentment, aquesta queda inclosa dins el topònim general de Benaguasil. Vegem alguns exemples:

1314: “En la Puebla de Benaguazil [tenemos] una casa en que habita el colector”.[11] Aquesta és la primera documentació on apareix “la Pobla de Benaguasil”.

1321, juliol, 3: “Cum nos providerimus super facto aquarum cequiarum locorum de Benaguazir, de Petralba, de Villamarxant, et de Rippa-Rubea […]”.[12] Evidentment, la Pobla està inclosa dins del topònim de Benaguasil.

1332-36: En aquests anys hi va haver un litigi entre la vila de Benaguasil (amb la Pobla inclosa), d’una part, i Llíria de l’altra. Llíria reivindicava com a propi el Pla dels Xurros i Benaguasil (moros i cristians) ixen a defensar el seu territori. Per això es presenten davant el jutge “les universitats dels hòmens de Beniguazil et de la Pobla”.

Al document queda molt clar l’abast del topònim de Benaguasil, format pel senyor, els moros i els cristians: “[…] consentiment exprés de la part de

Benaguazir, ço és, de l’alcayt, vells de Benaguazir et jurats de la Pobla et sýndich de aquells”.

És el primer document on s’especifica l’existència i els noms dels principals càrrecs locals de la Pobla, els jurats: “et en Pere Bonansa et Joan Çabater, jurats del dit loch de la Pobla”.[13]

1371: “[…] contra els síndics i els jurats i rectors i els administradors de les universitats de Sogorb i el seu terme, i dels llocs de Benaguasil, la Pobla de Benaguasil, de Paterna […]. En Pere Castell, síndic i procurador del lloc de la Pobla de Benaguasil […]”.[14]

1376: “Sàpien tuyt com nós, Johan Galiffa e na Paschuala muller sua et na Matheua muller de Domingo Pellayo et Ramon Bonet e na Maria, muller sua, vehins de la Pobla de Beneguazir […]”.[15]

1380: A la primera Concòrdia d’aigües entre Benaguasil i la Pobla llegim: “en Gil de Linyan, notari de la dita Pobla de Benaguazil”.[16]

1382, gener, 28: “los jurats e Universitat de la Pobla de Beniguazir de la una part, e en Pere Cortés, vehí de Líria […]”. [17]

5.- Finalment: la Pobla de Vallbona

Aquests textos mostren clarament la imposició administrativa del nou topònim, la Pobla de Benaguasil, amb la intenció de fer desaparèixer el nom de Vallbona. Però no hi ha força administrativa que puga vèncer la voluntat ferma de tot un poble. I així veiem com, després de 80 anys de silenci, el vell topònim de Vallbona, passat de pares a fills i de generació en generació, reaparèix amb més força que abans.

L’ocasió vingué de la mà de la comtessa Maria de Luna i de l’infant Martí, senyors de Sogorb i de Benaguasil, els quals decidiren posar remei a l’anomalia administrativa que representava la Pobla des de la seua aparició, feia exactament cent anys (1282-1382). El 20 de maig del 1382 se signaven a València uns capítols de poblament entre els senyors territorials i la Universitat de la Pobla en què es regulaven diversos aspectes de la vida local, en primer lloc, la quantia dels impostos. I és en aquest document on apareixen diversos fenòmens toponímics curiosos:

1.- L’absència total del nom de “la Pobla de Benaguasil”, és a dir, el nom usat fins ara per al poble que fa el document.

2.- La continuació de l’ús del nom de “la Pobla”: “Que·ls dits christians de la Pobla sien recollits dins Benaguazir en temps de necessitat e de guerra”.

3.- Reaparició del primer nom de “Vallbona”: “Et pro parte vestre universitatis loci predicti Vallis Bone fuit nobis suplicatum ut dicta capitula et contenta in his dignaremur vobis eidem universitati concedere de gratia speciali”.

4.- L’aparició d’un nou topònim, “la Pobla de Vallbona”, tant en català com en llatí:

– “Quoniam pro parte vestri universitatis loci Popule Vallis Bone fuerunt coram nobis per viam suplicationis certa oblata capitula”.

– “Que no contrastant que lo lloch de la Pobla de Vallbona és de fur d’Aragó, la dita universitat e habitants de aquella puixen usar de totes mesures e de totes peses que usen en la ciutat e Regne de València”.

6.- Conclusió

La lectura dels textos i cites documentals exposades en aquest article ens mostren clarament la lluita d’una comunitat de persones per imposar el seu criteri sobre la voluntat d’una burocràcia sempre exacta però freda. El naixement del topònim de la Pobla de Vallbona és el resultat d’una pugna que acaba sense vencedors ni vençuts, fruit d’una entesa mútua entre les exigències administratives i la voluntat popular. La Pobla de Vallbona recull l’espurna toponímica (Vallbona) d’aquells cristians benaguasilers que fugien d’un veïnat que consideraven perillós i, alhora, manté la legalitat d’unes estructures administratives indefugibles (la Pobla). En realitat va ser una lluita desigual, però finalment, el poble va salvaguardar l’herència onomàstica dels seus avantpassats. Diguem-li “vox populi, vox Dei” o “desobediència civil”, és un cas evident d’una profunda identificació d’un poble amb un topònim[18].

(Article publicat a la revista “Fem Poble, Fem Pobla” núm. 5, tardor 2021)

Notes complementaries:

  • (1) Transcripcions tretes de la versió del Llibre del Repartiment d’Antoni Ferrando Francés.
  • (2) El topònim Abenaduf correspon a una aldea situada en l’actual Villar del Arzobispo, la donació de la qual es va incloure en aquesta mateixa inscripció.
  • (3) RIBES, M. E. Los anales de la cartuja de Porta-coeli, IAM, 1998. Aquest llibre és la publicació del De rebus monasterii Porta-coeli, una obra manuscrita que recull, en forma d’anuari, els esdeveniments de la cartoixa des de la seua fundació. La data de redacció és el 1766.
  • (4) GUINOT, E. Cartes de poblament medievals valencianes, Generalitat Valenciana, 1991. Pg. 357-358.
  • (5) L’infant Pere concedeix als sarraïns de Benaguasil que tornen a habitar el poble sota la seua protecció, amb les dones, els fills i tots els béns que tenien abans de la guerra i els mana que no tornen a rebel·lar-se ni facen cap mal als cristians (19 de setembre del 1276).
  • (6) La nova instal·lació urbana necessitava d’altres elements estructurals, com ara, la construcció d’un nou ramal de la sèquia Major, la sèquia Primera, que passaria per les parets de la nova població i els serviria com a “sèquia de Foc i Sang”, és a dir, per als usos més bàsics de la vida quotidiana.
  • (7) Entre els senyorius de Benaguasil i Sogorb hi havia, des del 1272, el terme cartoixà de Portaceli, l’antic lloc de Lullén, un territori que na Sanxa sempre reivindicà com a propi i que, de fet, funcionà com a nexe d’unió d’ambdues viles. Això explica per què l’actual partida poblana de la Manguilla separa els termes d’Olocau i Bétera i, alhora, uneix els antics termes de Benaguasil i Sogorb.
  • (8) Arxiu del Regne de València. Manaments i Empares, any 1695, volum 3, mà 27, ff. 40r-41v.
  • (9) “És molt millor i més útil que l’església parroquial estiga on habita el major nombre de cristians quan és difícil per al retor anar al lloc de Vallbona i als hòmens de Vallbona anar al lloc de Benaguasil, a causa de la distància d’aquests llocs”.
  • (10) També caldria afegir el paper quintacolumnista que jugaren els sarraïns de Benaguasil en la Guerra dels Dos Peres.
  • (11) RIBES, M. E. Los anales de la cartuja de Porta-coeli. El text és una traducció del segle XVIII.
  • (12) Aureum Opus, documents de Jaume II.
  • (13) Textos extrets de l’ARV, Manaments i Empares, any 1702, llibre 2, mà 16, foli 30 vº
  • (14) ARV, Pergamins, caixa 17, núm. 11. El text, traduït del llatí i extractat està pres de Pàgines de la història de Benaguasil (1990) de Josep Nicolau Bauzà.
  • (15) Arxiu del Sindicat de Regs de la Pobla de Vallbona. Pergamí núm. 2
  • (16) ARV, Processos de Madrid, lletra B, núm. 99
  • (17) Arxiu del Sindicat de Regs de la Pobla de Vallbona. Pergamí núm. 5
  • (18) Ací he exposat els textos coneguts per mi en aquest moment. Potser apareixeran noves dades toponímiques, però en línies generals crec que es pot mantenir l’argumentació. També cal tenir present que aquest estudi acaba el 1382, però els topònims van continuar el seu camí i encara en van aparéixer altres de nous, com “la Pobla de Vallbona alias de Benaguasil”, “la Pobla de Benaguasil alias de Vallbona”, etc.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!