Poc-moderna

Sant Jordi marca. De petita, marcava la festa major de l’escola, el dia de gresca i xerinola (com mola la paraula xerinola), aquell que preparàvem durant setmanes (diu la sàvia que la vigília de la felicitat és el dia més feliç!), el primer polo de l’estiu (això recorda l’Oliver, no?), la primera guerra de globus d’aigua i el primer dia de màniga curta. Esplèndid. Després eren els primers pinitus; preparant pregons, venent roses i cuinant pastissos. Més tard et tornes a mirar la festa darrera d’una càmera fotogràfica, d’una llibreta on prens notes o del visor d’una càmera de vídeo. Excuses per apendre l’ofici. L’any passat, va ser una nit d’emocions fortes amb + MÚSI-K Q MAI (recordeu que ja vam fer-ne safareig?). La única conclusió és que Sant Jordi, sempre té quelcom d’especial. Un què i un com.

Ah, sí, i això de ‘No sé llegir’, a què ve?

[Per si algú encara té dubtes, el llibre de Sant Jordi es diu Rockviu; te’l pots descarregar aquí i esbrinar de què va allà. L’espectacle per aquesta tarda es diu Detotarrel i pinta així. El fi de festa de la nit el celebrarem allà. El disc que vam enregistrar fa un any, es diu + MÚSI-K Q MAI (EDR Discos, 2009) i el pots comprar aquí]

A què ve? Doncs no ve ni va enlloc. Només és un titular provocador entre tantes felicitacions, tantes propostes culturals concentrades, tants Jordi’s i Jordina’s, tant d’amor a la catalana, tantes roses i tantes punxes, tanta gent que compra llibres que mai no llegirà, tants negociants que aprofiten per fer calerons, tantes lletres, tantes hores de feina en les que voldries estar passejant, tantes ganes de sortir al carrer, tantes esperances de sargantanejar sota el sol, tant de tantra i tant, tant, tant, tant…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!