Poc-moderna

D’acord. A Mazoni se li moren les plantes, però a servidora no se li obren les portes. Sí; no és ni la primera, ni la segona ni la tercera vegada, i malhauradament m’oloro que tampoc serà la última.
Alguns privilegiats han pogut veure-ho en primera persona; els coneguts han rigut amb mi després de l’anècdota, mentres que els desconeguts s’han enfotut de servidora a la seva punyetera cara. Sempre va bé alegrar el dia a la resta… Com quan no et pots aguantar el riure quan un desconegut entrampussa (gran paraula) i no pren mal, però tu has vist tota la seqüència de fets, i t’estàs descollonant per dins.

Què de què parlo? Què dic de portes? No, no té res a veure amb el hip-hoper! La història va de portes que no s’obren! Aquí n’hi ha més…

La història és simple; odio les portes automàtiques. Per què? Doncs
perquè sovint, massa sovint, decideixen que no sóc mereixedora del seu
treball, i quan vaig tota decidida a creuar-les… decideixen no
obrir-se.
A la Facultat la història s’havia repetit en més d’una
ocasió, la porta de l’estació de Sants més propera a la cafeteria Ars
també és assidua a tal mal-costum, i ahir es va repetir l’anècdota per
enèsima vegada amb la porta d’un forn del barri.
Quan em passa, hi ha diverses reaccions; moure’m endavant i endarrera perquè el lector racista em visualitzi, aixecar el braç i moure’l en plan subnormal, estampar-me contra el vidre, … I la pregunta és; calen les portes automàtiques??!?!?!?!? Menys anar al gimnàs i més exercicis manuals, cordills!

[queda pendent una bonica crònica del submón dels gimnasos i tota l’òrbita paranormal que l’envolta. Em té abduïda…]
Així de pas, no em trencaré el nas… i la dignitat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!