Poc-moderna

Sí; si camineu per Barcelona i trobeu a un kinki –furtador de bolsos, espanta mosses, escurador professional de butxaques o similar– amb cara de ben alimentat que mou el cap al ritme de Mishima, aleshores feliciteu-lo; ell és el que ahir em va fer el dia més excitant, diferent, històric… Doneu-li les benvolgudes gràcies de part meva. És important.
Com ja he dit, i per tal d’ajudar-vos a reconèixer-lo, estigueu segurs que ha de fer cara de ben alimentat –cosa que em provoca certa satisfacció– perquè es va endrapar el meu entrepà de formatge (i bon profit!). I si el veieu que camina tort, tampoc cal que patiu; no va begut, es que s’ha posat les meves ulleres de sol graduades, i de ben segur que veu el terra de maneres estranyes. Per acabar, també afegir que si ereu a la festa 30+30, estigueu segurs que us saludarà com si us conegués de tota la vida; l’USB que es va endur, tenia totes les fotografies de la gran festa. Glups!

Sobre la música; doncs sí, ballarà al ritme de Mishima, us recitarà a Verdaguer (tot gràcies a Roger Mas) i estarà fent un intensiu d’Adrià Puntí. A més també es farà seguidor del més nou de Manel i s’enamorarà de l’Abús. Ha tingut sort amb aquest iPod de l’any de la picor; 2×1, robes un bolso i t’endus una mica del bo i millor de la música catalana. D’això se’n diu fer país, la resta, tonteries.

La bonanova –d’ahir a la tarda– és que he recuperat la nova – agenda – carregada – d’energies – pel – nou – curs, alguns mocadors utilitzats, part de les claus de casa (ha triat les que li venia més de gust quedar-se, és un kinki amb classe), la funda de les ulleres de sol (gràcies, molt amable, però ara no tinc res per posar-hi! Grrr!), el bolso estripat (fantàstic!) i la cartera (amb els corresponents carnets, identificacions i elements més inútils que útils, però certament indispensables). El senyor lladre m’ha tornat els xiclets (molt amable), però s’ha endut unes invitacions que tenia pel CosmoCaixa (és un home de cultura!).

I de rebot…

Puc dir que el que és més fort és trobar-te a mitja tarda caminant pel carrer amb cara de desconfiança, mirant malament al personal, perquè estàs absolutament abduïda de no saps ben bé què. I també de rebot, aquestes aventures sempre et passen quan no toca, i et trobes al mig d’una entrevista a una bona persona, que s’ha de menjar amb patates tot el merder. Buf! Quina paciència!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!