… i tots 10 l’odien i volen exterminar-la…

Coses que patim al País Valencià per gent que odia la cultura, el progrés i el saber…

+info

En un tancar i obrir d’ulls els humans destrossem el patrimoni que ens llegaren els avantpassats… el Penyal d’Ifac, Marina Alta, vist des de Benissa a les acaballes dels anys 60 del segle passat… des d’aleshores i fins a l’actualitat… i el terrorisme humà encara continua…

+info

… i mirant des del poble de Calp… el secà rebentat d’aigua perquè altres zones humides ara estiguen seques… #BarbaritatValenciana

+info

Una joia de la natura, l’Albufera… la zona humida més important del País Valencià… que se la tragarà completament devorada pel port de València…

+info

Quarta Temporada – Episodi 1  (programa 28)

“Moltes i molts coneixem la terrible història de Sweeney Todd el barber diabòlic del carrer Fleet a Londres, gràcies a la pel·lícula de Tim Burton del 2007, amb Jhonny Deep fent de barber diabòlic i a Helena Bohan-Carter d’ajudant d’aquest assassí en sèrie. El que poca gent sap és que aquesta història del barber que va assassinar a desenes de clients i que després feia pastissos de carn amb els assassinats, gràcies a la seua companya fornera, té el seu origen en uns macabres fets ubicats a la ciutat de València.

Anomenat, o conegut, com al “Barber diabòlic del carrer dels Manyans”, se sap de la seua existència per les dades i anotacions que s’han pogut recuperar del dietari del segle XIX de Pablo Carsí i Gil ‘Cosas particulares, usos y costumbres de la ciudad de Valencia, 1800-1873’ Gràcies a l’estudi i transcripció que d’ell va fer Rafael Solaz Albert.

“. . .En la calle de Serrageros, entrando por la de San Vicente, a la derecha, sobre la metad de la calle, hay como un corral que tiene puerta a la calle, entrando por allí se sale a una taberna que hay en la calle de la Pellería que todo forma una casa. Ensima de esta puerta hay trescabesas de piedra de hombre de las que se cuenta que en otros tiempos había una barbería, y que a los que entraban a afaytarse los mataban y rovaban, y otros añaden que en la otra casa avia una pastelería, y metían en los pasteles carne umana de los que mataban. Esto fue un hecho verdadero…”

De la construcció que parla Carsí no queda pràcticament res, ni la taverna, ni la barberia, ni el corral, ni tan sols la casa amb “tres caps a la porta”.
Una dada curiosa és que prop de la localització de l’antiga barberia estaria el desaparegut cementeri de Sant Martí, que va ser traspassat entre 1805 i 1806,
amb motiu de la Reial orde expedida pel Carles III un 3 d’abril de 1787, que per dir-ho així “bandejava els cementeris extramurs de la ciutat” o “… fora de les poblacions sempre que no hi haguera dificultat invencible o grans amplàries dins d’elles, en llocs ventilats i immediats a les Parròquies i distants de les cases dels veïns.

Quant a la història anglesa, en 2007, el periodista Peter Haining va publicar el llibre “Sweeney Todd: The Real Story of The Demon Barber of Fleet Street” on assegura haver trobat aquestes proves que confirmen la història a Londres.
Segons el conte, la història de Todd està basada en un home que va ser processat pels seus crims en l’Old Bailey i va ser penjat en el llogaret de Tyburn el gener de 1802 enfront d’una gran multitud. No obstant això, no es troba cap document sobre el judici ni en els arxius de l’Old Bailey ni en el Newgate Calendar. Tampoc existeixen articles de premsa sobre el procés o l’execució.

Si bé Peter Haining presenta la història com un fet real, no ofereix cap dada específica o comprovable. Alguns detractors del periodista, com Lucian Vaizer, argumenta que el mite de Todd pot provindre d’una adaptació anglesa de la llegenda urbana parisenca de La Posada dels Tres Reis de més de quatre-cents anys d’antiguitat, on es matava els viatgers incauts que eren servits com a plat als hostes de la posada francesa. Aquesta, potser, també va inspirar Jaume Roig quan va escriure l’”Espill o Llibre de les dones” (1460) on el el capítol dedicat a París apareix una pastisseria on feien pastissos amb carn humana.

No sabem si la història valenciana realment va ser certa, però sí que sabem que, almenys, està documentada per Pablo Carsí i podem situar-la, al contrari del que ocorre amb la història anglesa. Llegenda o no, la pròxima vegada que passegeu pel carrer dels Manyans recordeu que allí, tal vegada, va haver-hi a València una barberia on mataven a la gent i utilitzaven la seua carn per a fer pastissos…”

Carme Cardona

Cròniques Edetanes

(tots els programes)

Accedir a l’Episodi 1 de la Quarta Temporada, “El Barber diabòlic del carrer dels Manyans”, des de les següents plataformes de pòdcast:

+ Ací des d’Spotify for Podcasters

+ Ací des d’Spotify

+ Ací des de Google Podcasts

+ Ací des d’iVoox

+ Ací des de TuneIn

+ Ací des d’Amazon Music

Manolo Miralles al cor, sempre!

Ens refresca la memòria l’amic Enric Llopis: “Allà per la primavera (quasi a les portes de l’estiu) de 1973 un grup cultural del poble vàrem dur a Llíria a Manolo Miralles i els Pavesos, amb Monleón, a la pista de bàsquet (actualment pavelló vell) de la piscina. Manolo acompanyat de la seua guitarra era l’estrella i els Pavesos, que pràcticament començaven, feren de teloners. Tractàvem de recollir algun fons per a les nostres activitats, entre elles el cinefòrum que era la més exitosa. Els pagàrem el sopar d’entrepans, la gasolina i ja està!!!

Amb Manolo Miralles vaig compartir pupitre i confidències diversos anys a mitat dels seixanta. Després ens retrobàrem a la facultat de Medicina… i més tard en tantíssimes altres ocasions, com en aquell concert d’Al Tall de Llíria de juny de 2007 on l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria commemorava els tres-cents anys del Decret de Nova Planta… Una gran perduda! Com a persona i com un referent excepcional i mai doblegat de la recuperació de la nostra cultura i sobirania. Sempre en el record, sempre!!!”

+info

(Des d’ací llegireu l’article complet de 

Francesc Rozalén Igual)

Els pròxims dies es compliran 150 anys de la revolució obreroanarquista d’Alcoi que tingué lloc durant els dies 7 al 12 de juliol de 1873, la qual comptà com a líder a un destacat dirigent anarquista nascut a Llíria, el mestre Severí Albarracín Broseta, encara a hores d’ara un desconegut per a la societat en general… Aquesta revolució i els seus protagonistes, tan vilipendiats per la història oficial, no han sigut objecte d’una investigació profunda i objectiva que superara els tòpics més infames. Almenys els estudis  d’alguns historiadors ens han aproximat als fets distorsionats  de la revolució alcoiana, així com també l’elaboració d’uns pocs treballs acadèmics durant aquesta última etapa… Pel que fa al jove Severí Albarracín, com a líder de la insurrecció de caràcter llibertari i sindicalista, també recaigué sobre ell una espècie de llegenda negra manipulada per la historiografia burgesa. Fins i tot també rebé crítiques despiadades d’algun teòric marxista oposat a l’anarquisme bakuninista que professava Severí… Per a la història del moviment obrer, és clar que Severí Albarracín no és un personatge desconegut, com tampoc no ho és per a la història obrera d’Alcoi, on realitzà una breu però important part de la seua activitat política… Severí Albarracín nasqué a Llíria l’any 1850, fill d’un jornaler anomenat Julian Albarracín i de Maria Àngela Broseta. És a dir, els seus orígens eren molt humils. Passà la seua infantesa a Llíria, un poble amb una economia majoritàriament agrícola i bastant endarrerida; la ciutat, segons Madoz, tenia 8524 habitants l’any 1847… Albarracín trobà a Alcoi un lloc ideal per a posar en funcionament les seues idees anarquistes. Alcoi havia esdevingut una ciutat atípica al País Valencià, ja que era l’única que s’havia industrialitzat plenament i comptava amb una vertadera classe obrera que era conscient de la seua opressió. Per aquest motiu, la Primera Internacional hi arrelà ràpidament. El proletari alcoià ja tenia consciència de classe perquè vivia en un estat de contínua explotació, amb uns salaris tan baixos que no cobrien el nivell de subsistència. Les esgotadores jornades laborals de 12 hores, massa sovint s’allargaven fins a les 16 i 18 hores.  En aquest escenari de superexplotació obrera, Albarracín i el Consell de la Internacional d’Alcoi realitzaren una intensa activitat fins al mes  de juliol de 1873… El dia 8 de juliol la vaga general fou un èxit, amb la possibilitat d’estendre-la als pobles de la comarca. Seguint les narracions dels fets de Josep Termes i Manuel Cerdà, a la vista dels desacords i de la impossibilitat de resoldre el conflicte amb les autoritats existents, una comissió d’internacionalistes encapçalada per Albarracín exigí a l’alcalde que declinara el comandament en una junta revolucionària que s’encarregaria de solucionar les dificultats…

(Des d’ací llegireu l’article complet de

Francesc Rozalén Igual publicat a “La Veu de Llíria”)

Tercera Temporada – Episodi 9  (programa 27)

“El compromís des de la càmera: Armand Guerra (1886-1939) Silenci i Oblit d’un director de cinema de Llíria”

Estem al 14 de juny de 2023, a les portes de l’estiu. Són les 7 de la vesprada i l’entrada a l’IES Laurona és un formigueig de gent que va i ve, pregunten ací i van cap allà. L’Aula de Ciutadania de l’Escola d’Adults de Llíria, gestionada per l’incansable Pep Jordà, celebra al Saló d’Actes el final de temporada amb una xarrada sorprenent. L’invitat és Josep Antoni Llibrer Escrig, un historiador medievalista i investigador de la localitat que ha anunciat el rescat de l’oblit d’un insigne llirià, gairebé desconegut actualment. Quan el públic, pacient, esperava una historieta de moros i cristians, Toni Llibrer, partint d’unes dades publicades per un altre historiador de Llíria, Francesc Rozalén, assistent en primera fila, desenvolupà una brillant i extraordinàriament amena, insospitada relació de la biografia i l’obra d’Armand Guerra, amb un públic vibrant i incrèdul de les dades, fotos, mapes i fragments de pel·lícules i textos que Toni Llibrer ens va exposar. Aquest historiador va exhumar, des del silenci programat de la postguerra, la figura d’un extraordinari llirià, anarquista i artista per parts iguals, que a partir de les seues paraules ha tornat a cobrar vida i a brillar de nou en l’espai d’Edetània.

Amb aquest pòdcast recuperem un nou personatge, de cine i de museu, que ens il·lumina amb les seues idees i obres pensades per i per al poble…

Joan Bell-lloc

Música del programa: Paco Ibáñez “Les Anarchistes” (de Leo Ferre) i Jean Ferrat “Potemkine”

+info: Recuperant llirians singulars: José María Estivalis Cabo. Escriptor, periodista i cineasta llibertari Francesc Rozalén Igual

+info: Armand Guerra, un edetà de llegenda oblidat… Cinematografia documentada de José Estivalis Francesc J. Hernàndez 

+info: La primera pel·lícula feminista de la Història és d’un director de Llíria: Armand Guerra Josema de Miguel

Cròniques Edetanes

Accedir a l’Episodi 9 de la Tercera Temporada, “Qui va ser aquell llirià de llegenda anomenat Armand Guerra?  Escriptor, periodista i cineasta llibertari”, des de les següents plataformes de pòdcast:

+ Ací des d’Spotify for Podcasters

+ Ací des d’Spotify

+ Ací des de Google Podcasts

+ Ací des d’iVoox

+ Ací des de TuneIn

+ Ací des d’Amazon Music

Josema de Miguel

(Des d’ací accedireu a l’article complet publicat a “La Veu de Llíria” de Josema. Més informació al pòdcast de ‘Cròniques Edetanes’ de pròxima publicació “Qui va ser aquell llirià anomenat Armand Guerra?” amb Toni Llibrer)

+info: “Qui va ser aquell llirià de llegenda anomenat Armand Guerra? Escriptor, periodista i cineasta llibertari” pòdcast de ‘Cròniques Edetanes’

+info: Recuperant llirians singulars: José María Estivalis Cabo. Escriptor, periodista i cineasta llibertari Francesc Rozalén Igual

+info: Armand Guerra, un edetà de llegenda oblidat… Cinematografia documentada de José Estivalis Francesc J. Hernàndez 

… Armand Guerra, un cineasta, director, guionista i actor nascut a Llíria que va marcar el principi del cinema mut… El professor d’Història de la Universitat de València, Antoni Llibrer ha rescatat aquesta figura amb la xarrada “El compromís des de la càmera: Armand Guerra (1886-1939) Silenci i Oblit d’un director de Llíria“… En la seua joventut va començar a treballar en una impremta on va conéixer les idees anarquistes i revolucionàries que volien transformar la societat de l’època. Encoratjat per les seues idees llibertàries va treballar en diferents diaris anarquistes des de València, a París, Atenes, Constantinoble, Constança, Belgrad, Salònica… fins i tot en Egipte on va ser empresonat i l’any 1917 viatjà a Rusia, atret per la revolució, on va residir poc més d’un any… A més de periodista, en París en 1913 va establir relacions amb el món artístic i polític de l’època i va dirigir una pel·lícula: “Un crit en la jungla”. La cinta va ser observada pel secretari de la Unió de Sindicats de França qui li van proposar rodar pel·lícules de caràcter social. Serà l’aventura de la cooperativa “Cinema du peuple”, en el curs de la qual va aparéixer per primera vegada el seu pseudònim, Armand Guerra… L’historiador valencià, Francesc J. Hernández va escriure el llibre “José Estivalis (Armand Guerra) o la tenacitat llibertària” on assegura que Armand Guerra destaca, entre altres coses, per dues significatives fites vinculades a la història del cinema. Guerra va dirigir i va produir a París, en 1913, ‘Les misèries de l’agulla‘, considerada pels experts com la primera pel·lícula feminista del cinema. Així, utilitzant encara els habituals recursos del teatre, aconsegueix desplegar elements tècnics molt innovadors per a l’època, i sobretot, situar la figura femenina com a protagonista en les denúncies contra l’assetjament a les dones i les misèries de la societat urbana… L’altra fita ineludible va ser la projecció de la primera pel·lícula sonora a Espanya. L’esdeveniment va tindre lloc a la ciutat de València, en el desaparegut Teatre Líric, en 1926, amb l’ajuda d’uns tècnics que van vindre expressament des de Dinamarca… Des de l’aula de ciutadania s’ha demanat la recuperació per part de les Institucions locals d’aquest llirià…

+info: article complet de Josema de Miguel publicat a “La Veu de Llíria”

+info

Francesc J. Hernàndez 

(Extracte del seu llibre “José Estivalis (Armand Guerra) o la tenacitat llibertària”. Més informació al pòdcast de ‘Cròniques Edetanes’ de pròxima publicació pròxima “Qui va ser aquell llirià anomenat Armand Guerra?” amb Toni Llibrer)

+info: “Qui va ser aquell llirià de llegenda anomenat Armand Guerra? Escriptor, periodista i cineasta llibertari” pòdcast de ‘Cròniques Edetanes’

+info: Recuperant llirians singulars: José María Estivalis Cabo. Escriptor, periodista i cineasta llibertari Francesc Rozalén Igual

+info: La primera pel·lícula feminista de la Història és d’un director de Llíria: Armand Guerra Josema de Miguel

Un cri dans la jungle [Un crit dins la jungla], 1912   o 1913. Direcció d’Armand Guerra. Producció: L’Éclaire, París. No s’ha identificat metratge.

Les misères de l’aiguille [Les misèries de l’agulla], 1913. Drama. Direcció, guió i actuació d’Armand Guerra, Producció: Le Cinéma du Peuple, París. Recuperada parcialment per la Cinémathèque française.

Les Obsèques du citoyen Francis de Pressensé [Les exèquies del ciutadà Francis de Pressensé], 1914. Documental. Possible direcció d’Armand Guerra. Producció: Le Cinéma du Peuple, París. No s’ha identificat metratge.

¡Hiver!… Plaisirs de riches, Souffrances de pauvres! [Hivern!… Plaers de rics, sofriments de pobres], 1914. Documental. Possible direcció d’Armand Guerra. Producció: Le Cinéma du Peuple, París. No s’ha identificat metratge.

[Una visita a l’Orfenat d’Avesnes], 1914. Documental. Possible direcció d’Armand Guerra. Producció: Le Cinéma du Peuple, París. No s’ha identificat metratge.

Victimes de l’explotation [Víctimes de l’explotació]. Documental. Possible direcció d’Armand Guerra. Producció: Le Cinéma du Peuple, París. No s’ha identificat metratge.

Le vieux docker [El vell estibador], 1914. Drama. Direcció, (co)guió i actuació d’Armand Guerra (paper: Durand). Producció: Le Cinéma du Peuple, París. Recuperada parcialment per la Cinémathèque française.

La Commune! Du 18 au 28 mars 1871 [¡La Comuna! Del 18 al 28 de març de 1871]. 1914. Drama. Direcció, (co)guió i actuació d’Armand Guerra (papers: Thiers i Lecomte). Producció: Le Cinéma du Peuple, París. Recuperada parcialment per la Cinémathèque française.

[Biografia de Francisco Ferrer i Guàrdia]. 1914. Documental. Possible direcció d’Armand Guerra. Producció: Le Cinéma du Peuple, París. Projecte cinematogràfic.

[Biribi]. 1914. Documental. Possible direcció d’Armand Guerra. Producció: Le Cinéma du Peuple, París. Projecte cinematogràfic.

El crimen del bosque azul. 1918. Drama. Direcció, guió i possible actuació d’Armand Guerra. Producció: Cervantes Films, Madrid. No s’ha identificat metratge.

Melagano y Manivela hacen películas, 1918. «Disparate cómico-bufo-taurómaco». Direcció i guió d’Armand Guerra. Producció: Cervantes Films, Madrid. No s’ha identificat metratge.

La zarpa del paralitico. 1918. Drama de costums madrilenys. Direcció, guió i actuació d’Armand Guerra. Producció: Cervantes Films, Madrid. No s’ha identificat metratge.

La maldición de la gitana. 1918. Drama. Direcció, guió i possible actuació d’Armand Guerra. Producció: Cervantes Films, Madrid. No s’ha identificat metratge.

Suicidio libertador. 1918. Drama. Direcció, guió i possible actuació d’Armand Guerra. Producció: Cervantes Films, Madrid. No s’ha identificat metratge.

Ein Sommernachtstraum [Somni d’una nit d’estiu], 1924. Direcció de Hans Neumann. Actuació d’Armand Guerra (paper: Wenzel). Producció: Neumann-Film-Produktion, Berlín. S’han recuperat fragments de metratge.

[Presentació del cinema sonor]. 1926. Enregistrament sonor. Producció: d’Electrical Fono-Film Company Ltd, Berlin. No s’ha identificat metratge.

Luis Candelas o el bandido de Madrid. 1926. Drama. Direcció i coguió d’Armand Guerra, Producció: Tomás Álvarez Angulo, Madrid. No s’ha identificat metratge.

Batalla de damas / Der Kampf um den Mann (La lluita per un home]. 1927. Codirecció d’Armand Guerra. Producció: Parma Film, Berlín. No s’ha identificat metratge.

Die geschenkte Loge [La llotja oferida]. 1928. Direcció d’Armand Guerra. Producció: Ring-Film, Berlin. No s’ha identificat metratge.

Ayax. 1929. Direcció i guió d’Armand Guerra. Producció i protagonista Carlo Aldini. Projecte cinematogràfic, no realitzat.

Inocente o culpable. 1929. Direcció i guió d’Armand Guerra. Producció: Koop-Film, Berlín. Projecte, tal vegada no realitzat.

Tres almas al desnudo. 1929. Direcció i guió d’Armand Guerra. Producció UFA, Berlin. Projecte, tal vegada no realitzat. Possible probatura de 1927 amb el títol Drei Seelen, ein Gedanke [Tres ànimes, un pensament].

La alegría que pasa. 1930. Drama. Direcció de Sabino A. Micón. Producció de Sonofilm. Armand Guerra interpreta el paper del Clown.

Silberkondor über Feuerland [El condor d’argent sobre la Terra de Foc). 1930. Documental realitzat per Gunther Plüschow. Armand Guerra traduí els intertitols al castellà.

El amor solfeando / Komm zu mir zu rendez-vous? / L’Amour chanté. 1930. Comèdia sonora. Codirecció d’Armand Guerra. S’han recuperat fragments de metratge.

[Documental sobre motius espanyols]. 1931-1932. Documental sonor. Direcció i guió d’Armand Guerra. Producció d’Hispano-Cineson. No arribà a realitzar-se.

Carne de fieras. 1936. Comèdia sonora. Direcció, guió i interpretació (Lucas) d’Armand Guerra. Producció Arturo Carballo. Primer muntatge no estrenat. Segon muntatge i estrena en 1992

Gestas proletarias. 1936. Drama amb filmació documental. Direcció i guió d’Armand Guerra. Producció CNT. Es rodà material, però CNT decidí abandonar el projecte.

Durruti. 1937. Drama amb filmació documental. Direcció i guió d’Armand Guerra. Projecte cinematogràfic.

[Reportatge ir en el front]. 1936. Documental. Direcció i guió d’Armand Guerra. Producció CNT. Com en els altres reportatges, es rodà material, però no es conclogué el projecte o no s’ha conservat.

[Reportatge 2n en el front]. 1936. Documental. Direcció i guió d’Armand Guerra. Producció CNT.

[Reportatge 3r en el front]. 1936. Documental. Direcció i guió d’Armand Guerra. Producció CNT.

[Sense títol), 1938. Documental propagandistic. Producció: Comités d’Acció Antifeixista de Perpinyà. No s’ha identificat metratge.

+info

Francesc Rozalén Igual, historiador

(Article publicat al llibre “750 Aniversari de la Carta de Poblament [Llíria 1253-2003]” i que serà també la introducció al pòdcast de ‘Cròniques Edetanes’ de pròxima publicació “Qui va ser aquell llirià anomenat Armand Guerra?” amb Toni Llibrer)

+info: “Qui va ser aquell llirià de llegenda anomenat Armand Guerra? Escriptor, periodista i cineasta llibertari” pòdcast de ‘Cròniques Edetanes’

+info: Armand Guerra, un edetà de llegenda oblidat… Cinematografia documentada de José Estivalis Francesc J. Hernàndez 

+info:La primera pel·lícula feminista de la Història és d’un director de Llíria: Armand Guerra Josema de Miguel

José María Estivalis Cabo, que adopta el pseudònim d’Armand Guerra, fou un destacat intel·lectual llibertari marginat per la historiografia oficial i, per tant, a hores d’ara un desconegut. Gràcies a la recerca de la Fundació Salvador Seguí de València i a Francisco Agramunt que publicà en el diari Levante-EMV dels dies 23 i 30 de desembre de 2001 uns reportatges sobre la seua vida, podem aproximar-nos al coneixement d’aquest interessant llirià oblidat.

En la informació que s’ha escrit sobre José María Estivalis hi ha uns errors en la data de naixement i en el segon cognom que era Cabo i no Calvo. Segons la seua partida de naixement, nasqué a Llíria el dia 4 de febrer de 1886 i era fill de Lluís i de Vicenta, un matrimoni d’origen molt humil domiciliat al carrer de Dalt de Xelva. Més endavant, la seua família traslladà la residència a València on inicià els estudis primaris en l’escola pública. Posteriorment, ingressà en el seminari, però l’abandonà després d’una crisi personal i espiritual. Al cap de tretze anys començà a treballar en una impremta de València. El 1907 una vaga de tipògrafs el portà a la presó. L’any 1913 abandonà Espanya i es traslladà a París on entrà en contacte amb la intel·lectualitat anarquista. Allí alternà el treball de corresponsal de premsa amb el de cineasta i el de crític de cine. L’any 1913 ja realitzà una pel·lícula i poc després creà en companyia d’un grup d’anarquistes la cooperativa “Le cinema du peuble” amb la intenció de fer pel·lícules que exaltaren els problemes socials de la classe treballadora.

Durant la Primera Guerra Mundial viatjà pels països balcànics i treballà com a corresponsal de guerra per a diversos periòdics francesos i espanyols. L’any 1917 es desplaçà a Rússia atret per la revolució i hi residí poc més d’un any. De tornada a Espanya fundà a Madrid l’empresa Cervantes Films per a la producció de les seues pel·lícules. Com a persona inquieta i amb ganes de conéixer, va recórrer Egipte i altres diversos països europeus, arribant a parlar correctament set llengües.

El 1921 s’instal·là a Berlín, on treballà com a corresponsal de premsa, crític de cine, traductor, actor, director i productor de pel·lícules. L’any 1925 centrà el seu interés en el cinema sonor i un any després presentà a València per primera vegada aquest nou invent.

Durant la Guerra Civil de 1936 i seguint un encàrrec del seu sindicat, la CNT, es convertí en documentalista de la guerra i dirigí un equip que rodà en el front nombrosos reportatges sobre el conflicte bèl·lic. També gravà a Pedralba un documental sobre el funcionament del nou sistema de comunisme llibertari que s’hi havia implantat. La seua experiència cinematogràfica i bèl·lica pels diversos fronts de batalla la recollí en les seues memòries A través de la metralla, que foren publicades el 1938.

El febrer de 1939 aconseguí fugir de València i dirigir-se cap a França on també s’escapà dels camps de concentració que havia organitzat el govern socialista francés per acollir-hi els antifeixistes espanyols. Morí a París al principi de març de 1939 a conseqüència d’un aneurisma.

+info

Huit anys després del “¡Qué hostia!… ¡Qué hostia!”… tornen a les principals institucions del País Valencià els del “te quiero un huevo”, “ionqui dels diners”, “dos milions de peles”… la Banda de l’Empastre ara amb els seus “bomberos toreros”… guardeu bé les carteres!!!

+info

Tercera Temporada – Episodi 8  (programa 26)

Durant el s. XVI, la difícil convivència entre musulmans i cristians del Regne de València esdevingué més difícil encara. La guerra de Germanies, el bateig forçós de musulmans i la revolta de Benaguasil foren l’inici d’un malestar que augmentà amb el tancament de les mesquites, el desarmament de moriscos i, finalment, l’expulsió. Però aquest procés s’acompanyà d’altres instruments repressius, menys violents però molt més efectius, com ara l’assetjament inquisitorial i judicial. El front civil també actuà poderosament contra aquesta minoria, els moriscos, en àmbits tan casolans com l’agricultura, el seu mitjà de subsistència.

L’any 1584 es duia a terme el Plet dels Arrossos. La ciutat de València i la vila de la Pobla actuaren judicialment contra els moriscos de Benaguasil, per tal d’anul·lar o, almenys,  de reduir la zona de conreu de l’arròs, tot remarcant exageradament les malalties que produïa la ricicultura. Als documents d’aquest plet s’adjuntà un bellíssim mapa de la zona que ha arribat fins als nostres dies i que es conserva a l’Arxiu del Regne de València.

El Consolat de Mar, empresa dirigida per Carles Subiela, ha tingut la generositat d’editar aquesta mostra cartogràfica (podeu trobar-lo al final de l’article) on apareixen tots els pobles de la Vallbona: la Pobla, Benaguasil, Vilamarxant i Riba-roja, amb Llíria i Benissanó, on es marca la zona arrossera i moltes construccions menors escampades per aquesta subcomarca del Camp de Túria durant la segona meitat del s. XVI. El 27 de maig del 2023, a la seu de l’esmentada empresa, Joan Bell-lloc explicava les circumstàncies i el contingut del mapa.

Heus ací la seua presentació.

(En la part musical cal comentar que iniciem el pòdcast amb un fragment de l’Orquestra Àrab de Barcelona a l’espectacle “Una nit única” concert celebrat al Pla de l’Arc de Llíria el 21 de novembre del 2009 dins dels actes commemoratius de la campanya “400 anys d’absència dels Moriscos del Camp de Túria” i durant el programa i a la conclusió escoltem ‘Cant de batre de José Cruañes’ amb Pep Gimeno Botifarra i Ahmed Touzani)

Cròniques Edetanes

Accedir a l’Episodi 8 de la Tercera Temporada, “Camp de Túria: mapa dels arrossos de la Vallbona en 1584”, des de les següents plataformes de podcast:

+ Ací des d’Spotify for Podcasters

+ Ací des d’Spotify

+ Ací des de Google Podcasts

+ Ací des d’ iVoox

+ Ací des de TuneIn

+ Ací des d’Amazon Music

Des d’ací podeu accedir al PDF del MAPA ARROSSOS VALLBONA 1584

Escrit entranyable que m’envia l’amic Paco Rozalen des de la comarca de l’Alcalatén…

“Amb una de les dones històriques de la peregrinació de Les Useres.

A la porta de l’església de Xodos he tingut el goig de trobar-me i saludar a Encarna Ria, veïna de Les Useres i l’única dona que des de fa més de quaranta anys ha fet tota l’exigent ruta dels pelegrins acompanyada del seu fill Roman.

Va ser una dona transgressora perquè en aquella època elles no participaven de la caminada, ja que era un món exclusivament masculí.

La vaig conéixer en 1992 i em cridà l’atenció per la seua manera peculiar de caminar, tota encorbada i recolzant-se amb un gaiato.
Tenia un físic que la identificava amb el dur treball de les masoveres. Sempre anava darrere dels pelegrins i no faltava cap any, fins que les condicions físiques li ho han impedit.

Em contava que ella i el fill feien la peregrinació en compliment d’una promesa.
Resulta que el seu xiquet tingué un accident de tràfic i estigué tres mesos en l’UCI de l’hospital a punt de morir.
La mare pregà la intercessió de Sant Joan i li prometé que si el xiquet se salvava, cada any farien la penitència de fer la ruta dels pelegrins.

Ara ja no pot quasi caminar, però continua acompanyant als pelegrins a Xodos o al santuari del Penyagolosa, gràcies a l’ajuda d’uns familiars que la transporten amb un cotxe.”

Francesc Rozalen

+info

Tercera Temporada – Episodi 7 (programa 25)

Amb aquest programa parlem plenament des de les altures del nostre territori més pròxim. Des d’un mirador de luxe, la Buitrera de Llíria, observem amb Joan Bell-lloc les terres edetanes. Allò que era uniformitat en temps d’ibers, romans, visigots i fins ben entrats els musulmans van transformant-se posteriorment i amb les fortificacions i el repartiment de Jaume I es consoliden les poblacions i el Camp de Túria neix quasi com el coneguem avui en dia. I precisament d’eixe darrer període, 1238-1609, és el mapa que origina aquest pòdcast on veiem clarament l’apartheid real que va perviure durant més tres-cents anys les nostres terres.

 I amb aquest treball podeu aprofitar i tornar a escoltar o descobrir altres programes nostres que el complementen:

+ Febrer, la festa de la llum

+ La Terrisseria Ibèrica del Xalet de Vives de Llíria

+ Amb Edeta nasquérem com a músics: Suite edetana en dos moviments (I)

+ La Vall d’Olocau, Marines i Gàtova

+ …i amb els Ministrils ens impregnàrem de música: Suite edetana en dos moviments (II)

+ Una Pobla neix a la Vallbona

+ Sant Jaume i Sant Sebastià, històries del patrimoni de la Pobla de Vallbona

+ L’Eliana, del pare Carrança a la desamortització de Mendizábal

+ Els Pobles Edetans parlen els uns dels altres

+ La Llíria de 1791 on descobrim el que descrivien d’Edeta al segle XVIII

+ … i per a enllaçar la segona part d’aquest pòdcast, Els repobladors balears al Camp de Túria (1609-1650) seria la continuació perfecta…

I pel que fa a la música del programa, comencem amb “Romanç edetà” dels ‘Cor Bella’, amb la “Dansa dels oficis de Llíria” de ‘Saó’ anem enllaçant tots els temes… i acabem amb “Cavall d’Aràbia” amb Miquel Gil, la Unió Musical de Llíria, David Pastor i Sime Galduf al concert “Una nit única” celebrat al pavelló edetà del Pla de l’Arc el 21 de novembre del 2009 dins dels actes commemoratius de la campanya “400 anys d’absència dels Moriscos del Camp de Túria” organitzada per l’Ideco-Camp de Túria.

Cròniques Edetanes

Accedir a l’Episodi 7 de la Tercera Temporada, “El Camp de Túria, de Jaume I a l’expulsió dels moriscos”, des de les següents plataformes de podcast:

+ Ací des d’Spotify for Podcasters

+ Ací des d’Spotify

+ Ací des de Google Podcasts

+ Ací des d’ iVoox

+ Ací des de TuneIn

+ Ací des d’Amazon Music

Un vídeo homenatge sobre la mestra Guillermina Medrano que ha elaborat el Col·legi Sant Vicent de Llíria a qui va ser directora del centre en temps de la República durant el curs 1935-1936.

Guillermina va ser la primera dona regidora en l’Ajuntament de València en 1936 pel partit Esquerra Republicana. Es va exiliar amb el marit, primer a la Republica Dominicana i despres als EUA, on es va dedicar a l’ensenyament.

En 1965 la Universitat de Harvard anomenà a Guillermina Medrano “Mestra Distinguida” com una de les quatre millors professores de secundària als Estats Units d’Amèrica.

+info