Mails per a Hipàtia

Ja sé que alguns la trobareu rara…

Vives paraules que entenc, que tots parlam el mateix. (Maria del Mar Bonet)

Una de les cançons més emblemàtiques de l’enyorat i imprescindible Zeca Afonso.

El grup que va canviar per a sempre la música popular acompanyats de The Staple Singers. I no sé qui és millor…

La Nuova Compagnia di Canto Popolare és un dels grans emblemes de la música d’arrel popular a Europa. Ací hi ha un fragment d’un concert.

Una peculiar actuació en directe de la gran Janis Joplin, en una televisió sueca el 1969 amb Summertime.

Per fi algú ha penjat al YouTube una peça d’un dels músics que més m’ha entusiasmat els darrers mesos, des de que el vaig descobrir. Es tracta del pianista bretó Didier Squiban, un home que em recorda molt el Manel Camp. No és un vídeo i no és la peça més interessant que li he escoltat però val per a descobrir un home que barreja la música tradicional amb el jazz amb una naturalitat esborronadora. Té unes versions dels tradicionals Kan ha Diskan simplement sensacionals.

Aquesta nit una vella cançó de Chico Buarque per a retre homenatge a Romário. Ací a la terra estem jugant a futbol…

Un músic de Creta que sona a tots els mediterranis. Com a instrumentista crec que és espectacular.

Una versió molt recent de l’Olor a Garrofa de Remigi Palmero. Una cançó mitològica i un músic imprescindible recuperats trenta anys (semblen mil anys) després. Amb una clatellada al model de ciutat del PP com a propina. A gaudir-ne, que paga la pena.

Un himne constantment renovat d’Alan Stivell. Fa tants anys que l’escolte… És una vella cançó sobre uns mariners de Nantes que se’n van cap a Nova Escòcia i que segurament ha esdevingut la peça més emblemàtica de la música popular bretona de tots els temps.

La gravació no és ideal però té el valor del testimoni.

En un concert al festivall de Montreaux. La imatge no és bona però el so està molt bé.

Lole y Manuel cantant “Romero Verde”. Llàstima que es complicaren tant la vida entre ells…

Una de les coses interessants dels concerts aquests d’homenatge a algú és veure com un gran músic agafa l’obra d’un altre gran músic i se la fa seua. És el cas d’aquest Blowin’ in the Wind, originàriament de Bob Dylan però transformat completament per un inspiradíssim Steve Wonder. La cançó passada per ell posa els pèls de punta i sembla que sempre haja begut de les fonts afroamericanes.