Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

Arxiu de la categoria: Músiques

Nacha Guevara

Les músiques mai no van soles. He trobat de casualitat aquesta cançó de Nacha Guevara i he recordat immediatament, amb un calfred inevitable, com li agradava a Mari Aguilella i què bé que la cantava. I les hores tan bones que passàrem junts amb la música com a excusa.

Publicat dins de Músiques | Deixa un comentari

Quan serem lliures

Publicat el 19 de gener de 2009 per vicent

Queden poques hores per a la presa de possessió d’Obama i hi ha un munt de músiques que em venen al cap, relacionades totes elles amb el que va a passar, amb això que anem a viure. Supose que no sóc l’únic i que cadascú tindrà la seua peça sonant en un racó de la memòria per a commemorar un dia històric com serà demà. Diumenge, però, en un concert matinal de sobte em vaig trobar que el Cor Infantil de l’Orfeó Català cantava el vell “Hymn of Freedom” d’Oscar Peterson. I em va commoure,  em va sorprendre escoltar-lo, recuperar-lo de fet, tant que fa hores que em ronda el cap la melodia solemne que el gran músic canadenc i afro-americà va crear sobre un poema de Harriette Hamilton hores després d’assistir a una manifestació al costat de Luther King. Un Himne a la Llibertat fet per un dels millors músics de jazz de la història i que esdevingué un símbol poderós de la lluita pels drets cívics. Per a recordar amb goig aquesta nit.

“When every heart joins every heart and together yearns for liberty, 
That’s when we’ll be free.
When every hand joins every hand and together molds our destiny, 
That’s when we’ll be free.
Any hour any day, the time soon will come when men will live in dignity, 
That’s when we’ll be free, we will be
When every man joins in our song and together singing harmony, 
That’s when we’ll be free.”

Publicat dins de Músiques | Deixa un comentari

Mama Afrika

Arriba la notícia de la mort de Miriam Makeba, la legendària Mama Afrika. Makeba va ser la gran dona de la música sud-africana, un mite cultural i també polític per la seua obstinada lluita contra l’apartheid. “Soweto Blues” és una cançó impossible sobre la insurrecció dels getthos negres que ella i el gran Masekela van convertir en una peça inoblidable. La pose avui al bloc com homenatge a una gran dona, a una gran cantant i a una gran africana. Amandla Ngawethu!

 

Publicat dins de Músiques | Deixa un comentari

Tots junts

Alguns lectors m’han demanat que penge alguna cosa de música bretona, arran els comentaris del viatge. Trobe que aquest és un bon punt d’inici. Un Tri Martolod, una de les cançons més conegudes d’Alan Stivell, on l’acompanyen pràcticament tots, els Tri Yann, Servat, Dan Ar Braz… 

Publicat dins de Músiques | Deixa un comentari

No hi ha George

Publicat el 4 d'abril de 2008 per vicent

La meravellosa “Swett Lord”, en el concert d’homenatge a George Harrison, a càrrec de Billy Preston, amb Paul i Ringo a l’escenari amb Eric Clapton i els altres. I amb Dhani, el seu fill, que sembla un túnel del temps posat dempeus.

Publicat dins de Músiques | Deixa un comentari

Pete Seeger

Publicat el 16 de març de 2008 per vicent

Segurament és un dels músics més influents de la història recent. Un gran folclorista i una persona compromesa totalment pels drets civils. Pete Seeger ha estat conegut per molta gent recentment per les versions que Bruce Springsteen ha fet de la seua música però porta dècades i més dècades regalant cançons al món i recuperant les velles i belles músiques del passat.

Al YouTube, entre altres moltes cançons, he trobat aquesta versió de l’orgullós “This Land is Your Land” cantant en un acte de protesta contra la guerra a l’Irac fa menys d’un any. Seeger és molt vell i ja no pot cantar molta estona però quan ho fa una part de la història d’Amèrica sona en la seua veu.

Publicat dins de Músiques | Deixa un comentari

Aquell concert

Conforme avança la digitalització se’m fa curiós veure què podem recuperar la memòria de coses que pensàvem que mai no tornaríem a viure, gràcies a que algú les ha guardat i les penja. És el cas d’aquest vídeo que acabe de descobrir al YouTube. Hi ha el concert final de la gira “Conspiracy of Hope” que es va fer a Buenos Aires l’octubre del 1988, on Sting i Peter Gabriel fan eixir a escena les mares de la plaça de Mayo mentre canten “Ellas bailan solas”. El concert acaba amb un moment especialment emotiu quan els dos cantants ballen una a una amb les mares i les àvies que despleguen les pancartes amb la silueta buida dels seus estimats. Recorde perfectament haver vist aquell concert en un programa de televisió i l’impacte que em va provocar i durant anys he pensat que m’agradaria tornar a reviure aquell moment tan especial. Ara algú l’ha penjat amb un format de baixa qualitat i unes lletres que el malmeten una miqueta però tant se val: és el testimoni d’aquell gest solidari i la recuperació de la nostra memòria personal el que compta.


PD. Jordi Casals ha trobat aquest altre vídeo també d’un concert semblant el 1990 a Xile.

Publicat dins de Músiques | Deixa un comentari

Tubulars

Publicat el 7 de gener de 2008 per vicent

He aprofitat la miqueta de vagància nadalenca per a repassar les tres versions, majors, del Tubular Bells de Mike Oldfield. Oldfield va fer la primera versió l’any 1973 causant una impressió enorme en molta gent per l’atreviment del seu plantejament. Entre altres a mi. Durant molts anys es va negar a gravar una nova versió del disc, amb l’excepció d’una versió orquestral en directe, però en la dècada dels noranta en va gravar diverses de seguides. Segons la versió més comuna la I és l’original, la II és la versió de 1992 i la III la de 1998.


Totes tres tenen en comú la base musical però expressen cultures diferents i tecnologies diferents i això les fa molt interessants si s’escolten seguides. Els darrers anys m’agradava molt més la tercera versió (la versió "eivissenca" ja que la va crear a l’illa) que és plena d’elements interessants de la música disco i a la vegada de l’anomenada world music -algun nom havia de tenir això. La segona versió és un clàssic del rock, molt més directa que la primera, però el que m’ha sorprès és com de bona m’ha tornat a sonar la primera.

La primera versió va sobtar conceptualment. Oldfield tocava gairebé tots els instruments mesclant pistes en l’estudi, una cosa que avui és habitual però aleshores sonava a bogeria. I és capaç de barrejar tota mena d’instruments i influències. Entre la primera i la segona versió va destacar l’enorme canvi tecnològic en els instruments que donaven un impacte notable a aquesta segona versió però repassades les tres en conjunt els sintetitzadors vintage de la primera adquireixen un nivell d’emoció sonora peculiar. Com a mínim per a mi. Són sintetitzadors molts primitius que embruten molt les notes però aquesta brutícia, vista des de la perfecció d’ara, és encantadora. Resulta impressionant sobretot la doble línia de baixos del final, puntuats per un instrument que em recorda algunes de les coses que es podien fer amb aquells venerables Farfisa (tot i que no sé en realitat si ho és).

Escoltades totes tres em quede, doncs, amb la primera versió. Recuperada. I per a celebrar-ho he trobat al YouTube l’històric concert de la BBC on es va interpretar en públic per primer vegada amb els músics asseguts en rotgle. Recorde haver-la vist en algun programa de TVE que aleshores era l’única i haver-me quedat literalment bocabadat. Tasteu-la. Paga la pena.


Publicat dins de Músiques | Deixa un comentari