Mails per a Hipàtia

Miles Davis, Herbie Hancock, Wayne Shorter, Ron Carter, Tony Williams…

M’encanta com la sempre complicada Sinead O’Connor converteix aquesta deliciosa cançó tradicional gaèlica, un dels emblemes de la rebel·lió de Pasqua contra els anglesos, en una mena de reggae celta.

Si voleu comparar-la amb una interpretació més ‘clàssica’ hi ha aquesta de Mary Black.

Una versió molt especial d’una de les cançons més potents dels Beatles, no endebades la va fer George Harrison -ni sucre ni núvols, doncs. A ell i a Ringo els acompanyen entre altres Eric Clapton, Phil Collins, Elton John i Ray Cooper.

Amb les seues cançons. Amb el seu esperit. Que això no mor.

Estic segur que a Zeca li encantaria aquest versió de Sara Tavares, encara que els puristes la troben fins i tot ‘insultant’. Cadascú ha d’aguantar els seus propis talibans. Per mi no pot haver una versió més bonica de la cançó que més m’estime.

Whish You Were Here, en una versió que sempre m’ha cridat l’atenció feta pel music haitià Wyclef Jean.

Dies de metges, tecles que no van on toca i disfuncions vàries. La música ajuda. De matinada trobe aquesta extraordinària versió del New York State of Mind de Billy Joel. Em refresca, retornant-me a aquella nit de petites dificultats a l’Upper West Side, quan semblava que se’ns complicaven les coses i van trobar l’esma per anar a sopar a una bodega amb jazz en directe mentre afora els bombers batallaven amb un petit incendi i la cua plujosa d’un huracà s’apoderava de la ciutat.

Gràcies per les cançons Negra. Per totes aquelles hores intentant entendre amb els ulls clavats en la portada del vell LP com es tocava aquell tambor de veu grossa que tu feies anar amb una baqueta i una maça alhora.

Gràcies per la teua veu en el rostre lluminós de Mari, per la Misa Criolla, per la “Canción para todos” cantada a crits i punys aquella nit a València mentre els milicos cremaven la teua terra, aquells mateixos que et van detenir sobre l’escenari, sense respecte ni per la música que et naixia a glops.

Però sobretot gràcies per aquell “Gracias a la vida” que va sonar per la Nuri aquella vesprada desoladora a Arenys, quan la mort era una sensació tan intensa, directa i dolorosa que pensava que jo mateix podia morir…

Demà es posa a la venda el nou (i esperat) disc de Pep Gimeno “Botifarra”. I el dia 31 toca al poble. El disc es diu “Te’n cantaré més de mil” i en el mateix ha col·laborat tot el món, inclosos Miquel Gil, els Obrint Pas o Toni de l’Hostal. A veure si respon a l’expectativa creada, que tenim moltes ganes de sentir-lo. 

D’aperitiu ací queda açò, precisament amb Miquel i Toni