miozz mirades

Ens passem part de la nostra vida lluitant contra la mort. La pròpia, la dels propers, la dels llunyans. Lluitar contra la mort dels qui estimem acostuma a ser molt compromès, laboriós, i dolorós. Lluitar-hi quan la mort és voluntària és demolidor. Altre cop el suïcidi treu el cap ben a prop meu, i m’esquitxa l’ànima. Actiu o passiu, el suïcidi és el mateix. Però l’actiu és com el terratrèmol que allarga el seu impacte devastador amb llargs tentacles perdurables. Vull escriure sobre això, tinc coses a dir. Coses que potser poden ajudar a patir menys, com em van ajudar a mi la primera vegada. Però avui encara no puc. Avui només puc recordar el somriure vital de l’Anna, i plorar. Avui només puc pensar en els seus fills i la seva mare. En les seves germanes i els amics. I en nosaltres, els familiars del voltant. La gent que l’estimava i que ella estimava. I fer l’esforç per respectar la serva darrera decisió, la seva voluntat inapel·lable. Em fonc en la nostra darrera abraçada i intento conservar-ne el caliu. De la mort voluntària, del plegar de viure, en parlaré una altra vegada. Avui només puc plorar i fer viva l’Anna en la meva mirada. (he publicat al calaix de les paraules triades el poema que li ha dedicat l’Elisensa, la seva germana, plou a les finestres)