miozz mirades

Al tanatori, acompanyant en el dol a l’amic que ha perdut el pare – gran i vital, amb inquietuds i projectes propis, la mort ha arribat inesperadament – surt aquella frase tòpica cada cop estem més a primera línia i una resposta aguda: no hi ha edat per estar a primera línia, i és ben cert si ens referim a la mort. No hi ha edat per morir, totes les edats en són candidates. Però jo no em referia tant a la mort en si com al fet de no tenir ningú al davant bastint l’imaginari dels grans que ens precedeixen. (segueix)

Dels grans que hi han  sigut sempre, jugant un paper de referència i de responsabilitat. Hem crescut sota la seva empara, i semblava que hi havien de ser sempre. Quan desapareixen o es capgiren els papers t’adones que tu ets l’empara dels altres, i que ja no hi ha suports a qui recórrer. És com un relleu inevitable que arriba sense haver-lo previst.  Aquesta és una d’aquelles impressions profundes que no es coneixen fins que t’hi trobes. I no puc dir que sigui agradable: és llei de vida, sí, però té un regust de tristesa.

Avui, dia de Santa Cecília, 22 de novembre, la meva mare n’hauria fet vuitanta. L’enyoro. La penso i la sento. Quan va morir, amb només setanta-tres anys, els altres grans encara formaven un conjunt sòlid de pares i oncles amb vida pròpia, amb energia i projectes. Els avis i oncles avis dels nostres fills… En aquests set anys les coses han canviat molt, i darrerament sembla que hàgim agafat la directa cap a l’envelliment col·lectiu. De sobte tothom està malalt, començant pel pare que fins fa poc era totalment autònom, i seguint per la meva sogra i per gairebé totes les ties. S’agreugen les dependències i es multiplica la incertesa i la necessitat de suport. En poc temps els nostres grans s’han fet més vells i necessiten molt més dels altres. Potser ho fa el fet que sigui així, tant de cop, però em reconec enduta per la impressió de certa tendència irreversible. M’adono que aquesta és una etapa diferent, nova, i que estar a primera línia del tot significa perfilar més el rol, assumir amb més precisió un paper que fa temps que es dibuixa. Ja no es tracta tan sols del suport funcional i emocional, es tracta també de ser-hi en les valoracions i la presa de decisions. I de saber quin és el paper a jugar en aquest paisatge que inclou previsibles finals d’etapa. Quin és el paper que hi vull jugar. Per això fa dies que em dedico a fer lloc...

Articles relacionats
fer llit,
també era dissabte, com avui, i fa sis anys
avui seria el seu aniversari (paraules en el comiat de la mare)