miozz mirades

Un 13 de juliol no es va despertar. El cor. Recordo que vaig portar el meus fills, petits, al tanatori, en aquell intent de fer-los partíceps del dolor i del vincle. El meu cosí Mel, només tenia 39 anys, o 38 encara. De la vida recent un contacte lleuger, de vides que s’estimen i se saben, però que es segueixen de lluny. De la vida d’infants, d’adolescents, records marcats amb tinta permanent. El meu cosí més trencador, amb l’atractiu de l’enigma i la rebel·lió. De maneres pausades i un somriure dolç que els sotets de l’hermosura accentuaven. El que em va fer estimar la música de Simon & Garfulken quan a casa només entrava Nova Cançó, (el fregall i l’escombra els anomenava jo per buscar-li gresca). Sempre que els escolto hi penso. I avui, en un íntim record, una estona de vinil que s’encalla, però que em transmet, encara, ressons de llavors.

Quan hi he arribat gairebé ningú entenia què passava. Només enllaçant les explicacions parcials i les conjectures de diversos badocs que, com jo, esperaven el desenllaç d’aquell “espectacle”, he aconseguit fer-me una composició més o menys complerta i ajustada dels fets.  (segueix)
No es tractava de cap simulacre, com havia deduit una nombrosa part de
públic. Hi havia d’haver alguna raó que enllacés l’accident d’un xicot
atès per una ambulància del SEM feia força més d’una hora, -i que, per cert, 
restava allà aturada, però no tothom sabia si era o no la mateixa, ni si que el xicot encara hi fos-, i tot aquell desplegament: una altra ambulància,
dos camions de bombers, la policia…i l’helicòpter. L’àmplia zona tallada i els avisos perquè la gent s’allunyés del la zona tenien una clara intenció: calia garantir un correcte aterratge de l’helicòpter. No s’havien produït més ferits, com especulaven alguns (donant per fet que altres joves haurien seguit jugant i tirant-se de les roques) ni es tractava d’un cas de dessídia de l’ambulància, que en més d’una hora no ha sigut capaç de traslladar al ferit… És sorprenent amb
quina facilitat es fabula sobre el què no se sap, amb quina lleugeresa
podem crear interpretacions vàries de la realitat, especialment quan no la coneixem tota sencera (ben pocs havien seguit la seqüència sencera…)

Segons sembla, pels volts de les 8 del vespre  un jove ha patit una mala caiguda contra les roques. Si s’ha tirat de cap amb mala traça o si ha caigut accidentalment no se sap del cert, el cas és que els seus dos companys han pogut donar l’alarma – altrament s’hauria ofegat – i que ha estat molt dificultós treure’l i atendre’l: tot fa pensar que ha patit una lesió greu de la medul·la i que el seu trasllat en ambulància hauria estat, possiblement, massa arriscat.
Segons expliquen alguns observadors directes, el noi no mostrava cap tipus de sensibilitat de coll en avall. Al principi sembla que estava conscient, i no s’ha pogut saber si hi continuava, ja que no era prudent anar a fer el xafarder ni atabalar al personal de l’ambulància. El que és un fet és que el jove ha estat dins l’ambulància rebent les pertinents atencions fins que ha estat conduït, amb moltes mesures de control, fins l’helicòpter.

Els accidents – mortals o greus com aquest – em commouen d’una forma especial quan les víctimes són joves. M’imagino els joves, jugant, gaudint, i de sobte, en un segon, aquest canvi per a tota la vida. Si se’n surt i viu. He pensat en el programa l’endemà, que fa poc va tractar precisament aquest cas. També he pensat en tots nosaltres, el “públic”, en la nostra mirada en certa manera distant, fent fotos i observant-ho tot com si es tracté d’una escena cinematogràfica. I sobretot he pensat en uns pares, uns germans o una xicota, que avui rebran una tràgica notícia, potser molts quilòmetres enllà…

Com en els contes que ens feies viure amb l’emoció a flor de pell, la teva presència planarà per sempre més en el nostre paisatge, i es farà sentir més quan el vent bufi i faci sonar les canyes que, convertides en flautes, cantin secrets i misteris; o quan escampi amb brisa suau damunt la immensitat del mar polsim màgic de raigs de llum astral esmicolada, omplint-lo de miralls que, com lluernes fugisseres, es gronxen en les ones un matí assolellat o una nit d’intensa lluna plena (segueix)

Com en els contes que ens feies viure com a motor per a descobrir i estimar la llengua, una nova llengua o la nostra llengua heretada, la teva gràcia per enredar la mort una i altra vegada i fer-la esperar i allunyar-la, quedarà per sempre més en el nostre equipatge, evocant la teva tenacitat i fortalesa, el teu rostre somrient i la teva paraula amable. Qui pogués, Dolors, a la mort, tornar a enganyar-la!

Intento retenir les llàgrimes asseguda a la meva taula
de mestra, davant dos alumnes que s’han quedat a recuperar feina durant
l’hora d’esbarjo. He mirat el correu, i he vist el missatge… Escolto el brogit que puja del pati, i voldria parar
el món uns instants, voldria cridar, parlar-los de tu, explicar-los un conte en
homenatge. I plorar totes les ganes que en tinc. Però es fa tard i aviat
tocarà començar la classe. Tocarà posar presència d’ànim davant
d’aquests joves a qui intento ajudar a desvetllar el gust per aprendre, i a
descobrir  i estimar la història i la parla de la nostra terra.
Descobrir, estimar, una terra, una parla,… Dolors, Dolors Flamerich, ens queden tantes coses de tu, i tantes per fer-ne…

Les dues grips d’aquest hivern m’han fet postposar la propera visita, per
prudència – tan vulnerable era el teu sistema inmunològic! – i em pesen els presents a punt de solfa que quedaran orfes. M’aferro a la màgia i la força de la darrera estona plegades, – tampoc fa tant, intento consolar-me debades -,  la mateixa màgia i força amb què embadalies
infants i adults tot fent-los viure el poder creatiu dels contes,  la màgia i el poder que converteix el dolor i les males notícies en intensitat d’amor i donació, i l’asèpcia i fredor d’una
habitació hospitalària en la càlida riallada plena d’il·lusions i
energia, malgrat sentir rondar la mort ben a prop…qui pogués tornar a
enganyar-la, Dolors, com en els contes, qui pogués tornar a enganyar-la!

Voldria tenir la Flor romanial a les mans i fer-te un beuratge, i desvetllar altra vegada els teus ulls adormits. Que no arribés encara aquell  moment en què diem que vet aquí un gat, que s’acaba el conte, que no arribés, Dolors, que tot fos un miratge.

Però ens toca ser com els valents de la història, els que afronten els reptes amb coratge i determinació. Ens toca assumir que a la mort l’has guanyat amb la vida que has portat, amb el teu mestratge que viu en centenars, milers de mestres i criatures, mestratge professional i mestratge humà, lliçons de vida; i l’has guanyat en les vivències de tots els qui has estimat, en les paraules i el gest dels teus fills, dels teus nets, dels teus familiars i amics, dels i les companyes de feina…de tots els qui et farem viure en les petjades que ens has deixat. Però que és aquest el triomf, no un altre. Que ens haurem d’acostumar a no tenir-te, només pensar-te. I que serà dur trobar-te a faltar!

(del dilluns 21 de febrer)

He començat el matí amb les llàgrimes de la M., alumna adolescent envoltada de pèrdues i dols familiars, i he sentit el poder de les paraules que acompanyen; he seguit amb les llàgrimes de la N., alumna adolescent turmentada per la mort d’un familiar, i he sentit el poder de les paraules que descabdellen; he acabat ben tard de la tarda, connectant-me al món electrònic, i l’allau de missatges m’han deixat sense paraules:en Paco és mort. I ploro per dins, pel Paco. I ploro per fora. És una mort que escombra part de la meva història. I voldria paraules per acompanyar el meu dol, però una immensa solitud em buida la tarda.    (segueix)

Ja ho sabia que es moria, fa dies que ell ja només ho desitjava de tant
com patia. El rostre del seu sofriment m’ha trasbalsat durant dies. Un
xaval d’amistat franca i fidel, senzill, bon conversador, amb unes
habilitats socials que feien oblidar, sovint, que la seva microcefàlia
li havia escapçat la inteligència. Retard mental en diuen. Però la xifra
que l’adjectiva no quadrava amb les virtuts i habilitats que manegava.
Sempre era agradable retrobar-lo, i recordar aquells anys del Club
Llevant, nosaltres monitors, ell del grup dels “autónomos”. Un xaval
entusiasta, col·laborador, franc, i amb qui es podia raonar. Sempre em
va semblar molt sensat, equànim, menys quan perdia el nord i
s’entossudia massa. Jugador de bàsquet a la selecció catalana  i amb
èxits esportius als Special Olímpics. Amb ell i una quants més es va
estrenar el famós “pis pilot” de Badalona (en parlava aquí), i va poder tastar la vida independent sense perdre l’escalf de la família.
Ara
em farà més mandra fer aquell sopar per mirar diapositives antigues que
fa temps que diem que hem de fer – una altra vegada, per recordar altre
cop – però potser en honor seu acabarem fent-lo ben aviat. Adéu Paco,
la teva rialla retorna al meu cap, i esborra la imatge dels darrers dies. Ha estat un plaer haver comptat amb la teva amistat. No t’oblidarem.

El canvi d’hora m’ha canviat la llum del llevar-me. I enceto el dia com si fes tard, com si m’hagués adormit. He demanat al meu fill si m’acompanyarà al cementiri, a portar flors a l’àvia, i m’adono que aquest costum que no havíem tingut mai, amb l’edat, i amb la falta de la mare, se’m va tornant gustós. Sento l’enyor del temps que fa que no puc abraçar-la, i de tot el que ja no hem compartit. I em vénen ganes de cridar-la amb veu pausada, i amb aquella dolçor amb que ho fa en Frederic.       (segueix)

Que
bonic seria si de debò es complissin les creences dels celtes, i ella
ens pogués visitar a casa, encara que només fos un cop a l’any, i
poguéssim celebrar una altra castanyada de les nostres, a la masia, – a
Vilanna – , amb lectures, contes, rialles, el moscatell a les copes
reservades, i les brases escalfant la nit. Me la imagino asseguda a
taula, pelant castanyes i triant panellets, i aixafant-ho delicadament
amb els dits, perquè pugui m’enjar-ne i no s’ennuegui en Frederic. No
és pas que no es refiï de nosaltres, que sap que hem heretat el saber
fer, però deixeu-me-la venir una estoneta a gaudir d’aquesta màgia, 
d’estar plegats, de cuidar-nos, de riure i d’emocionar-nos.

Enfilo el
camí cap a Montgat, i aquest cementiri m’embolcalla. És un jardí que
guarda molts dels seus-meus avant-passats. Si és cert que amb la mort els
cossos obvien les xacres, ves a saber, potser s’apleguen i ballen, i si
ho fan, segur que amb ella ballen sardanes…

Asseguts al replà, amb el meu fill,  vora el romaní i altres herbes, parlem dels records d’aquell dia funest. El repicar del nínjol ressona en al seu cap llavors adolescent, païnt la seva primera mort propera en un trasbals col·lectiu entre cosins (néts). Potser no hi havia tornat més a aquest cementiri, comenta, i asseguts en la plàcida llum del matí, respirem una pau de serenitat compartida, i la fem present en l’estima sentida, en els records entranyables dels darrers anys i dels darrers dies.
Un passeig tranquil per completar la visita, i li mostro alguns nínjols familiars, aquí hi els meus avis, aquí l’oncle, aquí… desgrano alguns records, i em veig a mi mateixa passejant de la mà del meu pare i visitant les estances desconegudes dels traspassats.
Quan el meu fill em deixa a la porta de casa per seguir cap a l’estudiar col·lectiu de les biblioteques universitàries que no tanquen els festius, em fa saber, amb veu sincera i discreta mirada, que està molt content d’haver-me acompanyat, d’haver vingut al cementiri aquesta vegada…
Potser són costums que vam fer bé de no institucionalitzar, però està bé també, saber-los recuperar.

Desperto d’un matí boirós amb una sotragada. Una trucada em posa al dia: la Mercè, la Nieto, ha mort. Sí, ha mort. (…)
Diu que ja fa uns dies. Ja ho té això l’agost, deixa algunes notícies a la sala d’espera d’una adreça de correu que mires menys o d’una contenció amistosa perquè saben que ets de viatge. Diu que ja fa uns dies. Se’m fa difícil. El darrer cop que ens vam veure la seva força i dignitat davant la malaltia, sense cap engany ni subterfugi, ens va colpir. I meravellar alhora. Va ser el seu comiat, a temps vista, temps imprevisible, es clar. Estava convençuda, jo, que se’n sortiria un cop més, que la ciència
avança, que ara hi ha més camp per córrer. De vegades ens costa veure i
creure el que no acceptem. Encara no m’he sobreposat i no sé ben bé què escric, no puc fer aflorar ara mateix un llenguatge més adient a la seva persona, a la nostra vinculació, a la seva trajectòria. Només puc dir, ostres, no, Mercè, m….! Sentir una tristesa immensa.
I fixar els meus ulls en el record de la llum dels seus: vius i juganers, valents i intrèpits, analítics i intel·ligents, creatius i dinàmics, interrogants, còmplices, fidels, molt fidels.

Després de la d’en Fede, aquesta mort – i comptant que entremig n’havia viscut  algunes altres d’inesperades, xocants, doloroses – és la que més em va marcar la meva joventut, llavors ja entrada l’adultesa. Encara ara no puc evocar-la sense emocionar-me i trencar el plor, per més que l’intenti intern, discret i serè. La frescor del seu somriure i de la seva gracilitat em saluden moltes jornades. Roser…
Intento prendre-la i fer-la seure a la falda, com feia ella sovint, amb el seu cos àgil, bromista, divertida, creativa, afectuosa. Acaronar-li els cabells i riure a cor que vols amb alguna de les seves ocurrències, entre dolça i irònica. Il·lusionada, sommiadora. Suaument sincera. (segueix)

Diumenge a la revetlla de les llengües
vam escoltar una dita – no puc recordar de quin país – que deia alguna
cosa així com: “Envellir no ens permet deslliurar-nos de la mort, però
la mort és l’únic remei per deslliurar-nos de l’envelliment. I vaig
pensar en ella.

Que el nostre llaç familiar no fos de sang no ens
impedia sentir-nos cosines. La complicitat afectiva era molt sincera,
especial, malgrat la diferència d’edat, més visible quan s’és jove. Plegades com a monitores d’un esplai creat del no res en una època compromesa, vibrant, molt
plena i molt compartida; amb petites complicitats mantingudes després,
fins al final, dins el nou context propi del discórrer de la vida, dels
canvis i circumstàncies propis del trànsit a l’edat adulta.
El 29 de
juliol de fa 17 anys ens va deixar per sempre. Massa jove: encara no
havia arribat als 30. Després de desgranar  tot els que s’ha i ens hem
perdut sense ella, de maleir mil cops aquesta marxa tan precoç, i de
plorar sentidament la seva absència, ara només ens queda agraïr el regal
d’haver-la pogut conèixer i estimar. D’haver-la gaudit tal com era. I
el de poder-la seguir recordant, amb la seva frescor vital, jove per
sempre. Jove i jovial.

“Es tracta senzillament, d’abandonar el cos físic tal com la papallona abandona el capoll de seda”
El llibre de l’Elisabeth Kübler-Ross “la mort: una aurora” em va caure a les mans quan ja feia temps que havia deixat de creure en el cel com a espai de vida eterna. Era relativament jove i ja havia acumulat una quantitat de pèrdues properes prou significativa com perquè el tema de la mort em capfiqués: no tant la mort en sí – que també -, com el seu impacte, els estralls que produeix la seva vivència. (segueix)

És un llibre que cal llegir a poc a poc. Una lectura que a mi em va marcar profundament, i encara ara – fa més de divuit anys que vaig llegir-lo – recordo clarament on era mentre el llegia i revisc sensacions que em produïren algunes de les seves revelacions.
Descoloca que una científica agnòstica defensi, basant-se en investigacions fetes amb persones d’arreu i de creences diverses, al llindar de la mort, l’existència de la vida més enllà de la mort. Recordo que algunes de les seves premisses no em van convèncer, però en el seu conjunt, la lectura deixa un pòsit que fa canviar alguna cosa per dins. I dura per sempre. En la meva manera d’afrontar la mort, i també la vida, hi ha influït significativament la lectura d’aquest llibre.

L’he recomanat moltes vegades, fins i tot en tinc més d’un exemplar per poder-lo deixar en préstec tant com puc. Però no l’he tornat a llegir mai més. Ni tan sols a fullejar.
Fins avui – ahir -, que ha fet cinc anys de la mort de la meva mare i no he pogut evitar reviure cada instant d’equella seqüència, rellegir-la, repensar-la, recrear-la… i he sentit una atracció irresistible per tornar a obrir aquest llibre inquietant. Intentant trobar aquella part de missatge que asserena i assessora, i intentant evitar la que trasvalsa i incomoda.

La mort de la meva mare va ser la primera que vaig viure en viu i en directe, pell a pell, amb la plena consciència d’estar acompanyant un batec a punt d’apagar-se per sempre.
El pòsit de les lliçons de la Dra. Kübler-Ross, madurat amb la nodrida experiència de pèrdues acumulades, va servir-nos de debò. Amb dolça serenitat vam estar al seu voltant, fent-li notar l’afecte, la presència. Contacte físic, paraules que cal que siguin dites abans del comiat final. Amb el convenciment que són paraules dites i escoltades, malgrat la inconsciència, malgrat la no resposta. Pel bé d’ella i pel bé, sobretot, dels qui hauran d’elaborar aquest dol.
Ens vam acomiadar cantant-li a cau d’orella  una cançó que a ella li agradava fer-nos cantar al cotxe, quan viatjàvem, de petites. Un cànnon que la feia molt feliç: “Pujarem dalt dels cims amb el cor alegre, baixarem a les valls quan es faci fosc. Vora el foc, en la nit freda, cantarem, una cançó: la la la la la  visca el dia la la la la la  bona nit…”
L’acompanyament en vida i en el moment de la mort han estat claus per poder portar aquest dol amb senceresa. La capacitat de tenir-la present més enllà de la mort, en aquesta certesa del sentir-se connectat en el record, l’esperit, l’èssència, l’ànima o el que volguem dir-li, una necessitat. Un bàlsam a voltes melangiós i tristoi, però reconfortant.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida, amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l’aigua de llum que brolli de les pedres
d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.(Miquel Martí i Pol)

Silenci ferit d’un mig matí de dimarts, a la bústia de correu. Paràlisi a la pantalla per quatre paraules: curtes i inequívocament tràgiques. En pocs segons la complicitat vivenciada es replega sencera en els fulls d’un gruixut llibre,imaginari, que el dit esventa, com si tots aquests anys cabessin en una única llambregada. Sento aquesta mort amb íntima i sincera commoció; la sento com a inesperada, tot i que, en realitat, el vaig conèixer amb el compte enrera en marxa. Sinó que això ell mai ho demostrava. Conscient, tenaç lluitador, realista, vital, afrontant tots els obstacles. (segueix)

El vaig conèixer a finals dels noranta, quan amb ASPANIN, GAM i BADABICIS, des de l’Associació de Veïns del Centre, reclamàvem que en la remodelació del pas sota la via del tren, al Carrer de Mar, se suprimissin les barreres arquitectòniques. Ja llavors havíem entès que millorar l’accessibilitat a l’espai públic era un guany per al conjunt de la ciutadania, i que la seva reivindicació era una funció transversal, no exclusiva dels ciutadans afectats de problemes de mobilitat. Era la primera persona amb una discapacitat sobrevinguda que coneixia tant d’aprop, i la naturalitat un pèl sarcàstica amb que portava la seva malaltia em va ser una lliçó.
Aquella campanya va assolir plenament l’objectiu, amb la pressíó l’ajuntament s’hi va sumar i es va aconseguir el que semblava impossible. El projecte, tal com el coneixem i gaudim actualment, va ser, fins i tot, premiat.
Com a entitat veïnal, l’AVCentre va assumir, poc temps després, la creació d’una comissió per la supressió de barreres arquitectòniques al barri, embrió d’una futura campanya de gran impacte ciutadà entre el 2002 i el 2003, la campanya Deixem de Ser Invisibles.
En Lluís era clau en aquesta moguda. Home format, bon coneixedor de les lleis i normatives, amb una mirada tècnica eficient. I una dedicació foramida. Mesurava pendents i amplades, detectava obstacles i registrava dades imprescindibles. Reivindicava amb serenitat i fermesa, sense estridències. Creïble i convincent davant els mitjans de comunicació i davant els polítics, en reunions, taules de debat o recorreguts amb els arquitectes municipals.
Les pàgines que vam escriure plegats sóm intenses. Hi ha persones amb qui sumes, d’altres amb qui multipliques. Amb moltes complicitats i una estratègia atrevida, la Plataforma Deixem de Ser Invisibles va ser una constant en el dia a dia ciutadà. Des de la seva primera acció pública, a l’Escola del Mar, fins la trajectòria de la ja reconvertida en entitat pròpia, el llistat d’intervencions i de guanys va ser de vertigen en el tret de sortida, i de compromís sostingut durant molts anys. L’esgotament i el desencís davant els incompliments municipals, però també tenen el seu espai. En LLuís va arribar a abandonar, per aquesta disconformitat amb els incompliments municipals, el Consell de Mobilitat.
Molta feina feta, molta feina per fer.
Indiscutiblement Badalona ara permet que les persones amb mobilitat reduïda siguin una mica menys invisibles, i en això el compromís d’en LLuís, i de tota la gent que ell va arrossegar han estat claus. No puc negar una certa tristesa, que se suma a la tristesa per la seva mort, per la Badalona que vam anhelar i ell no ha pogut veure.
Encara no sóc plenament conscient de què significa la seva mort: em costa de creure. Em costa menys ser conscient de què ha significat la seva vida, o almenys la parcel·la de la seva vida que jo he tingut la sort de compartir.
I sento una certa responsabilitat en donar continuïtat, sortida, a tanta feina feta des de la militància diària, discreta i sistemàtica, per una possible futura Badalona més inclusiva, menys discriminatòria, menys invisibilitzant…
Gràcies per ser-hi, LLuís. Diuen que una persona no mor del tot mestre se la recordi. Cada conquesta que assolim en la missió de fer més accessible – i més humana – aquesta ciutat serà fer-te reviure,

Qui més qui menys tothom deixa la seva petita petjada en la vida de les persones amb qui s’entrecreua, i rep les petjades dels altres. Hi ha petjades de moltes mides, i de perdurabilitat ben diversa… I hi ha persones que deixen petjades molt grans, a molta gent.
A la taula rodona Xesco, un vell amic, la Teresa Giné va llegir fragments dels textos que tres alumnes van escriure, vint-i-cinc anys després de la seva mort, tot recrdant al qui havia estat el seu mestre de música a l’escola de primària.
Els reprodueixo en la seva totalitat:
(en negreta els fragnments que es van llegir a la taula rodona) (continua)
“Sovint algunes vivències dels nostres fills ens evoquen records de la nostra infantesa. La Sara, la meva filla, que fa tercer a l’escola, va venir a casa l’altre dia amb la lletra d’una cançó per aprendre: El Gripau Blau. Aquest fet em va transportar als anys en què jo feia també tercer a l’escola Gitanjali, una escola activa, progressista, assembleària, i que ha deixat una marca important a la meva vida. Un lloc on la paraula tenia valor. Recordo les assemblees divertides on apreníem a escoltar-nos i a respectar-nos, a debatre. Recordo cada un dels mestres que van deixar la seva empremta.
Avui, però, recordo d’una manera especial a en Xesco Boix. Ell ens va ensenyar El Gripau Blau entre moltes altres cançons. De fet vaig tenir la sort de poder gravar el disc que porta el nom de la cançó. Va ser tota una experiència que vàrem compartir amb els alumnes de l’escola Thau. Però el que de veritat vaig aprendre d’ell era la forma que tenia d’explicar-nos les coses del món. No ens feia callar, senzillament el volíem escoltar, perquè compartia amb nosaltres el que ell aprenia del món per on transitava. Això ens interessava. Ens explicava històries que musicava amb cançons, amb la companyia de la seva guitarra. De fet la vespa i la guitarra eren els dos objectes amb què es presentava a l’escola. Quan entrava una veu anunciava: “Ha arribat en Xesco!”, i la majoria esperàvem impacients el que ens explicaria aquell dia. Ell sabia transmetre el desig de saber, que fa de l’aprennetatge un veritable acte educatiu.
                                                                                         Judith Martín”

“Han passat molts anys i encara recordo la cara i els ulls que posava quan cantava les cançons que havia après en un viatge o quan ens explicava el conte de l’Abi-yu-yu. A la classe era únic. Em va marcar molt i molt. Amb ell vaig aprendre, a part de les melodies i històries que formen part de mi com a dona, mare i ciutadana que estima que etiquetar o estereotipar no val. vaig descobrir un mestre que t’enganxava, que feia que cada dia la classe fos un festival on hi havia música, literatura, fantasia i realitat explicada en l’experiència vital d’algú més gran que tu. Mai ningú, en els meus 10 anys d’aleshores, m’havia despertat sentiments tan diferents respecte a tot allò que considerem “correcte” i el viure en aventura contínua. L’admirava, el respectava i m’encuriosia. Era petita, immadura, però ja intuïa que en Xesco no era una persona convencional i egoistament em sentia privilegiada de poder tenir-lo per a mi i per als meus amics de la classe, a l’escola. Quan el veia actuar en qualsevol escenari me’l sentia molt meu.

Portava una llibreta petita, un bloc, dins de la caçadora, on hi anotava refranys, dites, cançons i pensaments que li semblaven interessants. Sempre anava amb la moto i la guitarra penjant, a punt de fer-nos viure experiències úniques, regalant el que serien futurs records d’una infantesa feliç.

La seva mort i la de la M.Teresa Lleal han estat d’aquelles que et fan morir una miqueta a tu mateix. M’hagués agradat molt que les meves filles l’haguessin conegut i cantat amb ell les cançons que per adormir-les m’han sentit cantar tantes vegades.

No puc deixar de preguntar-me cada vegada que escolto un disc teu,Xesco, Per què?

Hey ho, Adéu siau.
Adéu, Xesco estimat.

                                                                                    Montserrat Costa”
(autora, vint-i-cinc anys enrere, del poema dedicat a ell, en motiu de la seva mort)

“Una de les fascinacions que teníem pel Xesco era que digués el que digués, sempre parlava com si expliqués un conte.Mai no renyava ningú i sempre ens tractava com si fos un de nosaltres. La seva bondat, el seu caràcter, la seva capacitat d’explicar contes, de veure el món de manera similar a com el veuen els infants, sense que això volgués dir que fos infantil sinó tot el contrari, la seva capacitat d’aprendre i d’ensenyar, l’amor que transmetia, feia que tots l’adoréssim. Dubto que ningú, infant o adult, que el conegués fos la mateixa persona abans i després de conèixer-lo. És com si en Xesco ens ensenyés com podrien ser els humans en un proper estadi de l’evolució.

Vull agrair a l’escola Gitanjali l’oportunitat de conèixer-lo i el privilegi d’haver-lo tingut de mestre. I em sento orgullosa de pertànyer a un poble capaç de tenor persones com en Xesco, que juntament amb ld’altres  com en Lluís M. Xirinacs o l’avi Macià, són persones úniques i singulars.

Diuen que una persona no es mor mentre hi hagi algú que el recordi. En aquest sentit en Xesco viu en el record de tots els que el van conèixer, i segurament  entre els nostres descendents. I com a herència ens va deixar la voluntat de ser millors persones.

                                                                                       Kàtia Monés”

Mentre conclou aquest cap de setmana 100% hospitalari, dedicat al meu fill i al meu tutelat, – ambdós ingressats per intervencions quirúrgiques traumatològiques-, acarono la data del calendari: vint-i-dos de novembre, Santa Cecília. Avui la meva mare hauria fet anys, avui seria el seu aniversari. 
Rellegeixo el que vam escriure en el seu comiat i el neguit d’aquests dies me’n destaca el sentit d’acompanyar, tenir cura, vetllar… verbs que atrauen sempre una doble mirada…

(continua)

Són paraules que s’associen a un deure virtuós si es pensa en qui en rebrà el benefici,  però que es consideren actituds poc pragmàtiques si el deure vulnera excessivament la llibertat de l’altre. Hi ha molts estils d’acompanyar, de tenir cura. Variables segons la composició i vincle familiar, segons les possibilitats, segons els criteris morals, les conviccions, els costums del “clan”, els posicionaments personals…, 
Sempre hi ha qui s’atreveix a qüestionar el comportament dels altres en relació a la cura i acompanyament dels seus malalts. Són persones que es permeten jutjar des de fora, com si estéssin en possessió de la veritat cas que sobre això existís una veritat única.
Jo estic molt contenta de no haver fet gens ni mica de cas a tots aquells que, “pel meu bé”, m’aconsellaven tenir una actitud més distant i de menys implicació en l’acompanyament familiar als nostres malalts,  en aquella època en que van coincidir en nombre i gravetat remarcables.

Avui, recordant la meva mare, que va morir fa ja més de quatre anys, publico el que vam escriure i llegir en el seu comiat. Aquestes paraules:

PARAULES EN EL COMIAT DE LA MARE

Poder-te acompanyar fins el darrer moment ha estat un privilegi. Ens ho hem pogut dir tot, ens hem acomiadat.

I fins i tot l’irreversible etapa de sofriment que encetaves ens fa rebre la teva mort com el merescut descans  que anhelaves. Ens hauria agradat molt més que tot fos diferent, que ens hagués estat donada una altra pròrroga per seguir lluitant contra la fatalitat, i guanyar-la.

Però tenim el temps que tenim i prou, com diu el poeta. I aquest temps i aquest espai ens han permès estimar-nos amb un amor fort i suau, fidel i lliure, generós, compromès, serè, manyac, incondicional. Se’ns fa impossible, ara com ara, imaginar la vida sense tu, tant com omplies i impregnaves  cada moment de les nostres vides.

Aprendrem a viure’t en els mots pronunciats, en el gust dels guisats, en les cançons entonades. En el gest repetit, en els records rememorats i en els objectes delicadament estampats en aquesta darrera etapa marcada per la lluita contra les seqüeles de la cruel malaltia.

Però sobretot et viurem en l’empremta de les vivències i en els valors que ens has transmès amb el teu exemple, amb tot el que hem après de tu, amb la capacitat d’estimar, de donar i de donar-te. Amb la profunda sensibilitat i humanitat de tota la teva persona. I amb la capacitat de fer front a les adversitats més doloroses.

Et trobarem a faltar molt i mai deixarem d’estimar-te.

Donem gràcies per haver-te tingut amb nosaltres tots aquests anys, i per haver-nos pogut acomiadar en la intimitat familiar, acompanyant-te fins el darrer moment en el mateix clima de complicitat i cooperació familiar que ha marcat tota la nostra vida. Descansa en pau, envoltada de tots els teus estimats que t’han precedit, i intercedeix per nosaltres.

Que al cel ens puguem veure.
(aquesta era una frase que ella deia sempre)

Conservo de l’adolescència un cert rebuig a visitar els cementiris “quan toca” i més aviat m’agrada trobar-m’hi en la solitud d’un dia anònim. I segueixo sentint una clara preferència per la flor collida del jardí, escollida i preparada a consciència, en un diàleg íntim, simbòlic, de sintonia amb el mort.

(continua)

Les darreres visites a cementiris el dia de Tots Sants, en família, són de fa molts anys, conservo la imatge de la gent mudada carregada de rams, a la recerca d’escales. És una record assolellat i tranquil, centrat en una escala llarguíssima per penjar el ram al nínjol de l’avi Daniel, a Premià. Un avi que només he conegut per com l’han plorat i enyorat la meva iaia i la meva mare, a qui els anys de la pèrdua no van aconseguir mai esborrar del tot el dolor per una mort tan prematura. La família del meu pare, en canvi, mai va ser partidària de posar rams als morts, i els seus nínjols són senzills, sense làpides de marbre. Recordo algunes visites en què ens deien aquí hi ha els besavis tal, aquí hi ha els besavis qual…En l’adolecència, visitar i portar flors al cementiri va adquirir per mi la categoria de malbaratament inútil, però amb els anys i l’acumulació de pèrdues sentides en directe, la meva necessitat puntual de treure el cap per aquells carrers blancs plens de tristesa més aviat ha anat en augment. Seure una estona davant el nínjol on hi ha enterrada la meva mare, a l’agradable cementiri de Montgat, netejar-lo, posar-hi flors collides del jardí de casa, i deixar que les llàgrimes campin sense miraments galtes avall, és un dels petits plaers que em permeto alguna tarda solitària, no gaire sovint però.
La primera vegada que vaig fer una d’aquestes incursions en solitari pels blancs i silenciosos carrers del cementiri (del Cementiri Vell de Badalona) va ser quan vorejava els divuit anys, i estava sota l’impacte de la primera experiència de mort sobtada d’una persona jove i molt propera; el meu cosí-germà, en Fede. Un accident de cotxe el va arrabassar de la vida, a punt de fer 24 anys.  L’enterrament, multitudinari, m’havia deixat un gust molt aspre. Encara recordo la flor que hi vaig deixar un temps després, mig d’amagat, i la impotència davant aquella làpida erma. En el “poema” silenci i flors vaig intentar plasmar aquesta impotència, els meus sentiments.
Veure el poema Silenci i Flors (novembre 1978)

Nosaltres no hem incorporat les visites al cementiri per Tots Sants com un dels rituals anuals per viure en família, amb els fills. No ho hem fet. Però com que des de ben petits ens han acompanyat als funerals i enterraments, han visitat tanatoris i cementiris, han visitat malalts i s’han acomiadat dels famliars al llindar de la mort, aquest ritual no complert no els allunya de la vivència de la mort com una cosa natural, present a la vida. 
I fins i tot m’ha semblat descobrir que,pel seu compte, troben moments de solitud per sintonitzar, en un diàleg íntim i discret, amb els qui ens han deixat. Dins o fora del cementiri. Absent de ritual.

El nostre regidor absent, Jaume Vives, ara serà absent per sempre. Una mort que no per anunciada deixa de colpir, una mort de les d’abans d’hora precedida d’una lluita aferrissada per sortir-se’n. Sempre he pensat que el motiu principal – sovint qüestionat – que tenia en Jaume per no renunciar a l’acte de regidor, no podent com no podia exercir-ne les funcions al complert, era precisament perquè això formava part de la seva lluita contra la malaltia, era una manera de dir: espereu-me que ara torno. I de fet, malgrat en molts moments de la vida  de la ciutat, de cara al públic, s’evidenciava com un regidor absent, en realitat seguia la política i la feina a l’ombra, tant com podia. Però finalment no ha pogut ser, i no tornarà. La notícia de la seva mort m’arriba en un moment de trànsit, i no podent dedicar-li el temps que es mereix amb un apunt com cal, em limito, com a senyal de condol a la família, a ERC i a la ciutat, a enllaçar els blocs badalonins que sí que ho fan. Dijous mateix ja en parlava en Ferran Falcó, amb un apunt molt tendre, també ho fan l’Andreu Mas. i en  Jordi Albadalejo. I en Jordi Ballesteros.