miozz mirades

Avui el meu bloc ha començat a retre homenatge a la Joana Raspall pel seu compte, abans que jo m’hi posés: el breu apunt que li vaig dedicar en motiu del dia de la poesia catalana a internet, fa més de dos anys, ha pres la directa i ha posat el marcador a tota marxa.
Quan vaig descobrir la seva poesia me la imaginava una dona jove, no em podia creure l’edat que tenia. La seva poesia és profundament clara, directa, entenedora, juganera, actual… nítidament profunda, interl·ligent, veraç. I divertida. També em pensava que el seu cognom era un mot, una pensada poètica i simpàtica. Com la d’en Tortell Poltrona. Però no.

(seguir llegint)

La Joan Raspall  es diu Raspall de debò, i  ha viscut 100 anys sense ser mai una dona vella. Quan ja vorejava els 70 va prendre una decisió ben atrevida: dedicar-se a dos àmbits literaris gens fàcils per a l’èxit: poesia i infantil. Va raspallar tots els mots i les mètriques per fer-los lluïr en l’univers i en l’imaginari de milers de nenes i nens. De fet ho va fer amb sentit de país, en un gest de responsabilitat: no teníem poesia catalana apta per a ser llegida i compresa per el públic més jove. Calia que algú omplís aquest buit, i ella ho va fer genialment. Mirant aquest document us en podeu fer una idea. 
M’encanta aquesta dona, tan aguda i tan amablement senzilla. 
Gràcies Joana, la Joana Raspall. 

I un poema seu, ben oportú!

‘Endavant!’

Respira fort, que l’aire és teu
i l’aire i tot et poden prendre.
Un cop ja l’hagis respirat
és carn com tu,
és alè teu que no es pot vendre.
Respira fort, que l’aire és teu.

Trepitja fort, que el lloc és teu!
On hi ha el teu peu no n’hi cap d’altre.
La terra té per a tothom
camins oberts.
Fuig de qui vulgui entrebancar-te.
Trepitja ferm, que el lloc és teu!

Parla ben clar, que el mot és teu
i el pensament ningú no el mana.
Si creus la teva veritat
llança-la al vent
i que s’arbori com la flama.
Parla ben clar, que el mot és teu!