Ahir va tenir lloc, a Vic, l’entrega dels Premis Blocs Catalunya. Vaig tenir la sort de ser-ne un dels guanyadors, en l’apartat de Política. Val a dir que personalment em sentia del tot satisfet comptant-me entre els 10 finalistes, però confesso que esdevenir-ne guanyador és una més que agradable sorpresa, per bé que inesperada donada la qualitat, enorme, dels altres blocs finalistes. Però vaja, suposo que a algú li havia de tocar, i vaig tenir la sort de ser jo, o sigui que moltes gràcies, de tot cor.

La cerimònia, excel·lentment conduïda per en Martí Gironell, ens va permetre un cop més veure´ns la cara a molta gent amb mantenim una relació virtual ben intensa.

Tal i com vaig expressar en el moment de recollir el premi, per a mi hi ha tres factors determinants en l’activitat blocaire que desenvolupo: Primer, si bé el fet de mantenir el bloc va començar essent un acte de responsabilitat cap a la gent que m’havia encarregat de representar-la al Parlament Europeu per tal de fer-li conèixer de quina manera gestionava el seu vot, poc a poc va acabar esdevenint un plaer, fins i tot un vici. I és que donat que avui tenim la sort que les noves tecnologies ens permeten reduir a gairebé zero la distància geogràfica que ens separa físicament, aprofitem-ho!!!

Segon, vaig optar per fer-lo en català, com a llengua vehicular, i formant part d’una xarxa blocaire d’àmbit PPCC (Vilaweb.cat), pel simple motiu que és la meva llengua, però també perquè entenc que aquesta és una altra manera de crear comunitat i de projectar-la cap a l’exterior.

I tercer, donat que el meu és un bloc dedicat, fonamentalment a la política, i que actualment em dedico 100% a aquesta activitat, un dels principals motius pels quals dedico tant de temps al bloc és, senzillament, perquè aquesta és la meva manera de veure la nova política i la nova democràcia. Una Política 2.0 que permeti trascendir els murs institucionals i, permeteu-m’ho dir també, els filtres mediàtics, per arribar directament a la gent, i per rebre’n, també directament, la seva reacció, propostes o retrets. Coincideixo plenament amb el President Benach en què ‘el 2.0 no és només una eina, és una filosofia‘, i que aquesta és la via, no sé si l’única però sí una de les més importants, que ens han de permetre fer de la política una activitat més respectada, creïble i, sobretot, útil i eficaç.

Sigui com sigui, malgrat que ja estava del tot conveçut, aquest premi atorgat per la Stic.cat servirà per recordar-me dia a dia el compromís i la responsabilitat de mantenir aquesta activitat blocaire. Tot i que, reitero un altre cop, per a mi ser blocaire, més que una feina, és un veritable plaer.

Un cop més moltes gràcies, i fins el següent post.
Foto dels guardonats i les guardononades acompanyades per Ernest Benach. Font: Albert llimós, el 9nou

Aquest estiu he gaudit i patit a parts iguals amb la lectura de Gomorra, de Roberto Saviano. Fa tres setmanes em va passar el mateix en veure la pel.lícula. Contínuament debatem i estudiem casos al Parlament Europeu de vulneracions gravíssimes a Itàlia vinculades a l’extraordinària distribució (o més ben dit, acumulació) de poders. El meu professor d’italià em confessa que mai voldria tornar a viure a Itàlia, que se n’avergonyeix, com molta d’altra gent, progressista, humanista, d’esquerres, ecologista, feminista,… Em considero un amant d’Itàlia, però em fa patir aquesta Itàlia. Envejo la italianitat mediterrània, però em preocupa els nivells als quals ha arribat la implicació de les diferents màfies en el control de les institucions. Com a diputat responc i dono seguiment a nombroses peticions que venen de gent amiga des d’Itàlia. La darrera ha estat signar el manifest impulsat per Media Freedom in Italy. Avui Saviano, sempre Saviano, en parla a El País: Por la libertad de prensa en Italia. (segueix…)

TRIBUNA: ROBERTO SAVIANO

Por la libertad de prensa
en Italia

Mañana, 3 de octubre, hay
convocada en Roma una manifestación para denunciar el clima de persecución que
sufren los periodistas y los medios de comunicación críticos con el Gobierno de
Berlusconi

ROBERTO SAVIANO, El País, 02/10/2009

Hoy, en Italia, cualquiera
que decida expresar una crítica al Gobierno y al primer ministro, sabe que
deberá esperar no una opinión opuesta, sino una campaña que buscará el
descrédito total del que la exprese. Sabe que el precio para seguir
desempeñando una función que consiste en hacer preguntas y expresar opiniones,
le será exigido en su propia piel. E incluso quienes hayan firmado un
llamamiento a favor de la libertad de información, deberán tener en cuenta que
ese simple gesto podría tener repercusiones que exceden a sus propósitos.
Quienquiera que adopte una posición crítica sabe que tendrá que esperar
represalias. Por eso hoy, en Italia, libertad de prensa significa sobre todo
libertad de que no te destruyan la vida. Libertad de no ser el objeto de
miradas ambiguas, de no ver truncada de un día para otro la propia trayectoria
profesional por un simple acto de palabra.

A los ojos de la prensa
internacional, a los ojos de sus lectores, Italia se muestra cada vez más como
un país en el que la lucha política parece reducirse al conflicto en el ámbito
privado; hasta el punto de que las más altas jerarquías de la Iglesia, incluso
el Papa, se han visto obligadas recientemente a cerrar filas en torno al
director de Avvenire, diario próximo al Vaticano, al ser víctima, por
sus opiniones críticas, de un ataque que implicaba su presunta homosexualidad.
Un país en el que, a pesar de verse profundamente afectado por ella, no se
habla nunca ni de crisis económica ni de las organizaciones criminales que
producen el doble del Producto Interior Bruto del Estado.

Hoy en Italia hay un
diario que se encuentra bajo denuncia por haber formulado preguntas, y mañana,
3 de octubre, tendrá lugar en Roma una gran manifestación promovida por la
Federación Nacional de la Prensa Italiana. Una extraña protesta para un Estado
democrático. En Europa nunca había sucedido que la prensa tuviera que
manifestarse a favor de la propia libertad. Una república anómala en el corazón
de Europa occidental: así es como Italia, cada vez más, se muestra a los ojos
de quienes la miran desde fuera.

Es evidente que la
situación en Italia no puede ser comparada con la de muchos países en los que
no existe una información libre. Entre nosotros, la libertad de prensa no vive
la comprometida situación de China, Cuba, Birmania o Irán. Para nosotros,
manifestarse o alzar la voz en defensa de la libertad de expresión quiere decir
exigir que uno pueda hacer su trabajo sin ser atacado en el plano personal.
Quiere decir denunciar un clima de amenaza que abarca 360 grados.

La responsabilidad
requerida a las instituciones no es la misma que la que debe tener quien
escribe y quien, en función de su oficio, formula preguntas. No se hacen
preguntas en nombre de la propia superioridad moral. Se hacen preguntas en
nombre de la propia profesión y de la posibilidad de interrogar a la
democracia. Un periodista se representa a sí mismo, un ministro representa a la
República. La democracia existe en el momento en el que son respetados los
papeles de ambos. Para un periodista, hacer preguntas o formular opiniones no
es otra cosa que ejercer su función y uno de sus derechos. Debe poder seguir
trabajando serenamente, en el marco de un equilibrio de fuerzas que permita
también a la otra parte reaccionar con medidas no menos lícitas. Pero un
ciudadano que desempeña su trabajo no puede ser expuesto al chantaje de ver
arrastrada por el fango su vida privada. Y una persona que hace preguntas no a
un ciudadano privado, sino al jefe del Gobierno, no puede ser silenciada e
incriminada por haber formulado simples y legítimos interrogantes.

Y lo que hoy hay que
preguntarse es: ¿De verdad los electores de centroderecha pueden querer esto? ¿Pueden
considerar justo no sólo el rechazo a responder a las preguntas, sino la
incriminación de esas mismas preguntas? ¿Pueden sentirse cómodos cuando día
tras día los ataques contra los adversarios políticos siguen el modelo del
fisgoneo en el ámbito privado? ¿Pueden no ver cómo la lucha entre una
información, a menudo sólo blandamente crítica, y quien trata de amordazarla,
es desigual e incorrecta también en el plano de las relaciones del poder
formal? ¿Pueden no sentir espanto ante el escenario en el que, a riesgo de
acabar todos en el fango, todos deslegitimados, un país ya agravado por mil
problemas, encallado en los bajos de la crisis económica, pueda arrastrarse más
y más por la podredumbre, hasta la parálisis o hasta la disgregación? ¿De
verdad quien haya votado por el centroderecha, creyéndolo legítimamente más
próximo a sus intereses o a sus convicciones, puede mirar con indiferencia o
aprobación esta avalancha que se abate sobre los mecanismos mismos que hacen
que una democracia funcione? ¿No siente que algo se está perdiendo? El país se
está volviendo malvado. Conozco una tradición de conservadores que nunca
hubieran aceptado una deriva semejante de las reglas. En estos años difíciles
para mi, muchos electores de centroderecha, muchos electores conservadores, me
han escrito y ofrecido solidaridad. He visto en mi tierra la alianza de
militantes de derecha y de izquierda, unidos por el valor de querer combatir a
cara descubierta el poder de los clanes. Bajo la bandera de la legalidad y del
derecho, sentida profundamente como un valor compartido e inalienable. Es al
tener en mente los rostros de estas personas y de tantas otras que me han
testimoniado reconocerse en un Estado fundado en ciertos principios
fundamentales, cuando de nuevo os pregunto: ¿de verdad vosotros, electores del
centroderecha italiano, queréis todo esto? Se equivoca quien os pida cambiar de
ideas y de orientación política. Se trata, antes bien, de cambiar la actitud
respecto a los modos y los métodos de quien os representa.

No es una cuestión de
moral. No es sobre la elección de su tipo de vida de lo que tenga que responder
un político a su país. Pero cuando se tienen responsabilidades institucionales,
uno se convierte en objeto de chantaje, y es en ese plano, en el plano de las
garantías por las acciones que se cumplan en el único interés del Estado, en el
que quien ostenta un cargo público está llamado a rendir cuentas de su vida
privada.

El chantaje al que un
político está sometido es siempre peligroso, ya que el país tendría necesidad
de algo distinto, de atención sobre otros problemas urgentes, de otras
intervenciones. Además, hay otros aspectos que desde hace tiempo convierten a
Italia en anómala y más frágil que otras naciones democráticas occidentales. En
2003, John Kerry, entonces candidato a la Casa Blanca, presentó en el Congreso
un documento con el título de The New War, donde se indicaba a las tres
mafias italianas como tres de los cinco elementos que condicionan el libre
mercado mundial, cuantificando en 110 millardos de dólares al año la montaña de
dinero que reciclan las mafias en Europa. Italia es el segundo país del mundo
en hombres bajo protección, después de Colombia. Y en Europa ostenta un récord
absoluto: en los últimos tres años ha habido unos 200 periodistas intimidados y
amenazados por sus artículos, muchos de los cuales han acabado bajo protección.
La escolta concedida a quien trabaja en el terreno de la información se da
precisamente en nombre del principio de la libertada de expresión y de la
libertad de prensa. Comparto el destino de estas personas en gran parte
desconocidas o ignoradas por la opinión pública, viviendo la condición de quien
se encuentra físicamente amenazado por aquello que ha escrito. Y comparto con
ellos la experiencia de quien sabe lo peligrosos que son los mecanismos de la
difamación y del chantaje.

El jefe del cártel de
Cali, el narco Rodríguez Orejuela, decía: “Eres aliado de una
persona sólo cuando la chantajeas”. Un poder al tiempo chantajeable y
chantajista, un poder que se sirve de la intimidación no puede representar a
una democracia fundada en el Estado de derecho. De nuevo, no se trata de un
juicio moral o moralista, sino de una valoración funcional. No es posible
someterse a ciertos mecanismos o ejercerlos sin que todo el país se vea dañado
por ello.

Italia ha sabido superar
pruebas enormes. Nápoles, mi ciudad, fue la más bombardeada del Mediterráneo.
De la miseria y de la destrucción, de las laceraciones de una guerra interna,
de la humillación de más de medio millón de soldados deportados como traidores
por los propios ex aliados. De todo esto, Italia fue capaz de alzarse como
nación libre y democrática. La Italia de la posguerra, la República italiana,
fue capaz de ganar batallas civiles, de afrontar unida el surgimiento del terrorismo
político interno, de crecer y convertirse en una potencia económica entre las
primeras del mundo. Y si es cierto que Italia nunca se ha visto privada de
zonas de sombra ni inmune a la corrupción, si es cierto que ello ha contribuido
a hacerla más permeable al crecimiento de las mafias y a la acción de otras
fuerzas subterráneas, también es cierto que en el choque de poderes y facciones
siempre ha conservado ese mínimo respeto a las reglas que hasta ahora ha
salvaguardado a todos sus ciudadanos. Quien, como yo, sabe cómo funciona un
mundo basado en el ejercicio de un poder para el que todo es lícito, se da
cuenta de que, derribados determinados diques, ya no hay garantía alguna de que
la riada del arbitrio lo arrolle todo en poco tiempo. Pero creo, o mejor dicho
deseo, que también esta vez conseguiremos superar nuestras divergencias y
demostrar que somos capaces de dar lo mejor de nosotros cuando están en juego
intereses comunes y principios compartidos.

Y creo, asimismo, que la
manifestación por la libertad de prensa que tendrá lugar en Italia mañana no le
atañe sólo a mi país. Creo que será una ocasión para sensibilizar a la opinión
pública contra el peligro que, por la palabra escrita, también fuera de aquí se
pueda tener que pagar con la reputación y la serenidad indispensables para
hacer información. La manifestación no tendrá solamente un carácter nacional,
ni un preciso color político. Por eso invito a que se adhieran a ella todos los
periodistas que no se consideren de izquierda pero que creen que hoy la
libertad de prensa significa saberse amparados del riesgo de la agresión
personal, una condición que debería estar garantizada para todos.

Quisiera que el 3 de
octubre recordásemos plenamente cuál es el valor de la libertad de prensa.
Quisiera que todos aquellos que acudan a manifestarse lo hicieran también en
nombre de quienes en Italia o en el mundo han pagado con su vida por lo que han
escrito y hecho al servicio de una información libre. En nombre de Christian
Poveda, asesinado recientemente en El Salvador por haber dirigido un reportaje
sobre las maras, las ferocísimas bandas centroamericanas que hacen de bisagra
del gran narcotráfico entre el sur y el norte del continente. En nombre de Anna
Politovskaya y de Natalia Estemirova, asesinadas en Rusia por sus batallas
sobre Chechenia. En nombre de Peppino Impastato, Giuseppe Fava y Giancarlo
Siani, acallados por mafia y camorra, y difamados antes y después de su muerte.

Para que en cualquier país
democrático no vuelva a suceder que expresarse sobre lo que ocurre pueda
significar tener que pagar con el alma, con el cuerpo, con la sangre.

Esa es la libertad de
prensa.

Foto: Font:

Conec amb gran tristor el traspàs de na Xesca. Com tantes i tants d’altres he tingut el goig de seguir-la a través de la paraula. La tendresa i oportunitat dels seus comentaris, i el to humà i a la vegada reivindicatiu de les seves reflexions l’han convertida en tota una referència. Llegir-la s’havia convertit en un dels meus vicis blocaires. La trobarem a faltar, tot i que sempre i serà. És la petjada de la gent especial. Que l’hidroavió apagafocs segueixi la seva ruta, apagant focs i encenent espurnes d’esperança. Fins sempre Xesca.
Foto: Xesca Ensenyat

M’he assabentat dels fets d’ahir, com molta d’altra gent, pels mitjans i pels missatges que molta gent m’ha fet arribar. Missatges plens de consternació, indignació, frustració i, en molts casos, de gran tristesa. I és que no n’hi ha per menys. Lamento els fets, així com les conseqüències morals i personals. Em solidaritzo amb les persones que van patir alguna mena d’agressió. Les imatges, i alguns relats, són impactants i moltes d’elles difícilment justificables. Em ratifico en la meva convicció que l’escalada de violència acaba essent sempre perjudicial, per a totes les parts. És hora que tothom valori el seu grau de responsabilitat en aquesta escalada, i això inclou també l’administració i, per tant, la policia. Confio que fets similars no es tornaran a produir mai més, tot i que, de fet, no s’havien d’haver produit en cap cas. Tanmateix, per tal que així sigui, cal que la investigació que des del Departament d’Interior s’han compromès a obrir serveixi per esclarir els fets en la seva globalitat, així com per tal que s’assumeixin (o es facin assumir) les responsabilitats que pertoquin.

A ICV hem començat el procés de primàries per escollir la persona que haurà d’encapçalar la llista electoral a les eleccions al Parlament Europeu del proper mes de juny. El termini de presentació interna dels avals per ser candidat/a va acabar ahir a mitjanit, i finalment no hi ha cap altra candidatura apart de la meva. Vull agrair molt especialment la confiança dipositada en mi per tantes persones, militants i amigues, que han avalat la meva candidatura. Des d’avui fins el 20 de febrer tindrà lloc la votació interna en les organitzacions, i el proper 21 de febrer el Consell Nacional farà oficial els resultats de les votacions. Malgrat només haver-hi una candidatura crec que és important aplicar el reglament intern i procedir a la votació, per la qual he dirigit una carta a totes i tots els militants, amigues i amics, en la qual els comunico que, després de cinc anys de feina i aprenentatge, torno a presentar la meva candidatura per encapçalar la llista per un nou, i darrer, mandat europarlamentari.

(segueix…)

Font foto: Parlament Europeu

L’any 1988 jo encara nedava al CN Sabadell, a les ordres de Paulus Wildeboer, pare d’Olaf i d’Aschwin Wildeboer. L’estiu d’aquell any seguia amb especial atenció els Jocs Olímpics de Seúl, i concretament les evolucions d’un nedador català, Sergi López. En la prova dels 200m braça, la que de fet era també la meva prova (d’aquí a que la seguís amb tanta atenció), en Sergi va aconseguir la primera medalla olímpica per a un nedador català. Actualment, és el responsable tècnic del
Club Bolles, de Jacksonville (Florida). Entusiasmat com estava amb la proesa de’n Sergi li vaig escriure algunes cartes felicitant-lo, a les quals em va respondre amb una extraordinària amabilitat. Encara les conservo. Em va fer feliç. De la natació conservo, també, algunes herències que m’han estat molt útils al llarg de la meva vida: disciplina, capacitat per marcar objectius a curt, mig i llarg termini, capacitat per superar entrebancs (per exemple quan no s’assoleixen els objectius), capacitat de patiment (els entrenaments són llargs, intensos i durs), respecte per un mateix i pels companys i companyes, aprendre a competir (i per tant a guanyar i a perdre), etc… És per això que, ara que toca fer balanç del 2008, quan toca escollir el millor esportista de l’any, jo, com en Sergi, tampoc ho dubto: Michael Phelps. Igual com en Sergi em mantenia despert a altes hores de la nit per seguir les seves evolucions a Seúl, en Michael Phelps em feia llevar-me a les 4 de la matinada per seguir en directe totes les seves proves (eliminatòries, semifinals i finals). Per a mi, els Jocs del 2008 van ser, sens dubte, els Jocs de Michael Phelps. La natació no és un esport de masses, però aquells qui hem tingut la sort de dedicar-hi una bona part de la nostra vida sabem valorar, i molt, tot allò que significa els vuit ors olímpics de Phelps. Un cop més, Sergi, et segueixo i et saludo des de la distància, i com tú, celebro haver viscut, ni que sigui a través del televisor, la proesa de Michael Phelps. Gràcies Sergi López, gràcies Michael Phelps (segueix…)

SERGI LÓPEZ Los
deportistas españoles eligen a los mejores

¡Gracias, Michael!

SERGI LÓPEZ (El País 29/12/2008)

Michael Phelps no me
conoce personalmente. Durante los Juegos Olímpicos de Pekín, uno de los días
que salíamos de la piscina coincidimos en el mismo autobús y tuve el
atrevimiento de pedirle que me firmara dos gorros para mi hija, Harley, y para
mi hijo, Cobi. Él, muy amable, accedió. Después, me sentí increíblemente
orgulloso. Nunca pensé que conseguir el autógrafo de un nadador llegaría a impactarme
tanto. Tampoco imaginé a un nadador como Phelps.

A quien me diga que la
natación le parece una actividad insignificante le diré que a mí lo que me
resulta absurdo es pensar en ir a la Luna. Yo no sé cómo viajar a la Luna. Yo
sé nadar. Ése es mi talento. “Todos tenemos muchos talentos”, les
digo a mis nadadores; “nadie se ha dado cuenta de que los tenemos, pero
están ahí”. A veces se manifiestan cuando estamos solos. A veces hacemos
un entrenamiento increíble y sentimos que se nos pone la piel de gallina porque
hemos hecho algo que está al alcance de muy pocos.

Antes de que formara parte
de la opinión pública, Phelps ya tenía un objetivo en su mente. Además de ser
el mejor nadador de todos los tiempos, su meta era poner a la natación en un
primer plano mundial. Gracias a él, la natación está en un lugar que nunca
pudimos imaginar.

He sido nadador y ejerzo
de entrenador desde hace muchos años. Debo reconocer que lo que Phelps
consiguió en el agua se consideraba imposible. No creo que haya nadie que en un
próximo futuro pueda volver a ganar ocho oros en unos Juegos.

Gracias al fenómeno de
Phelps en los Juegos y a la gran atención que la televisión le dio en Estados
Unidos, los clubes de natación de punta a punta del país vieron un gran aumento
de nuevos nadadores. En nuestro club, en las dos primeras semanas de la
temporada, registramos 95 nuevos nadadores cuando antes nos dábamos por muy
satisfechos si en el mismo periodo incorporábamos a 30. Fue un gran reactivo
para nuestra economía. Algo sorprendente, teniendo en cuenta que la crisis
había empezado a mermar el número de inscritos. El caso de mi club no fue
excepcional. Muchos otros tuvieron un número mayor de nuevas inscripciones. Eso
sólo se debe a Phelps.

La identificación de la
gente con este nadador es casi automática. Creo que la razón es evidente.
Muchas veces nos preguntamos qué es lo verdaderamente importante en esta vida.
¿Por qué estamos aquí? Nos bombardean a diario con imágenes desoladoras de
terremotos, sequías, huracanes, pobreza, guerras… Para mí, una de las cosas
más importantes en esta vida es la natación. Mucha gente pensará: “¿Y éste
está loco?”. Dirán que no tiene sentido entrenarse horas y horas mirando
la línea negra en el fondo de la piscina para poder bajar una décima de segundo
con suerte. A mí la natación me ha ayudado a entender el significado de las
cosas.

Phelps, con lo que ha
logrado como nadador, ha ayudado a mucha gente a sentirse identificada con una
pasión. El impacto ha sido importante, sobre todo en los jóvenes. Lo veo en mis
hijos, que están involucrados con la natación desde el día que nacieron. Estoy
seguro de que Phelps les está ayudando a sentir una pasión muy fuerte, que se
relaciona con trabajar duro día a día para ser lo mejor que puedas ser. Phelps
les ha enseñado con su obra algo que para un pedagogo, para un padre o para un
entrenador es muy difícil de inculcar. Como Michael Jordan, su victoria más
grande fue avivar la llama del fuego que todos llevamos dentro.

Estar en Pekín y ver a
Phelps en acción cada día me hizo sentir muy bien. Muchas veces la gente me
pregunta qué es lo que sentí cuando gané la medalla olímpica en Seúl. Veinte
años después, las percepciones se distorsionan y no te acuerdas muy bien de la
sensación real. Ver en directo las emociones de Phelps tras ganar el
relevo de 4×100, en el podio, cuando le daban las medallas, me hizo apreciar y
sentirme orgulloso de lo que yo había conseguido hacía 20 años. Ya casi no le
daba importancia.

Me fui de Pekín 20 años
más joven. Con la gran ilusión de poder contagiar a mis nadadores las mismas
sensaciones que Phelps me hizo sentir otra vez al verle nadar durante nueve
días. ¡Gracias, Michael!

Font foto:

Demà el Parlament Europeu reprèn la seva activitat. Tot just ara estic acabant de revisar alguns documents que necessito per a les comissions que em toca seguir demà mateix (Drets Humans -DROI- i Drets de les Dones i Igualtat d’Oportunitats -FEMM-). He estat uns dies voluntàriament absent del debat a la xarxa per poder concentrar-me en la família, i especialment en el meu fill acabat de néixer (per cert, que avui El Punt publica un interessant reportatge d’Emili Agulló sobre Política de família: casos pràctics). No obstant, són nombrosos els temes que han estat protagonistes aquest estiu i els quals mereixen un comentari específic, com també mereixen una resposta molts dels comentaris que han rebut diversos dels posts d’aquest bloc. A tot plegat m’hi dedicaré en els propers dies. (segueix…)

Són moltes, malauradament, les fotos de l’estiu que desitjaríem no haver vist, començant per l’esclat de violència a Geòrgia i Ossetia del Sud (sobre el qual m’ha semblat prou interessant l’article de Fracisco Veiga a El Pais del passat 14 d’agost –Una rosa con demasiadas espinas-), seguint per l’accident de l’avió d’Spanair (com sovint en aquest casos, trobo excessiva, i fins i tot una falta de respecte cap a les víctimes i els seus entorns, la persecució mediàtica a les quals se les sotmet amb l’objectiu de trobar la imatge o la frase més colpidora, així com altament preocupant les moltes especulacions que fan els diferents mitjans per tal de justificar una, a parer meu, innecessària, per excessiva, informació), i continuant per la continuada arribada de persones migrades cap a les costes europees en condicions infrahumanes, entre moltes d’altres.

Per altra banda, sí, és clar que he seguit els JJOO, i és clar que he xalat amb determinades actuacions esportives, especialment amb les fites de Michael Phelps (coses de tenir un intens passat en el món de la natació), però no oblido tampoc on i en quines condicions han tingut lloc aquests Jocs, ni com, qui i per què es van concedir a la Xina, així com tampoc vull deixar d’expressar la meva preocupació pel dia després, és a dir, si la presència de tanta gent i mitjans internacionals han permès mantenir la situació més o menys estable, què passarà quan aquests marxin? Llàstima que uns JJOO que en l’àmbit esportiu han estat realment extraordinaris, hagin de ser recordats també per les nombroses taques en l’apartat dels drets humans, de les quals, digue-m’ho tot, en són també còmplices les potències internacionals que han prfeerit mirar cap a una altra banda, tant en el moment de la concessió dels Jocs a Beijing, com durant tota la seva preparació i execució. L’esperit olímpic, novament, ha quedat tocat i marcat clarament pel pes econòmic de les empreses patrocinadores, però això, em temo, ja fa temps que no és novetat.

Finalment, resulta inevitable pensar, en ple període estival, en el preocupant declivi que pateix la salut de les nostres costes, mars i oceans, tal i com expressava perfectament l’investigador Carlos M. Duarte Quesada a En primera línea.

En fi, que són molts els temes que caldrà seguir, inclosa, com no, l’espinosa qüestió del finançament.

Moltes deutes, per tant, que esdevenen deures immediats.

Foto: Tropes russes en el moment d’iniciar la suposada retirada el 18 d’agost. Font: Getty Images/BBC.

(sona el telèfon)

-Digui?

-Raül?

-Sí, sóc jo.

-Ei, felicitats, ja m’he assabentat que finalment ha nascut el teu fill. Què, què tal per les nits? Ja dormiu?

-Gràcies. Doncs sí, va ser dilluns. Tot va anar molt bé. I la veritat és que no dormim massa, no. Entre els neguits, els plors i donar el pit, ja saps… M’he agafat quinze dies de permis per poder tenir cura del nano, i de la seva germana, que només té dos anys, mentre la mare es recupera. En fi, ja t’ho deus imaginar. És un no parar tot el dia. Però estem molt contents.

-Ah, està molt bé que t’agafis el permis, tothom ho hauria de fer.

-Estic d’acord. És molt important, no només pel plaer de viure aquests primers moments del teu fill/a, sinó per tal de descarregar de responsabilitats la mare, que necessita repòs. I els àvis i àvies són fantàstics, però, és clar, no en pots estar abusant contínuament.

-Ben cert. I a la feina què, t’ho respecten això del permis? (segueix…)

-Doncs mira, en general sí. Però encara costa una mica que ho entenguin algunes persones. No paro de rebre trucades i missatges demanant-me que faci això o allò, o que vagi a actes, malgrat que saben que estic de baixa. Jo ja els ho dic que no puc. Normalment la gent ho entén, però sempre hi ha qui insisteix, i em demana contínuament que faci ‘una excepció’. Hi ha fins i tot qui truca tres vegades al dia. He hagut d’apagar el telèfon.

-És que no pot ser. Això no hauria de passar. La gent ja no t’hauria de demanar que fessis certes coses i posar-te en el compromís d’haver de dir que no.

-Sí, ja, però mira. No tothom ho té tan clar com tu.

– És veritat. Quina sort tens que alguns ho entenem molt bé això de la corresponsabilitat i del permis per paternitat. Per cert, te’n recordes que et vaig demanar que participessis en aquella taula rodona de demà passat? No podries fer un forat i mirar de venir?

– És que estic de permis paternal, i com t’he dit m’he de fer càrrec del nano i de la seva germana, perque si no ho haurà de fer tot la seva mare i encara no es troba del tot bé, o haurem de buscar ajuda externa.

-Vaaaa. No podries fer, només, aquesta excepció? És que és molt important.

Foto: Amb en Noah. Font: Isabel Figueras

Normal
0
21

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Verdana;
panose-1:2 11 6 4 3 5 4 4 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:536871559 0 0 0 415 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
mso-bidi-font-size:12.0pt;
font-family:Arial;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-bidi-language:AR-SA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;}

Normal
0
21

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Verdana;
panose-1:2 11 6 4 3 5 4 4 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:536871559 0 0 0 415 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
mso-bidi-font-size:12.0pt;
font-family:Arial;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-bidi-language:AR-SA;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;}

L’Estat de Washington, al nord-oest dels Estats Units, fou la pàtria dels duwamish, un poble que -com tots els indis- es considerava part de la naturalesa, la respectava i la venerava, i, des de feia moltes generacions, vivia amb ella en harmonia. L’any 1855, el catorzè president dels Estats units, el demòcrata Franklin Pierce, proposà als duwamish que venguessin les seves terres als colons blancs i que ells se n’anessin a una reserva (avui, d’això, en diríem expoli). Els indis, això, no ho entengueren. Com es podia comprar i vendre la terra? Per a ells, l’home no pot posseir la terra, com tampoc pot ser amo del cel, de la frescor de l’aire o de la lluïssor de l’aigua. El Cabdill Noah Seattle (anglicisme de Sealth), donà la resposta a petició del Gran Cabdill dels blancs, amb un discurs la saviesa, crítica i pruden esperança del qual encara avui, 153 anys més tard, ens sorprèn i admira. ‘Les meves paraules són com les estrelles, mai no s’extingeixen‘, va dir el Gran Cabdill Noah Seattle. El seu poble no ha sobreviscut, les seves paraules no foren escoltades. Noah Seattle, amb la
seva resposta al president, va crear el primer manifest en defensa del medi
ambient i la naturalesa que ha perdurat en el temps. El cap indi va morir el 7
de juny de 1866 a l’edat de 80 anys. La seva memòria ha quedat en el temps i
les seves paraules continuen vigents. (segueix…)

Normal
0
21

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Verdana;
panose-1:2 11 6 4 3 5 4 4 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:536871559 0 0 0 415 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
mso-bidi-font-size:12.0pt;
font-family:Arial;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-bidi-language:AR-SA;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;}

Normal
0
21

MicrosoftInternetExplorer4

st1:*{behavior:url(#ieooui) }

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Verdana;
panose-1:2 11 6 4 3 5 4 4 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:536871559 0 0 0 415 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
mso-bidi-font-size:12.0pt;
font-family:Arial;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-bidi-language:AR-SA;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;}

Yonder sky that has wept tears
of compassion upon our fathers for centuries untold, and which to us looks
eternal, may change. Today it is fair, tomorrow it may be overcast with clouds.

My words are like the stars
that never set. What Seattle says the Great Chief at Washington can rely upon with as much certainty as our paleface
brothers can rely upon the return of the seasons.

The son of the White
Chief says his father sends us greetings of friendship and good will. This is
kind of him, for we know he has little need of our friendship in return because
his people are many. They are like the grass that covers the vast prairies,
while by people are few; they resemble the scattering trees of a storm-swept
plain.

The Great – and I presume –
good White Chief, sends us word that he wants to buy our lands but is willing
to allow us to reserve enough to live on comfortably. This indeed appears
generous, for the Red Man no longer has rights that he need respect, and the
offer may be wise, also, for we are no longer in need of a great country.

There was a time when our people covered the whole land as the waves of a
wind-ruffled sea covers its shell-paved floor, but that time has long since
passed away with the greatness of tribes now almost forgotten. I will not dwell
on nor mourn over our untimely decay, nor reproach my paleface brothers with
hastening it, for we, too may have been somewhat to blame.

Youth is impulsive. When our
young men grow angry at some real or imaginary wrong, and disfigure their faces
with black paint, their hearts also are disfigured and turn black, and then
they are often cruel and relentless and know no bounds, and our old men are
unable to restrain them.

Thus it has ever been. Thus it
was when the white man first began to push our fore-fathers westward. But let
us hope that the hostilities between the Red Man and his paleface brother may
never return. We would have everything to lose and nothing to gain.

It is true that revenge by
young braves is considered gain, even at the cost of their own lives, but old
men who stay at home in times of war, and mothers who have sons to lose, know
better.

Our good father at Washington
– for I presume he is now our father as well as yours, since King George has
moved his boundaries farther north – our great and good father, I say, sends us
word that if we do as he desires he will protect us.

His brave warriors will be to
us a bristling wall of strength, and his great ships of war will fill our
harbors so that our ancient enemies far to the northward – the Sinsiams, Hydas
and Tsimpsians – will no longer frighten our women and old men. Then will he be
our father and we his children.

But can that ever be? Your God
is not our God! Your God loves your people and hates mine! He folds His strong
arms lovingly around the white man and leads him as a father leads his infant
son – but He has forsaken His red children, if they are really His. Our God,
the Great Spirit, seems, also to have forsaken us. Your God makes your people
wax strong every day – soon they will fill all the land.

My people are ebbing away like
a fast-receding tide that will never flow again. The white man’s God cannot
love His red children or He would protect them. We seem to be orphans who can
look nowhere for help.

How, then, can we become
brothers? How can your God become our God and renew our prosperity and awaken
in us dreams of returning greatness?

Your God seems to us to be
partial. He came to the white man. We never saw Him, never heard His voice. He
gave the white man laws, but had no word for His red children whose teeming
millions once filled this vast continent as the stars fill the firmament.

No. We are two distinct races, and must ever remain so, with separate origins
and separate destinies. There is little in common between us.

To us the
ashes of our ancestors are sacred and their final resting place is hallowed
ground, while you wander far from the grave of your ancestors and, seemingly,
without regret.

Your religion was written on
tablets of stone by the iron finger of an angry God, lest you might forget it. The
Red Man could never comprehend nor remember it.

Our religion is the traditions
of our ancestors – the dreams of our old men, given to them in the solemn hours
of night by the Great Spirit, and the visions of our Sachems, and is written in
the hearts of our people.

Your dead cease to love you
and the land of their nativity as soon as they pass the ports of the tomb –
they wander far away beyond the stars, are soon forgotten and never return.

Our dead never forget this
beautiful world that gave them being. They still love its winding rivers, its
great mountains and its sequestered vales, and they ever yearn in tenderest
affection over the lonely-hearted living, and often return to visit, guide and
comfort them.

Day and night cannot dwell together. The Red Man has ever
fled the approach of the white man, as the changing mist on the mountain side
flees before the blazing sun.

However, your proposition
seems a just one, and I think that my people will accept it and will retire to the
reservation you offer them. Then we will dwell apart in peace, for the words of
the Great White Chief seem to be the voice of Nature speaking to my people out
of the thick darkness, that is fast gathering around them like a dense fog
floating inward from a midnight sea.

It matters little where we
pass the remnant of our days. They are not many. The Indian’s night promises to
be dark. No bright star hovers beyond the horizon. Sad-voiced winds moan in the
distance. Some grim Fate of our race is on the Red Man’s trail, and
wherever he goes he will still hear the sure approaching footsteps of his fell
destroyer and prepare to stolidly meet his doom, as does the wounded doe that
hears the approaching footsteps of the hunter.

A few more moons, a few more
winters – and not one of all the mighty hosts that once filled this broad land
and that now roam in fragmentary bands through these vast solitudes or lived in
happy homes, protected by the Great Spirit, will remain to weep over the graves
of the people once as powerful and as hopeful as your own!

But why should I repine? Why
should I murmur at the fate of my people? Tribes are made up of individuals and
are no better than they. Men come and go like the waves of the sea. A tear, a
tamanamus, a dirge and they are gone from our longing eyes forever. It is the
order of Nature. Even the white man, whose God walked and talked with him as
friend to friend, is not exempt from the common destiny. We may be brothers,
after all.

We will see.

We will ponder you proposition,
and when we decide we will tell you. But should we accept it, I here and now
make this the first condition – that we will not be denied the privilege,
without molestation, of visiting at will the graves of our ancestors, friends
and children.

Every part of this country is
sacred to my people. Every hillside, every valley, every plain and grove has
been hallowed by some fond memory or some sad experience of my tribe. Even the
rocks, which seem to lie dumb as they swelter in the sun along the silent sea
shore in solemn grandeur thrill with memories of past events connected with the
lives of my people.

The very dust under your feet
responds more lovingly to our footsteps than to yours, because it is the ashes
of our ancestors, and our bare feet are conscious of the sympathetic touch, for
the soil is rich with the life of our kindred.

The noble braves, fond
mothers, glad happy-hearted maidens, and even the little children, who lived
and rejoiced here for a brief season, and whose very names are now forgotten, still
love these sombre solitudes and their deep fastnesses which, at eventide, grow
shadowy with the presence of dusky spirits.

And when the last Red Man
shall have perished from the earth and his memory among the white men shall
have become a myth, these shores will swarm with the invisible dead of my
tribe; and when your children’s children shall think themselves alone in the
fields, the store, the shop, upon the highway, or in the silence of the
pathless woods, they will not be alone. In all the earth there is no place
dedicated to solitude.

At night, when the streets of
your cities and villages will be silent and you think them deserted, they will
throng with the returning hosts that once filled and still love this beautiful
land.

The white man will never be alone. Let him be just and deal kindly with my
people, for the dead are not powerless.

(versió en castellà i anglès; versió en català publicada per Hesperus, amb traducció d’Esteve Serra).

Foto: Gran Cabdill Noah Seattle (Sealth). Font: desconeguda

Diumenge per la tarda estàvem neguitosos a casa. Es jugava un partit decisiu que portàvem setmanes esperant, i preparant. Ens vàrem asseure al sofà, davant del televisor, predisposats a seguir esperant. De sobte van començar els nervis, la tensió, l’angoixa de no saber què podia succeir al llarg dels següents 90 minuts. I de sobte, quan menys ens ho esperàvem, pam! Un. L’estómac es va contraure de manera dolorosa. Podia, simplement, ser un fet aïllat, o podia ser el primer de molts més que havien de venir després. I a partir d’aquí el festival. Cada cinc minuts, infalibles, precises, constants, determinants, decisius indicadors del desenllaç final. Creixia cada cop més el desig d’escoltar el xiulet final i que tot s’acabés, però sobretot que s’acabés bé. Vàrem agafar el cotxe camí de la celebració, autopista direcció Barcelona, cap el Camp Nou que hi falta gent. En arribar ens vàrem posar en mans d’un gran equip, la marea verda, equip victoriós com n’hi ha pocs. I en poc més de dues hores, a les 04.05 de la matinada del dia 30 de juny (data a recordar de per vida) el nostre petit heroi va fer el gol de la seva vida, de cap. El vàrem aixecar qual trofeu de campions, morat i esgotat. Vàrem felicitar l’entrenadora capitana i principal artífex de la victòria, l’heroïna caçadora, i vàrem donar les gràcies a l’equip, un gran equip, equip triomfador, en què tothom havia jugat un paper clau. Passada l’eufòria inicial ens vàrem retirar cap als vestidors, a descansar el repòs dels guerrers, tots tres. La nostra Eurocopa és diu Noah, i l’hem guanyada a La Maternitat.

Tot just acabo de passar un moment per casa per prendre una dutxa, agafar robeta de talla més gran de la que teníem prevista (és clar, s’ha fet esperar tant que al final tot li ve petit), i me’n torno a l’hospital.

Ah, i per avisar que m’agafo 15 dies de baixa paternal. Ningú m’hi obliga, a agafar-los, però hauria de ser obligatori.
Foto: En Noah. Font: Isabel Figueras.

Darrerament em té totalment enganxat un dels temes d’Antònia Font: Fa calor. Degut a un problema de salut no vaig poder assistir a l’apoteòsic concert que varen fer a El Liceu, cosa que em costarà molt de superar. Segurament aquest apunt hauria estat molt més encertat pel dissabte passat, Dia Europeu de la Música, però el penjo avui, tot just passat el solstici d’estiu, i en un moment en què els dies, malgrat comencen a escurçar-se, són prou llargs, cosa que agraïm especialment aquelles persones a qui ens agrada el sol, la calor, l’estiu, la llum, l’aire lliure i la mar. Un apunt distès, el d’avui, per donar la benvinguda a l’estiu, per què, quina millor manera pot haver-hi d’entrar-hi que amb la companyia dels Antònia Font? Des d’aquí el meu més sentit homenatge a una formació que ja ha dit molt, però que encara té molt a dir (segueix…)

Fa calor (Antònia Font, CD: A Rússia)

Lletra – Joan Miquel Oliver
Música
– Joan Miquel Oliver

Consider que en principi no és sa plàstica
d’un detall que es manifesta en superfície
lo que demostra que una corba és massa dràstica
per deixar un camí tan pla i tan rectilini.

Consider que sa virtut és prou elàstica
per menjar-se un problemet tan específic
d’un mal dia en què un excés de confiança
va fer caure credibilitats i bicis.

Consider que en principi no és sa nàutica
d’un vaixell que pesca escamarlans i gambes,
i que navega amb alegria i molta pràctica
i deixa una via blanca i oxigenada.

Consider que sa virtut és prou
elàstica
per menjar un calamaret amb gust de sípia,
d’un mal dia en què un excés de matemàtiques
va fer caure comptabilitats i nirvis.

Fa calor,
què tal si encetam una síndria,
què tal si me dius que m’estimes
durant es següents trenta mil dematins.

Fa calor,
què tal si nedam en pilotes,
què tal si deixam que sa parra
devalli es termòmetres a vint-i-cinc.

Fa calor,
què tal si encetam una síndria,
què tal si me dius que m’estimes
durant es següents trenta mil dematins.

Fa calor,
què tal si nedam en pilotes,
què tal si deixam que sa parra
devalli es termòmetres a vint-i-cinc.

Consider que en principi no és sa plàstica
d’un detall que es manifesta en superfície
lo que demostra que una corba és massa dràstica
per deixar un camí tan pla i tan rectilini.

Consider que sa virtut és prou elàstica
per menjar-se un problemet tan específic
d’un mal dia en què un excés de confiança
va fer caure credibilitats i bicis.

Fa calor,
què tal si encetam una síndria,
què tal si me dius que m’estimes
durant es següents trenta mil dematins.

Fa calor,
què tal si nedam en pilotes,
què tal si deixam que sa parra
devalli es termòmetres a vint-i-cinc.

Consider que sa virtut és prou
elàstica
per menjar un calamaret amb gust de sípia,
d’un mal dia en què un excés de matemàtiques
va fer caure comptabilitats i nirvis.

Fa calor,
què tal si encetam una síndria,
què tal si me dius que m’estimes
durant es següents trenta mil dematins.

Fa calor,
què tal si nedam en pilotes,
què tal si deixam que sa parra
devalli es termòmetres a vint-i-cinc.

Fa calor,
què tal si encetam una síndria,
què tal si me dius que m’estimes
durant es següents trenta mil dematins.

Fa calor,
què tal si nedam en pilotes,
què tal si deixam que sa parra
devalli es termòmetres a vint-i-cinc graus.

 Foto: Portada CD A Rússia. Font: Antònia Font

Doncs sí. Finalment m’he decidit. Ja sóc feisbucaire. Després d’enganxar-me al món blocaire, ara vull anar una mica més enllà i he entrat a la xarxa Facebook (aquest és el meu perfil). Confesso que no ho he tingut sempre clar, bàsicament perquè em feia por entrar-hi i després no dedicar-m’hi, però penso que un cop agafada la dinàmica blocaire, el Facebook pot esdevenir un bon complement. Sigui com sigui, és una bona eina per tal de crear comunitat, especialment en casos com el meu en què, no acostumo a dormir massa dies seguits al mateix lloc, la qual cosa, lògicament, afecta enormement la meva vida social. Així que,…intentem-ho. Per què no? Ja veurem què passa.

Arribo avui a l’apunt número 500 des que vaig començar amb l’aventura que significa fer aquest bloc ara fa prop de dos anys (la Primera entrada és del 24 d’abril de 2006). Al llarg d’aquest temps de pràctica blocaire he procurat comunicar i rebre, explicar i escoltar, aportar i aprendre. Quan vaig començar a fer el bloc molta gent em comentava que això dels blocs no tenia futur, que només era un espai per abocar-hi egolatries frustrades. Egosfera en deien. Moltes i molts em deien: ‘no hi crec en els blocs, no són rigorosos. No te’n pots refiar’. O, fins i tot, ‘són una pèrdua de temps’. Moltes i molts dels qui ho deien avui són blocaires, tot i que val a dir que amb diferents nivells de constància i implicació. Per part meva, ja llavors solia respondre que, de la mateixa manera que succeeix amb els mitjans escrits, de ràdio o televisió, el problema no és el format, sinó el contingut, i que cal saber escollir. Cada dia que passa constato l’encert i les enormes possibilitats d’aquest mitjà, tant en l’esfera de la comunicació individual com en la de crear comunitat (m’agrada el terme catosfera, i celebro formar-ne part). Així doncs, aquest apunt número 500 no és res més que un petit aniversari que espero passi aviat desapercebut enmig dels 500 futurs apunts. Vé a ser una simple parada per tal de recuperar l’alè, mirar enrera per constatar el llarg trajecte recorregut, i seguir el viatge cap a (segueix…)

enlloc en concret, i tot arreu en particular.

Només a tall de curiositat, i malgrat ésser conscient que que no té cap mena de valor científic més enllà de l’anècdota, adjunto a continuació els apunts més llegits des de l’inici.

• Estrasburg juliol06:
  Contaminació aèria, català, franquisme i CIA
• Carod, embaixador de
  Catalunya
• Màrius Serra i el ‘cas’
  Peri Rossi
• Desgavell de RENFE:
  dimensió europea
• El debat posa de manifest
  que el prototip ‘Tripartit’ necessita una bona posada a punt, però que pot
  seguir funcionant
• El PP novament abandera
  el no al català a Europa
• Emissions: el pla
  d’aviació de la UE novament aigualit
• Crisi al Pròxim Orient i drets
  LGBT a Letònia
• Reequilibrar el mapa
  polític català
• La CICAA/ICAAT renuncia a
  protegir la tonyina, a instàncies de la UE: podran menjar sushi els/les nostres
  néts/es?

Per cert, dues notes finals (de l’apunt): primera, aprofito per agrair públicament a l’equip de Mésvilaweb
tant la iniciativa com la gestió de l’espai, així com l’enorme
eficiència a l’hora de respondre dubtes de blocaires maldestres com jo; segona, constato una evident preeminència masculina en el món blocaire. Crec que és ja hora de preguntar-nos com és que la presència femenina en la blocosfera és, proporcionalment, tant inferior numèricament a la masculina. Personalment confesso que aquest tema m’inquieta i em preocupa al mateix temps. Ho deixo apuntat per a desenvolupar-ho en un apunt ulterior.

Font foto: Savagechickens.com

Hola a totes i a tots. Obro avui aquesta finestra per tal que, si voleu mirar-hi a dins, pogueu trobar algunes reflexions i inquietuds de la dimensió humana, política, social o cultural que provenen del dia a dia d’una persona que, per circumstàncies, es troba treballant en una institució prou peculiar, i de vegades massa desconeguda, com és el Parlament Europeu. Catalunya a Europa. Europa al món. El món i Europa, desde Catalunya. Una visió política, sí, però sobretot humana i, per tant, necessàriament imperfecta. L’aventura, en qualsevol cas, sembla fascinant.