Com cada matí faig un repàs a la premsa. De vegades, com avui, que m’he llevat a casa i he hagut d’anar a l’aeroport ben d’hora, per volar cap a Estrasburg, puc fer-ho en el format paper, d’altres ho faig gràcies a les versions electròniques dels diferents diaris.
Els dilluns, ho vulguem o no, és obligat aturar-se mínimament a les pàgines d’esports. I dic ho vulguem o no perquè, encara que no vulguem, aquestes pàgines són clara majoria. En el meu cas, però, seguidor com sóc de l’esport en general (i no només del futbol sinó d’altres, sovint oblidats, com la natació), la lectura d’aquestes pàgines és totalment voluntària. Per altra banda, si les notícies tenen a veure amb la cultura del treball, l’esforç, el rigor, la disciplina i el compromís al qual ens té tan malacostumats aquest Barça del Pep i Cia., aquest gest voluntari es converteix en un plaer. El cas és que, en llegir les valoracions del partit d’ahir, he tingut una agradable sensació i he recordat aquella declaració d’en Guardiola quan deia que un dels seus objectiu era que el dilluns la gent culé anés més contenta a la feina. Respectuós amb els desitjos del ‘mestre’, he volgut fer-li saber que, almenys en el meu cas, aquest era un objectiu acomplert, i he piulat (mai sé si dir tuitejat o piulat, perdoneu) alguna cosa com ‘Ho reconec. Sóc una d’aq persones q veient com juga, i com guanya, aq Barça, dilluns va més content a la feina. Gràcies Pep i Cia.’
Seguidament he continuat amb el repàs de la premsa: Tunísia, economia, zona Euro, primàries a Barcelona, vessament a Tarragona, ofensiva cap a la recentralització de l’Estat, ascens de LePen (filla) al front del Front Nacional (valgui la redundància)… Sobre aquest darrer fet recordo que també he fet una piulada, i és que, com que vaig a Estrasburg, i sovint em creuo pels passadissos i el Restaurant a la família LePen (a l’hemicicle els veig poc, he de dir) és un tema que m’afecta força de prop.
Quan ja estava a punt d’empaquetar, perquè començava l’operació d’embarcament, però, m’he topat amb un articlet a la darrera pàgina de l’Ara. Era la columneta críticaxarxes, que signa la Sílvia Barroso, i que acostumo a llegir sempre que puc. Bàsicament perquè acostuma a fer reflexions interessants, i aporta un punt de vista al món de les xarxes que, per als qui hi estem ficats (en el meu cas més per gust que no pas per obligació) convé llegir.
Touché, pensareu alguns/es, més et valia no haver-lo llegit.
Confesso que esperava fa temps un apunt com el d’avui, dedicat als polítics tuitaires, tot i que no esperava veure’m-hi citat, i encara menys acompanyant a dos noms tan selectes i il·lustres com @quimnadal o @xavier-trias.
Barroso, a ‘Coses que no hauríem de dir ni fer, però que diem, i fem’, fa una raonada crítica sobre les nostres reflexions piuladores. En el meu cas, a més, em compara amb un capgròs, petit i entranyable amfibi. És clar que, ben mirat, l’encerta força amb la comparació. Serà perquè tots dos som calbs i ens encanta l’aigua, a més de cabuts de mena. Res a dir, per tant, en aquest aspecte.
D’entrada una primera justificació: la foto no és casual, està pensada i repensada. De fet, allò que fem a la xarxa és, literalment, despullar-nos i mullar-nos. Doncs bé, en la foto he volgut expressar precisament això: em mostro despullat i, per descomptat, em mullo.
Seria del gènere absurd negar que el seu escrit m’ha fet reflexionar, sobretot quan, com podeu constatar, he aprofitat el trànsit a Niça, abans d’agafar el següent vol cap a Estrasburg, per dedicar-li aquestes ratlles. I és que, segons ella, abans de llençar alguna cosa a l’aire s’ha de pensar i repensar.
Vull deixar ben clar, abans de continuar, que hi estic ab-so-lu-ta-ment d’acord, amb aquesta màxima. I encara que no ho sembli, abans d’escriure una piulada, un comentari al Facebook o, encara més, un article al bloc, m’ho penso i m’ho repenso molt. És més, són moltes les que finalment desestimo (prement la tecla DEL), fins i tot quan ja les he escrit (en podria escriure un llibre, cosa que, no patiu, no faré mai). I malgrat tot, és cert, un cop dit/escrit, sempre hi ha algun moment en què penses que potser hauria estat millor no dir-ho, o dir-ho diferent. També en això li dóno la raó.
Per altra banda, sóc el primer que m’imposo límits. Per exemple: Intento, sobretot, parlar de la meva feina (que, no ho oblido, és representativa, i per tant exigeix fer de la transparència la norma, i no l’excepció); procuro primar el raonament i l’explicació de postures i accions (amb contingut), abans que la crítica; quan critico ho faig a d’altres polítiques i accions (i no a persones en particular) i mai recorro a l’insult personal; procuro que les reflexions sobre aspectes personals (per exemple la meva condició de pare) estiguin contextualitzades en la mesura en que, per a mi, la paternitat és una opció i una responsabilitat i, és clar, m’ocupa molt de temps i energia; i sí, finalment, em permeto algunes frivolitats sobre gustos i aficions (esport, lectura, teatre o cinema), en la mesura que, en tant que ésser humà, i per tant mortal, també en visc, i en depenc.
Accepto el risc que hi hagi qui trobi aquesta activitat excessiva, o tendencial, o prescindible, o parcial, o… tot i que aquest no deixa de ser un risc compartit amb qualsevol qui es posa davant d’una càmera, un micròfon, o un ordinador per escriure un article o una columna en premsa. Un risc que cal assumir amb esportivitat, ja que, evidentment, és impossible (i francament, gens desitjable) acontentar tothom.
Per part meva agraeixo les sempre interessants aportacions de la Sílvia Barroso i espero que no deixi d’escriure, ja que, i ho dic de debò i sense cap mena de segones intencions (qui em coneix sap que no en tinc), m’he fet lector asidu de la seva columna.
Vaja, volia fer una piulada i m’ha sortit un article del bloc. Demano excuses. Ja ens avisen per megafonia. Tanco, empaqueto i cap a embarcar. Que m’espera una setmaneta a Estrasburg…
Foto: La de la discòrdia. En fi, a mi m’agrada, però accepto que és opinable. Font: arxiu personal.
