El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
Endinso el braç
en un núvol de cendra,
tot esperant
un impacte plaent.
Sospito
que es tracte dels llimbs.
Només hi trobo temps,
que s’escola dels dits,
pètals de tedi
damunt d’un cafè.
Hi ha dies que no hi ha ni infern, ni paradis. Sembla que et prenen alguna cosa.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Com un coltell de moscatell,
sura la suma, la dura fura
del metall que sega l’espantall,
tu ets aquesta i jo soc aquell,
l’estiu es mor, la tardor s’atura,
som extres però fem el brivall:
desa l’estesa de la peresa,
anima la timba on es pinta
el futur madur — ¿la reina Nur?-,
la més discreta disfressa
— ¿què fem de Kunta Kinte?–,
en el revolt del mal obscur,
un ancià antillà et pregunta:
¿el teu café que t’avorreix
— ¿estar als llimbs és indistint?–
fou fruit de l’honest comerç just
o potser d’un guany absurd
que s’apropia amb escreix
de l’esclavitud, tipus segle XX?
Potser la pregunta s’hi remunta,
el fil fa giragonses, la rima són grums,
una cosa, amiga, és ben certa:
el mon volteja mentre estaves erta!