El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
La tardor ve com sempre
La tardor ve , com sempre,
amagada a les ombres marrons de l ‘heura,
aferrant-se a la gola,
esmolant l’arc de les fletxes precises
que encerten les ferides febles.
Em sento xopa de plor,
vulnerable,
nua.
Totes les llàgrimes de l’any
volen sortir sense control,
sense límits,
sense vergonya.
Tinc ganes d’ésser absolutament
imperfecte
i absolutament lliure,
com la fulla que el vent
se’n duu sense projecte.
S’escurça el dia. Els colors eixamplen la gamma de tons, exultants, inassolibles. La bellesa s’esmuny, inabastable. El pit cobeja un neguit imprecís. A l’ànima nostra li manquen hores de llum, està enyorada . Sovint els núvols son densos, polsosos. Una tristor perllongada, estotjada, vessa, i fa bassals de plors que semblen imparables. Només és la tardor, no tinguis por. Aferra’m, em desfaig. Cauen les fulles de llança dels lledoners i tesel·len els camins com tapissos grocs i marrons, lleugers i pàl·lids. Els coloms blancs de ploma folla beuen a les fonts falsament innocents. Pertot l’olor de la inconclosa lluita de l’avui amb el mai
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!