Records recordats: retornar a la meua infantesa al carrer Major
Al carrer Major de Llíria (aleshores epicentre de vida i hui indret que no ve ni de pas), en una casa de poble vaig nàixer i allí, i als seus voltants, vaig descobrir el món. Paratge màgic al meu imaginari i on pegue a fugir sempre que la meua ment no vol deixar de ser xiquet…
Fa cinquanta anys que no he travessat la porta, que no m’he endinsat en ella, però al meu cap continua la casa intacta, immutable i amb cada cosa i vivència al seu lloc. Amb totes les persones estimades vives i sense embellir. Tot un univers de tendresa inesborrable i ben viu…
Demà, 5 de gener del 2021, han convidat al meu germà a visitar-la i jo, descaradament, m’he autoinvitat. Sé que res serà físicament semblant a les meues remembrances oxidades (sols el balcó de la façana és el mateix), però l’esperit de què un dia va ser segur que retorna a mi.
Menut que era, tot ho trobava gran. Molt gran. La porta del carrer, la clau, els sostres, les estances, les escales, el corral. Porte un parell de dies revivint dolçament aquell món. De fet, el primer que m’he trobat és a la meua gosseta Estrella i a Mustafà, el gat, esperant-me.
Només entrar la finestra on desesperadament veia ploure sense poder eixir al carrer. El balancí on vaig posar el cap entre barrots i no el podia traure. El pis empedrat per al carro. L’armari on tenia la pilota per a jugar al carreró d’enfront. L’escala on accedíem als dormitoris.
El menjador on féiem vida, amb la butaca roja del pare i la televisió que va entrar a les acaballes dels 60 i on, encisat, volia que els dibuixos animats no acabaren mai. L’estufa de llenya gran era l’ànima de l’hivern i al voltant d’ella venien historietes la nit de les animetes.
Des d’allí s’accedia a l’habitació dels iaios Pepe i Conxa (on vaig descobrir sense comprendre, en faltar el iaio, que les persones se’n van i ja no retornen mai). La cuina on escalfaven l’aigua per a, en una safa, rentar-nos i “dutxar-nos” puntualment els dissabtes a la vesprada.
El corral amb un safareig que utilitzava de piscina a l’estiu. Estava allí al fons a la dreta, és clar, el lavabo (on eixir a pixar en temps de fred era com anar a la Sibèria) i les quadres dels animals, on teníem gallines i conills… i ratetes que feien xisclar de por a la mare.
Tornant a l’escala d’abans, per allí accedies a la part de dalt. Un mussol dissecat, al que li tenia un enorme pànic, era el primer que veies. Enfront l’habitació dels pares, Pepe i Rosario, on jo vaig vindre al món. I el balcó des d’on observaves la vida des de les altures…
Al final estava el dormitori que compartia amb els meus germans, on Salva em feia rascar-li l’esquena abans de dormir i el llit de Pep que okupava furtivament entre setmana quan ell vivia a València pels estudis i fugia jo del meu que era de “xiquet”…
Entremig l’estança on el dia de Reis trobàvem els regals i, davant, les escales que duien a la cambra, una llar immensa on tenia escampades totes les joguines. El meu regne absolut que donava a la teulada on jo veia a la nit la bandera que els astronautes havien posat a la lluna.
Els records d menut tenen olors i colors… arrels i sentiments… cançons i enyors… berenars de pa amb oli i pantalons curts… somnis de cinema i vida al carrer… joguets trencats i àlbums d cromos inacabats… besos no donats i diumenges agonitzant… i records recordats…
