Mails per a Hipàtia

Aquest cap de setmana passat vam estar a Londres. Era una manera de celebrar els divuit anys de la meua menuda i vam recórrer molts quilòmetres de ciutat, realment plena a vessar de turistes. Per sort en el darrer minut els peus ens van acostar a la Waterstones de Trafalgar, la meua llibreria preferida de la ciutat i em vaig poder perdre una estona en el seu soterrani, sempre ple de més llibres interessants dels que jo podria comprar i llegir.

En vaig carregar uns quants, entre els quals un que he devorat amb passió i que ha passat a formar part de la meua estanteria dels imprescindibles periodístics, aquells llibres que m’agrada rellegir de tant en tant. Es tracta de ‘One Minute to Midnight‘, un relat extraordinari del que va passar en la crisi dels míssils de Cuba que Michael Dobbs, un dels meus periodistes favorits al Post i mític corresponsal del diari a Moscou, ha pogut fer accedint per primer vegada a molta informació desclasificada recentment tant als Estats Units com a Rússia.

Unes dues centes pàgines del llibre estan dedicades a relatar amb una minuciositat extrema el famós dissabte 27 d’octubre del 1962, amb tota probabilitat el dia en el qual el món va estar a un pas només de l’aniquilació nuclear. El llibre ho fa com si fos un film d’acció, amb un text tan vívid i ple de detalls que et transporta als escenaris de la crisi, molt especialment a la Casa Blanca. I aquell dissabte el que estava en joc era tan alt que simplement no pots deixar de llegir –fins i tot sabent com sabem avui quin va ser, per sort, el desenllaç final de l’afer.

Una cosa que m’ha cridat l’atenció molt és la seqüència d’anècdotes que es precipiten de forma descontrolada en les darreres hores de la crisi, en llocs tan allunyats com la costa soviètica davant Alaska o l’oceà pròxim a la costa est. Comencen a passar tot de coses casuals que cap dels actors, però, pot explicar com casual: un avió que es perd, un submarí obligat a emergir… Resulta molt curiós però molt real veure que hi ha ocasions en les quals resulta completament estúpid intentar fer veure que una cosa és com és perquè tu mateix ets conscient que encara que l’altre ho intente mai no podrà entendre que és casual una cosa que de veritat és casual. L’escena en que  el comadant del submarí soviètic B59, Savitsky, ha de decidir en qüestió de minuts si dispara o no els seus míssils nuclears sobre els Estats Units, després d’haver perdut tot contacte amb la comandància de la flota ni el millor guionista d’Hollywood la podria imaginar tan tensa i dura. No era, però, un film i sort vam tenir tots de que la decisió final no fos iniciar la guerra nuclear. Jo era a punt de fer dos anys i molt probablement la vida se m’hauria acabat massa prompte…