El carrer de les Camèlies, de Mercè Rodoreda (II)
Sé que fa uns quants dies que vaig dir que em posaria a llegir aquesta obra rodorediana, però no havia tingut el cap per a capficar-me en aquella Barcelona llunyana dels anys de la postguerra. Després de gairebé mitja novel·la llegida i amb algunes anotacions puc fer-me una idea de qui i de com era la Cecília Ce: una jove atractiva, abandonada a la sort d’uns senyors amables i simpàtics de menuda, que odia quedar-se en casa tancada i que, quan té uns setze o dèsset anys, se’n va amb un xic una mica més major que ella a unes barraques.
Ja de petita es pot comprovar que voldrà lluir i que no es conformarà a tenir un sol marit: com molt bé diu, s’enamora cada vegada que un home li agrada, i sofrix -fins on he llegit- tres avorts. No obstant això, té vital importància la nombrosa i abundant descripció que Rodoreda fa del paisatge i, sobretot, dels diferents tipus de flors i colors.
En fi, supose que encara quedaran dues entrades més sobre aquest llibre: la “segona” part, és a dir, parlar una mica fins al final; i el mini-estudi (potser un resum) que servirà com a exposició oral. I ara, seguiré per on em vaig quedar ahir: “Mai no havia pogut portar sostenidors perquè tenia el pit petit…”