no sé si plorava perquè plovia
Penso en aquesta frase d’una cançó dels Esquirols cada cop que la pluja s’escau en una d’aquelles tardes que m’embolcallen de tristesa. O quan la tristesa pren la calorosa tarda que, quieta i feixuga, enyora la pluja.
Rescato uns poemes de la meva adolescència.
La fotografia és del xàfec d’estiu que va prendre Sant Pere de Casserres fa dos diumenges, havent dinat. (segueix)
I
Si no plogués
la terra seca,
els camins polsosos,
gens d’herba verda;
cap rebrot tendre;
silenci etern
vora les fonts.
Fulles ja seques,
arbres marrons,
granotes mudes
llavors perdudes
sota la dura
terra del camp.
Bestioles mortes,
pols dins dels ulls;
mil flors pansides.
Color canyella
olor de cendra
de canya
i fum.
II
No sents la pluja
com cau a terra?
Alerta, escolta.
Quin so tan tímid.
Gotes petites
d’un tot llunyà
fet a trossets.
És pluja viva
i tan senzilla.
Ens cau a sobre
de gota en gota
com mig poruga
de fer-nos mal.
Però entra a la terra
i la fa fèrtilñ,
ens cau a sobre
i ens cala els ossos,
eixampla els rius,
remou les mars.
De gota en gota
omple rieres
s’endú barreres
i fins la pols
fa tornar fang.
(novembre 1978)