minyó
Va néixer dedicat al
meu xicot, en Ramon, ara marit, quan ell tenia poc més de vint anys, en format de quadre plàstic habitat per petites figures de fang manufacturades per mi.
La gràcia del poema rau, crec, en el seu missatge clau: el desig de créixer i no perdre l’infant, el somni de sumar el bo de fer-se gran sense perdre el bo de ser petit, el desig de mantenir per sempre els
valors propis de la infantesa. (segueix)
El
poema MINYÓ en la seva època va fer forat, el llegíem a molts bateigs
d’amics quan la meva generació va començar a tenir criatures, i després
el vaig fer il·lustrar com a present, quan va néixer el meu nebot i fillol, en
Guillem, que avui ha fet 23 anys. La il·lustradora escollida, una bona
amiga, la Montserrat Cabo. N’he regalat algunes còpies, com a detall exquisit.
Ahir, a l’Hospital de Sant Pau, dins l’assèpcia de la cambra per a malalts sense defenses, la Dolors Flamerich, a més de fer-me reviure la nostra estada a l’Alguer,
m’emocionava amb els seus elogis al poema, que jo li havia regalat
quan va convertir-se en àvia. I tot plegat m’ha portat a sentir que avui
és un bon dia per rescatar-lo…
MINYÓ
Minyó de petjades tranquil·les
que arrossegues el cavall
per camins de fantasies,
no deturis el teu pas
pas passet farem viatge:
Pren alè, segueix avant
i no perdis el bagatge.
No deixis que et prenguin mai
el teu taller d’il·lusions
que no et canviïn les eines;
guarda sempre la rialla,
la baldufa, les cançons,
el cavall, el pot, la lupa
i la capsa dels botons.
Minyó que amb la sorra molla
fas muralles i castells
no venguis les teves mans
no acceptis prendre fusells,
que si ara aplanen sorra
i modelen horitzons
les ompliran de cadenes
i buidaran de raons.
.
Minyó de mirada innocent
que voleies amb l’estel
per un cel sense fronteres,
no escurcis mai el cabdell,
no deixis créixer barreres;
que sigui ample el teu vol
que duri molt la carrera,
que no s’acabin els bots,
els salts i les tombarelles.
Minyó que t’empaita la vida
perquè et facis home gran
creix alerta, aprèn, estima
i no deixis de ser infant.
M.Dolors Sabater, estiu 1979 – febrer 1980
Em sembla que ben aviat el faré servir, ja que pel meu primer nebot serà un poema genial! 🙂
M’ ha agradat molt el teu poema, és d´aquells que no passen de moda i arriben al fons de l ànima. Quan tinc a la falda el meu fill de 2 anys penso molt en això que tu tan bé has escrit. Gràcies.
…i, encara no sé per què, però cada cop que el llegeixo m’agafen unes incontrolables ganes de plorar. Serà per la qüestió que tantes vegades hem parlat sobre el la importància de fer-se gran sense perdre mai aquesta il·lusió tan viva, aquesta fascinació per les coses petites?