miozz mirades

Estem a l’era digital, sí, i jo en sóc usuària habitual: gestió per correu electrònic, diaris on line, googledocs, blocs, moodels, formació virtual, docència amb1x1. No m’hi he posat d’esquena, al contrari, però pel que fa als llibres, al plaer de llegir, he de dir que  tinc passió – i cap ganes de perdre-la – pel llibre tangible. Palpar-ne les tapes i fullejar-li el dins, sentir la seva mística… El llibre com a objecte concret, amb ànima pròpia.      (segueix)
Al primer Congrés de La Seu on vaig assistir, l’any 2006, en una taula sobre Foment Lector, vaig conèixer una experiència de Marsella, on el programa adreçat a promoure el gust per la lectura entre població jove que no té incorporat aquest valor en el seu bagatge cultural incloïa la fabricació manual de llibres, i es donava gran importància a l’aspecte estètic i artístic de les seves portades. Sorprenent – en plena era digital – o no tant: les vies perceptives més primàries, les que els nadons i infants petits posen en marxa per fer els primers vincles, són essencialment això: percepció, sensació. I per encetar vincles que altres han fet de forma natural des dels primers anys de vida, un cop tancada aquesta etapa d’explosió exploratòria natural, potser la via vivencial en i amb tots els sentits és la més eficaç. O com a mínim cal no arraconar-la…
Aquest matí he regalat als meus ulls i als meus dits un passeig tranquil per les lleixes de la llibreria – ja hi torna a haver pols! – buscant el conte “Lao Lao i el Drac de Gel”, per passar-li a la Nuolé, que dijous l’explicarà a la Biblioteca de Llefià, dins la programació de la Setmana de la Solidaritat a Badalona. Amb unes il·lustracions precioses, aquest conte enquadernat en tapa dura i editat en bilingüe català xinès, té unes quantes coses que me’l fan valorar especialment:

• El fet que sigui català xinès, ja és, per si sol, un punt a favor de la rpomoció del respecte per la diversitat lingüística, alhora que el converteix en material de suport per als aprenents d’un dels dos idiomes.

• El català emprat és el que es parla a València, i en aquest viatge fora lloc de les variants del català hi tasto sempre un gust especialment agradable: des de tots els racons dels Països Catalans hauríem de conèixer si més no de forma general, les singularitats de les nostres variants.

• Té unes il·lustracions magnífiques, plens de dolçor i dinamisme, que ens apropen directament a l’estètica clàssica xinesa.
• La història, amena, ens parla en poques seqüències d’una pila de coses importants per conèixer i reflexionar sobre els valors de la cultura xinesa: el paper de l’àvia com a pou de saviesa, l’art de la papiroflèxia, l’organització política i social de l’època dels Emperadors, i el drac…
• El drac xinès, tan semblant en molts aspectes als nostres dracs, tan presents també a la nostra iconografia fantàstica i festiva, el drac xinès resulta que és essencialment oposat als nostres: és bo, encarna el bé; en comptes de ser perillós i fer por és com els nostres mags o fades bones dels contes clàssics.
• El llibre inclou informació gràfica per aprendre a fer algunes figures de papiroflèxia, i per aprendre a escriure paraules xineses
• Hi ha una única pega: el text en xinès no inclou la transliteralització en piyin, de manera que per als qui no sabem desxifrar els grafismes logogràfics d’aquesta enigsmàtica escriptura es fa del tot impossible llegir el seu so. 

He pensat que això de descobrir mirades oposades sobre un mateix element dóna molt de sí per parlar d’apriorismes, de canvis de’squemes, de prejudicis…
Però és hora d’anar cap a classe! Serà un altre dia!

(També van parlar del mateix llibre aquí)