miozz mirades

Entra la tranquil·la tarda
pel fosc camí de la mirada
El vinil escampa acords i la tarda s’omple d’Espriu, en aquest registre raimonià que tenim a les pistes del nostre cervell (1).No és una tarda fosca, per bé que la lletra trista, diminuta i  clara de Salvador Espriu (2)  penetra lentament i va vestint-la d’una certa melanconia. Melanconia i tristesa, que no pas  feblesa. Espriu – si més no cantant per Raimon, que és com jo el llegeixo – emana  i encomana força. No sabria quin poema triar, avui, en homenatge als 25 anys de la seva mort. Però em decanto per aquest que l’agermana amb Fabra, per fer més present el seu llegat…han viscut per salvar-nos els mots…

(1) (com ens diu avui Jordi  Ballesteros al seu Hospitabulis)
(2) (com ens diu avui  Oriol Lladó al seu Retalls d’asfalt)

EL MEU POBLE I JO

(segueix)

EL MEU POBLE I JO
A la memòria de Pompeu Fabra. Mestre de tots

Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.

Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.

Una tal lliçó
hem hagut d’entendre
el meu poble i jo.

La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.

Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.

Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.

Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.

A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.

Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.

Salvador Espriu, 1968