Gàlim

Açò ja s’acaba i no ens en volen tornar. Hui ha estat un dia de compres finals i de visites inacabades. Hem matat el temps (després de comprar de tot) a l’Apple Store de la 5a Avinguda (on està obert les 24 hores del dia) escrivint aquests missatges finals i comprant algun que altre accessori per al nostre iPod.
Demà vos contem com ha anat el vol i el tren de tornada.

PS. Àgueda ha fet hui una pregunta interessant. ‘T’has adonat que ací no hi ha gent major? Que tot és gent jove o de mitjana edat’.
Doncs això, que NO ENS EN VOLEM TORNAR!!!

Una abraçada.
Julià i Agueda

Hola guapes i guapos.
El diumenge, el dia esportiu, ha arribat. Quan ens hem alçat hem vist com Nadal guanyava Roland Garros (tingueu en compte que ací el partit va començar a les nou del matí). Després hem anat al Bronx a veure si podíem entrar a veure el besibol, i després de pegar-li tres voltes a l’estadi, haver de deixar la motxilla a una botiga que te la guarda per 5 dòlars (4 euros), i pagar 84 dolars per dues entrades (37 euros per persona), vam veure el partit a una graderia amb els americans dempeus. A poc a poc vam entendre com funcionava el joc, i després de tres hores (des de les 13h fins a les 16h) de torrar-se al sol vam tornar a Manhattan (havien perdut els Yankees per una carrera, i la partida havia estat emocionant fins al final).
El Central Parc va ser la destinació triada. Vam passejar com si fórem una parella de novaiorquesos (de fet ja ens hem acostumat massa a passejar pels seus carrers) pels senders que té aquest immens parc al mig de la ciutat. I per difícil que resulte de creure amb la quantitat de caminets que té i no és fàcil pedre’s. El dia va acabar veient com les Mavericks de Dallas guanyaven el segon partit de les The NBA Finals (açò ja va ser per la tele). Diumenge d’esports i de parcs, com a qualsevol altra part del mon.

PS. Avui ací han celebrat la Puerto Rico Parade, una desfilada dels portoriquenys que hi ha a Nova York (un fum, es veu). Han omplit tot el dia la 5a avinguda i el Central Parc, i el més curiós de tot es que celebren la seua particularitat, pero la meitat ja no parlen castellà entre ells i recolzen la selecció dels EUA als mundials de futbol.

Una abraçada.
Julià i Àgueda

Hola guapes i guapos.
Si els dies que portàvem ja eren ianquis, el de hui encara ho és més. Hem visitat l’Estàtua de la Llibertat i el Museu de la Immigració d’Ellis Island. Açò era el que els emigrants europeus veien nomes arribar, l’estàtua que els havien regalat els francesos per commemorrar la seua independència, i l’oficina d’immigració per on passaven tots els que volien residir o visitar els EUA. Han estat sensacions estranyes pero ha resultat una experiència agradable.
Per la vesprada hem anat al districte financer de Wall Street i el Downtown, la Court Hall, el bou de la borsa, carrers torts i estrets que no amaguen la seua primera colonització holandesa, el pont de Brooklyn… i a descansar que les cames ja comencen a notar tant d’esforç.

PS. Ací la gent no es fa mai el dinar, (és el que pensem) perquè els bars sempre estan plens, no hi ha supermercats, i la gent quan parla diu ‘ahir
no vaig sopar perquè quan vaig arribar ja no podia comprar-me res’. Que no
tenen frigorific, foguers i dispensa?

Una abraçada
Julià i Àgueda

Hem començat malament el dia: no hi ha entrades
per veure els Yankees fins al dia 24 de juny (i clar, ja ens agradaria però no
creguem que estem ací). Àgueda diu que ens plantem el diumenge a l’estadi i
comprem una entrada, que segur que en tenen. Només cal anar al Bronx.
Hui
sí que hem fet compres, però al Soho. Aquest és un barri espectacular, i és
el que sol aparéixer a les pel·lícules (on hi ha botigues per a parar un tren,
i finques d’apartaments amd decoracions bastant peculiars, Levi’s a 28 euros, espardenyes All Star a 28 euros, motxilles de marca a 28 euros (tot no és a 28 euros, eh!!!).
Allà hem dinat a un bar hindú, cosa de veure i de provar. Ha
resultat una experiència agradable, pel menjar perquè no tenien ‘toilet’ i ho
hem passat malament. A continuació hem visitat el poquet que queda de
Little Italy, i el cada vegada més gran Chinatown. Allò era un centre
comercial del ‘Tot a cent’ i les falsificacions. Mai n’havíem vist tants
junts.
El dia l’hem tancat amb una visita a l’Empire State Building. Les
vistes eren meravelloses i com hem pujat per la vesprada ens hem quedat també a
veure com és açò de nit i des de dalt. Si ja és xulo de dia,
imagineu-vos de nit.

PS. Com vos podreu imaginar el menjar ací no és
gran cosa, pero hi ha multitud de bars on ofereixen ensalades i fuita pelada
(no massa bona), i
també hi ha tants restaurants com nacionalitats hi ha.
Compteu-les si voleu.

Una abraçada.
Julià i Àgueda

No para de ploure, i ja cansa perquè anar pel
carrer així no deixa gaudir de la ciutat com cal. Aquesta és la nostra notícia
de com ens alcem ací a Nova York. Una altra és que tots els dies l’hotel ens
deixa el New York Times a la porta de l’habitació. Tot un detall que és
d’agrair (i que suposem que entra en el preu).
Hui hem visitat la
biblioteca pública de NYC, un edifici espectacular amb un fons bibliografic
també espectacular. I a més hi ha internet gratis, encara que t’has de
registrar i fer-te un carnet. Cosa que hem fet, evidentment. L’edifici és d’una
arquitectura neoclàssica molt semblant a la francesa de Napoleó i recordant
la vella Grècia (com quasi tot aci).
Després hem fet la visita capitalista
del dia. Hem anat de ruta (que no de compres) per la 5th Ave. Botigues del
que vulgueu, joieries espectaculars, bancs, restaurants, marques de moda,
l’Apple Store (on vam gaudir els dos), la tenda de l’NBA on una camiseta de
Pau Gasol val 75 dolars, la catedral de Saint Patrick amb una bandera del
Vaticà, una estora roja de famosos…

PS. Nosaltres ací millorant el
nostre anglés, i vas a demanar i et contesten amb un ‘son tres dolares’ amb
accent sudamericà. A quasi tots els bars que hem anat tot el personal laboral és llatinoamericà, o afroamericà, vos sona?

Una abraçada.
Julià
i Àgueda

Hola guapets i guapetes.
Hui el dia ha comencat amb un visita guiada en furgoneta per tot Manhattan, ha estat bé per diversos motius: perquè plou a bots i barrals (com en una tronada valenciana però tot el dia), perquè ens situa on està tot el tinglado, i perquè ens ha portat a esmorzar a un bar hongarés on ens hem fet un entrepà de pernil, formatge i ou, i un cafe amb llet com feia temps que no ens en feiem. Ja era hora de provar un bon café amb llet.
Avui hem vist la ‘zona zero’, un clot molt gran al mig dels gratacels, i ens hem passejat per la part baixa de Manhattan fins que ens hem xopat tant que hem decidit marxar amb el mític metro de Nova York a un lloc cobert. Així és que ens hem resguardat al Metropolitan Museum of NYC. Ei, és que hi ha un temple egipci dins i tot (inclòs un restaurant on ens hem fotut unes ensalades de PMA). El més estrany és que no hi ha res que recorde els pobles precolombins. Ells tenen un museu a banda, però poc promocionat i gens visitat. Una llàstima.

Després d’una bona dutxa, hem visitat els carrers de la 5a Avinguda, l’Empire State Building i el primer gratacels de Nova York, el Flairon, per veure com era de nit aquesta zona, i feia un fred que pelava. Uns 57 graus F, que vénen a ser uns 15 dels nostres C. Creguem. És que ací tot és diferent.

PS. Mireu si és diferent que avui hem parlat tot el dia en català amb una parella de barcelonins que ha vingut amb nosaltres en la visita. Després de tants dies, i ara tot de colp.

Una abraçada.
Julià i Àgueda

Hola guapets i guapetes.
Hui hem passat per la ‘border’ estadounidenca a Montreal, i vaja, ens han tractat bé, però semblava com si haguérem fet alguna cosa. Ens han escannejat el passaport, ens ha pres les empremtes digitals, ens han fet fotos, i ens han posat un paperet al passaport on diu quan caduca la nostra estanda a Nova York i amb quins vols marxem. Quasi res.

El vol ha estat el pitjor que recordem en la nostar vida. No és que hem volat massa, però ha estat l’hora i mitja més dura que hem passat darrerament. La tripulació d’Air Canada ens ha tractat bé, pero quin cague! Estava el cel núvol, l’avió era per a cent persones (i vos podeu imaginar com era de gran), plovia… Vaja un ensurt tot plegat.
A l’arribar ens atén un guia veneçolà que treballa per a serveis d’empreses ‘espanyoles’ i passatgers amb domini del castellà. Un poc pesat però gracioset.

L’hotel és de massa estrelles i està a la mateixa 42 Sreet, enfront de l’edifici Chrysler. Quina passada! Aquesta mateixa nit hem visitat la Times Square i és flipant. Això sí que és el centre del món (capitalista)

PS. Ahir, que no vos ho vam dir, vam sentir parlar en català uns jubilats mentre visitàvem el Biodom de Montreal, va ser graciós.
L’ensurt del vol no era perquè és el 6 del 6 de l’any 6 (666) el número
de la bèstia. És que ací tot el món parla del mateix (totes les teles).

Una abraçada.
Julià i Àgueda

Avui és el darrer dia al Quebec, així és que hem aprofitat per fer
unes compretes amb els pocs dólars que ens han sobrat. Unes sandàlies,
un barret, i dos pantalons que ja portàvem de l’altre dia.

El matí
l’hem dedicat a visitar la zona olimpica de Montreal 1976. Han reconvertit el
velodrom en un museu dels ecosistemes d’Amèrica, el Biodome. Hi ha quatre
hàbitats: tropical, els boscos de les Laurentides, el riu St. Lawerence i el
polar. D’aimalets n’hem vist uns quants i de plantetes també, però hem trobat a
faltar els mosquitots que ens van picar l’altre dia. Un total de vint
picadures entre els dos són les que ens emportem als Estats Units.

Hem
estat una bona estona al Latin Quarter, on hem dinat. Estàvem alla com si
fórem a casa: els menjars eren a base d’ensalades, pastes i
bocates, l’ambient pel carrer era el d’una zona universitària, les cases eren
molt europees i hem vist com Nadal arribava a les semifinal de Ronald
Garros, i sobretot perquè ens enteràvem de la bona actuacio del Ball dels
Locos al II Aplec de Muixerangues. Sou uns monstres.

PS. El comiat
d’aquesta ciutat es fa dur (menys amb un café a l’Starsbucks) ja ens haviem
acostumat a caminar pels seus parcs, pels seus centres comercials, als
esmorzars amb baggels, al café de calceti…
Algunes d’aquestes coses de
segur que les trobem a Nova York, però el que
de segur no trobem és el seu
caracter identitari de nació.
Una ciutat molt recomanable per als amants de
les ciutats amb tarannà de metròpoli.

Una
abraçada.
Julià i Àgueda

El dia ha comencat amb un viatge de tren cap a Montreal. És la segona etapa quebequesa abans de marxar cap a Nova York.
Només arribar ens hem topat amb
el Mundial de la Cervesa d’Amèrica del Nord. Una meravella. No ens hem posat
les botes, no ens hem emborratxat volem dir, perquè el preu era prohibitiu.
Hi havia cerveses que el tub valia uns 8 dolars, quasi res! Les salsitxes
que hem comprat per acompanyar el líquid estaven tambe picantetes, així és
que a beure un poc més. Està tot pensat.

La vesprada ha estat un poc
cansada perquè ens hem corregut un altre parc i un tros del circuit Jacques
Villeneuve, on corren els Fòrmula 1, de fet estaven condionant-lo per al
proper Grand Prix d’aquest mes. És molt curiós perquè aquest circuit està
dins d’un parc on la gent pot passejar-se amb bici o amb patins, pel mateix
asfalt on d’ací uns dies Alonso o Raikonnen aniran a 300 Km/h.
Increïble.

PS. Ací està tot el dia connectat l’aire condicionat, i no hi
ha manera d’apagar-lo. Va de 10 a 28 graus, però no hi ha botonet de power o
on/off. Tot ple de publictat de ‘Quebec recycle’ i ala, a consumir recursos.

Hui no ha parat de ploure, cosa que deu ser bastant normal al Quebec, de fet no hem vist cap pancarta de ‘water for all’. Perdó de ‘eau pour tous’ (d’Eau pour homme, sí que n’hem vist, pero com si res). Les pancartes que hem vist són ‘For good time call 422-458-1257’. I nosaltres, com que sabíem que aquest número de telefon no funcionaria, hem llogat un cotxe i hem marxat cap al Parc de Jacques Cartier. (QUINA PASSADA!!!).
El cotxe era de marxes automàtiques i l’hem llogat a nom de Julià, i als cent metres d’haver eixit de la casa de lloguer, dues frenades, cinc dòlars de pneumàtic i de pastilles de frens, i dos crits d’Àgueda. Julià li ha cedit amablement el volant a l’experta en marxes automàtiques i conduccions per l’esquerra. Quin canvi!
Com déiem, el parc és una passada: quilòmetres i quilòmetres de flora i fauna. Els arbres no et deixen veure el sol (hui els núvols). Ens hem xopat de valent, pero ha valgut la pena, i això que només hem fet la part més fàcil. Rutes per fer senderisme, quilòmetres de rius per anar en canoa, camins per córrer en bici, zones d’acampada, xalets de fusta per pernoctar… Com que ens és difícil expressar-ho en paraules vos enviem unes fotos extra (ací i ací). Visiteu la seua web a http://www.sepaq.com/pq/jac/fr/.

PS. Anit vam estar xarrant amb els bascos, que al sentir-nos parlar en català de seguida es van adrecar a nosaltres. Agarreu-vos! El nostre viatge és una merda al costat del seu. Han restaurat un vaixell del segle XVI en un taller que tenen a Pasaia, a Guipúscoa, i l’han dut aci perquè van a fer una ruta pel nord del Quebec i la península del Labrador fins al 15 de juliol, amb vestits, menjars i equipatges del segle XVI (i un petit equip audovisual per fer un reportatge). Podeu seguir l’ expedició a http://www.albaola.com/.

Una abraçada.

Dia québécois per excel·lència. Comecem el dia visitant les
muralles defensives de l’única ciutat d’Amèrica del Nord emmurallada. I
seguim, com no podia ser d’una altra manera, amb una visita guiada a
l’Assemblea Nacional (foto) del Quebec (les nostres Corts). Ha estat una volta
agradable i on hem aprés diverses coses dels québécois, com ara que també tenen ‘Cap de l’oposicio’, amb tres partits al Parlament i amb una disposicio
de cara a cara i no semicircular, que reconeixen l’ajuda francesa,
irlandesa, escocesa i anglesa per crear el seu país.
Un visitant
nordamericà volia saber per què no estava la bandera del Canadà a l’Assemblea,
ni a dalt de l’edifici, i el guia, molt diplomàticament, li ha dit que allò és el Quebec i que el Parlament representa el poble del Quebec. Vaja com a
casa nostra.
Un aspecte bastant negatiu ha sigut observar que els pobladors
aborígens d’aquestes terres no estan representats enlloc. Això sí que és una
lluita. La vesprada ha estat més relaxada: visistes a monuments de la ciutat
i a botigues divereses. No hem comprat res, així és que el vostre regal
haurà d’esperar.

PS. Cap persona de per ací parla català. La cambrera
del bar on hem dinat no sabia anglés, i a l’alberg hi ha una colla de gent
que només parla en basc.
Una paraula més. ‘Merci, de rien’. Gràcies, de
res.

Una abraçada.
Julià i Àgueda.

Tercer dia a Montreal. Hui ha eixit plovent però ens hem armat de valor i hem pujat al Parc del Mont Royal, un parc
urbà molt bonic i amb costeres que costen de pujar.
Estava ple
d’esquirols, eren com les mosques ací (al País Valencià). Per la esprada hem
agafat un tren per marxar a Quebec ciutat. Compte quan viatgeu en tren: si no
compres el bitllet amb cinc dies d’antel·lació et pot costar un ull de la cara,
com ens ha costat a nosaltres. Ara bé, viatges supercòmode i amb connexió
wi-fi si tens un portatil, i si no sempre pots mirar què fa el del
costat. Nomes arribar vam descarregar els trastos després de pujar el
Tourmalet, i per recuperar-nos vam a anar a sopar a una creperia. Xe, tu, ni
que fórem a França! La foto n’és una bona prova.

Conforme hem entrat a
dins del Qubec ens hem trobat amb gent que no sap
parlar anglés, i a nosaltres
que anem a un ritme de dos paraules per dia ens costa. Però ara ja entrem amb
un ‘Excuse moi, je ne parle français’. No hi ha res com saber idiomes per
viatjar.

PS: Continuem sense sentir parlar en català.

Una abraçada.
Julià i Àgueda.

Ei, qui dia que aci dalt feia fred? 26C i una humitat aberrant. Ens hem fet rojos
(de pell) i tot. Mont-real té coses europees: la manera de ser, part del menjar, la roba, el vi… i coses americanes: tot és ben gran.

Ens ha
agradat el primer dia per aquesta ciutat francòfona amb forta presència anglosaxona. Hi ha gent de tot arreu, pero encara no hem sentit parlar
català, una cosa estranya si viatges per Europa.

L’edifici més vell te
uns 300 anys i el cuiden molt bé, pero la majoria de l’estructura urbana té
uns cent anys i els carrers solen ser amples i rectes, encara que si alceu el
cap podeu veure una catedral de 150 anys amb una alçada de quatre pisos i al
costat un gratacels de mes de vint (paregut al camí dels Caputxins de
l’Olleria).

Si voleu comprar, aquesta ciutat és ideal, però molt cara. Ara
bé, hem trobat uns Levi’s per uns 42 euros: increïble. I unes sabates Diesel
per 160 dòlars canadencs, també increïble.

Demà marxem cap a Quebec
ciutat. Ja xarrem, i a veure is podem enviar fotos.

Una
abraçada.
Julià i Àgueda.

Hola companys com estem?
Àgueda i jo (Julià) ja estem a
Mont-real, i perdoneu però és que aquesta configuració del teclat des del que
escric no té accents, o no sé on estan que per al cas ve a ser el
mateix.
Primer que res gràcies a Pep per poder
oferir-nos aquesta finestra, que no sabem el que durarà.

Nomes
arribar, després d’un magnífic vol directe Madrid-Mont-real, Julià es va
adonar que el seu mobil no funcionava al continent nordamericà perquè no té
una freqüència determinada per on es treballa ací. Coses que passen. A Mont-real tot és gran, cotxes grans, camions encara més grans, carrers grans i voreres grans (els habitants de l’Olleria en tindrien enveja).

El dia no
dóna per més. Despres de 30′ per anar a Xàtiva, tres hores de tren cap a
Madrid, 8 hores de vol, i una més de bus acumulen un total de 6 hores de
diferencia horària i un jet lag massa gran. Això si, la cervesa és com a Europa.

Una abraçada.
Julià i Àgueda.

No són ocupes, perquè l’espai que ompliran a partir d’ara, i no se sap ben bé fins a quan en aquest bloc, és prestat voluntàriament. Diguem-ne rellogats.
Amb el nom de ‘Je me souviens’, aniré publicant notes en què Àgueda i Julià ens explicaran els detalls i anècdotes que voldran (és clar) del seu viatge de noces. M’he pres la llibertat de posar els accents allà on calia, perquè es veu que aquells ordinadors no tenen massa respecte pels nostres signes ortogràfics.
Anem allà.