Gàlim

No sé encara per què, però diumenge passat em vaig trobar molt tranquil durant tot el dia, malgrat l’embolic important en què estàvem immersos.

Havia arribat el moment. Era ja el dia de la presentació del CD ‘A dos de val’, després d’algunes setmanes superant obstacles i esquivant-ne d’altres. Tot estava a punt, tot estava controlat, en la mesura en què ‘tot’ es puga controlar. El matí anava passant entre cables, sons de prova i sons impertinents, llums amunt i avall, telèfons de confirmació i calor innecessària. El guió s’ajustava i reajustava. I el vídeo es negava a creure.

En aquell moment de dubte vaig pensar que havia fet bé de no desvelar quina ‘sorpresa’ preparàvem, ni quan la Núria Cadenes volia explicar-ho en l’article (pdf) que publicà en El Temps. Em feia por que no funcionara la cosa. És millor no anunciar una cosa que no saps si et deixarà penjat, i alhora crees expectació.

Primeres proves de so ja amb els artistes que arriben abans del dinar. I dinar, que no s’ha de perdre tot. La lentitud en el procés alimentari, tot i les bones converses, comencen a despertar-me els nervis. I en això que arriba el piano. Gran. Em quede en el bar xarrant amb alguns dels protagonistes de l’acte, però necessite anar al centre neuràlgic. Potser no hi faré gran cosa, però ho necessite.

Les coses ja van precipitant-se. L’home de la maleta demana silenci absolut per a afinar el piano, i a la porta del cinema ja trobe una persona que pregunta quan obrirem la taquilla. Queden músics per provar so i fins i tot en queda algun per arribar (però això ja entrava en els plans).

Es fan les sis, comencem a organitzar la taquilla i la gent ve a comprar entrades en grups: sembla que la cosa funcionarà. I no m’enganye. En poc temps allò s’omple de personal. Com que encara no deixem entrar a la sala la quantitat d’amistats i de gent coneguda per metre quadrat es multiplica i no pots arribar a tots. No sé a quants en vaig saludar ni a quants ni tans sols vaig arribar a veure.

Havíem de començar en no res i el vídeo tornava a fer patir. Ara sí, ara ja em sentia plenament immers en la sensació de nerviositat que multiplica capacitats i sentits. Digueu-li adrenalina, no ho sé, perquè jo no he passat de dir que em pose nerviós.

El vídeo va deixar de fer l’asqueta, com no podia ser d’altra manera, i allà va anar tot. Crec que la idea de projectar la imatge de l’Ovidi pujant a l’escenari i recitant el primer poema (la sorpresa anunciada) va fer bon efecte.

Ara ja era cosa que els artistes feren la seua faena i que la qüestió tècnica no es despistara. Tot anava i va anar bé. Molt bé. En un moment vaig pensar que potser em calia posar alguna cosa pel Twitter, però per sort m’equivocava: allò anava ple de gent escrivint des de la sala, des de casa, i fins i tot des de l’escenari. La presentadora ho feia, pluriempleada, amb fotografies dels artistes i del públic.

El càlcul que havíem fet de la durada de l’acte va quedar desmentit de seguida. Va durar més que no pensàvem, però a la porta la gent no es veia cansada, sinó contenta, il·lusionada. Això ho pagava tot. I va ser llavors que em va vindre de colp el cansament de la tensió discreta de tot el dia (i d’algun dia més).

Les darreres converses i algun mig compromís per a no sé ben bé què. Sopar? Me’n vaig a casa…

—–

Repartiment:

Organitzadors abnegats: Ricard Parts, Natzari Vayà i Vicent Martí
Faeners a manta: Victor Albinyana i Juanjo Blanco
Control de pas: Àngel Cano i Cris Catalan
Presentadors: Francesc Mompó i Amàlia Garrigós
Dissenyador del cartell: David Palmer
Artistes: El Diluvi, Bertomeu, Pau Alabajos, Enric Murillo, Salvador Bolufer, Paco Muñoz, Juli Mira, Ovidi Twins, Dani Miquel, Hugo Mas, Rafael Estrada, Carme Juan, Andreu Valor
Col·laboradors: VilaWeb Ontinyent, Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, Ajuntament de l’Olleria, Consolat de Mar, Pollos Planes

I el públic!