Gàlim

La vida de la memòria és tortuosa. La memòria personal, dic. La meua, a més, té tendències inconstants i capricioses, amb buits clamorosos i records d’instants més que puntuals difícilment justificables.

Aquella vesprada, mentre giràvem el cantó de l’església del convent per a entrar a la plaça, vaig dir a qui m’acompanyava (i el seu nom és un dels buits esmentats) que no hauríem de patir en excés per tot el cacau que dúiem entre mans: quan ens n’adonem, ja s’haurà acabat tot i en parlarem en passat. Recorde amb certa vivacitat aquell breu moment, la idea gens original que el temps acaba sent sempre un passat; i ara, justament ara, fa trenta anys d’allò.

Dilluns passat van començar, fa trenta anys, els actes en homenatge a Joan Fuster, una mampresa temerària que, llavors no ho podíem saber, no es va acabar amb l’últim acte programat perquè ha tingut, al cap dels anys, uns quants rebrots.

El 13 de març, dissabte, el llavors catedràtic de filologia catalana Antoni Ferrando, presentat per Magdalena Mompó, parlà sobre Joan Fuster i la recuperació lingüística. Vam començar ja marcant nivell, i alhora amb complicacions. Les coses fàcils no tenen mèrit. Aquell dia, el professor Ferrando va arribar amb una afonia completa. Com que la conferència la duia escrita, la presentadora va duplicar el paper i la va.

Hui, aquest dilluns 20 de març, fa trenta anys, el periodista Vicent Ventura (1924-1998), amic personal de Joan Fuster, presentat pel poeta David Mira, explicà detalls de l’assagista de Sueca com a intel·lectual, i també des d’un àmbit més personal, des de la relació d’amistat que els unia. Conservem aquell acte en vídeo. Lamentablement no en tenim del primer. Açò dels vídeos forma part també de la història d’aquella mampresa; podríem dir que de la part no tan exitosa, però no ens queixem.