ambFilosofia

Com és l’home del Leviatan?. No té Appetitus sicietatis, no constitueix societat civil, l’individu és a-social. Tot home té dret a tot, sense limitació de cap mena, i el dret natural coincideix amb el poder. Cosa que porta al «Omnium in omnes bellum», guerra de tots contra tots.

Aquest individu no busca cap perfeccionament, no es mou des del seu interior sinó que es mogut pels objectes exteriors del desig i les passions, com un metall (individu) per un imant (desig).

L’individu és a-social i per això precisament necessita de l’Estat, n’és depenent. L’Estat és qui proporciona i garanteix a aquests individus els fruits de la indústria, l’imperi de la raó, la pau entre ells, la seguretat, la prosperitat, la societat, la ciència, la benevolència. No hi ha societat humana possible sense aquest Estat absolut.

Sorgeix així el contracte que engendra l’Estat, el Leviatan.

«És una vera unitat de tots els homes en una i idèntica persona, feta per pacte de cada home amb cada home, com si tothom hagués de dir a tothom: Autoritzo i abandono el dret a governar-me a mi mateix en aquest home o en aquesta assemblea d’homes a condició que tu abandonis el teu dret i autoritzis totes les seves accions de manera semblant. Fet això, la multitud així unida en una persona s’anomena «Estat», en llatí civitas, Així és la generació d’aquest gran Leviatan o més aviat (per parlar amb major reverència) d’aquest Déu Mortal a qui devem, sota el Déu Immortal, la nostra pau i defensa» (Leviathan, II, 17)

Ja hem explicat altres vegades que la filosofia que explica l’Estat espanyol actual no és Locke (liberalisme) sinó Hobbes (absolutisme polític). La deriva cap a l’absolutisme del Reino de España. L’última escenificació d’aquesta situació va ser l’acte d’entrega dels despatxos judicials que va presidir el rei Felip VI a l’Escola Judicial a Barcelona: unitat dels poders de l’Estat. Un estat caracteritzar per l’absolutisme polític.

Ara ja com a Leviatan: l’Estat i els seus mass-media i les masses espanyolistes que s’adhereixen cegament al monstre: «els que componen aquest Leviatan reben amb entusiasme els signes d’aquest gran cos i s’harmonitzen amb els sues moviments».

¿Pot ser que la fe religiosa del seu lider tingui a veure amb la deriva «realista» d’ERC?

Subratllaria almenys dos aspectes del pensament religiós que hi podrien tenir a veure.

El primer és la posició respecte al mal (en el nostre cas l’estat espanyol com encarnació del mal): La posició de Sant Pau i de Sant Agustí és que el mal no pot ser completament vençut en aquest món a causa de la maldat intrínseca de l’home caigut. El cristià ha de compartir el patiment amb els que pateixen amb una clara consciència del mal realment existent. La repressió és vençuda, sobretot, amb el patiment compartit. Fins i tot aquesta repressió (mal) pot ser entesa com una prova (bé) que ens acostarà al camí que Déu ens vol marcar. Aquest camí és el camí de l’amor . «Dos amors van fundar dues ciutats» i la realment important no és la terrenal sinó la celestial, la dels homes conciutadans per l’amor a Déu.

El segon aspecte és la primacia de l’amor sobre el coneixement (una de les doctrines més característiques de l’agustinisme). «Estima i fes el que vulguis». Limitar-se a seguir els dictats de Déu, de l’amor, comportarà debilitar la raó per manca d’exercici i això et convertirà progressivament en un desconeixedor tant de la teva realitat interior com de la realitat exterior. I de resultes, en profund depenent de la figura de Déu, sense la qual aquest individu es trobarà en una total desorientació vital.

«La misèria religiosa és, d’una banda, l’expressió de la misèria real, i de l’altra, la protesta contra la misèria real. La religió és el sospir de la criatura aclaparada, l’estat d’ànim d’un món sense cor, perquè és l’esperit dels estats de coses faltats d’esperit. La religió és l’opi del poble. La superació de la religió com la ventura il·lusòria del poble és l’exigència de la seva ventura real. Exigir sobreposar-se a les il·lusions sobre un estat de coses val tant com exigir que s’abandoni un estat de coses que necessita il·lusions.» K.Marx. Critica de la filosofia del dret de Hegel

El mal no està en els candidats, sinó en el sistema del mercat polític. La democràcia republicana busca assegurar també en el sistema polític la igualtat i la llibertat: la democràcia directa busca trencar els poders reals que ho impedirien. Votar propostes va en aquesta línia, votar persones, no. Votar persones, propi de la democràcia liberal, és fins i tot problemàtic dins la filosofia mateixa del mercat liberal. Hi ha quatre efectes que invaliden el mercat: externalitats, efectes emergents, manca d’informació i necessitats manipulades. Problemes que fan dolent el liberalisme. Les campanyes són bons exemples d’actuacions per crear desinformació i necessitats manipulades. El que justifica la llibertat individual és la pròpia privacitat de la consciència que només és accessible a un mateix. En el mercat polític, on del que es tracta és de vendre i comprar vots, la realitat individual queda deformada i encara més inacessible. Les lluites partidistes queden assegurades. Ningú sap exactament a qui i què està votant. El sistema de votar persones és pervers. 

Una manera més racional d’assegurar que un secretariat serà representatiu d’un col·lectiu és escollir per mitjans matemàtics una mostra representativa de persones del col·lectiu.

Una manera més racional d’assegurar que els càrrecs actuaran èticament i d’acord amb la voluntat general és la rotació de càrrecs i l’elecció a l’atzar, sistemes com el «sac i sort» català d’abans del 1714. Déu juga als daus.

L’elecció a l’atzar dels càrrecs és l’únic sistema en què l’interès de la gent no passa mai per falsejar les seves preferències. L’elecció a l’atzar dels càrrecs assegura que no hi haurà minories sistemàticament no representades. L’elecció a l’atzar dels càrrecs evitar el problema dels “vots perduts”, votant algú que no té possibilitats o no votant a algú que ja va sobrat. L’elecció a l’atzar dels càrrec evita l’aparició de polítics professionals que han de defensar no idees, sinó llocs de treball. Finalment l’elecció a l’atzar dels càrrecs té l’efecte d’evitar l’infantilisme polític general i exigir consideracions més racionals.

Actualment hi ha una discussió sobre si la crisi actual del capital és conseqüència de problemes de circulació del capital o bé de disminució de la taxa de guany.

Jo mateix m’he inclinat més aviat per considerar la crisi com un producte de la mala gestió de la circulació del capital per part dels posseïdors del capital. Una lliçó de la termodinàmica. Entendre la crisi(4)

Podem admetre, seguint Rosa Luxemburg, que la circulació del capital és problemàtica en ella mateixa. No entendre aquesta circulació va ser una de les causes del fracàs de les revolucions portuguesa i xilena els anys 70. Si instauréssim la república catalana i s’intentessin mesures de redistribució econòmica per reduir les desigualtats, se’ns presentarien problemes semblants.

Tal vegada algunes de les raons per les quals el govern no es va atrevir a fer efectiva la república proclamada van ser econòmiques. De fet, proclamada la república, Catalunya s’havia d’enfrontar a problemes semblants als que es va trobar Grècia en la negociació amb la UE, i davant dels quals el govern grec es va fer enrere, també després d’un referèndum que es pensava que perdria però on el poble va optar per la resistència i la dignitat.

Puc suposar el vertigen en el departament d’economia. Com fer front a la realitat financera amb les principals entitats financeres boicotejant? Com fer front a la realitat financera sense poder crear diner? Com fer front a la realitat financera empresonats per l’euro i amenaçats pel BCE?

Amb una mentalitat del segle passat de base socialdemòcrata és impossible fer front a aquests problemes. Turisme, neoliberalisme, socialdemocràcia i marxisme.

En articles anteriors ja he parlat del problema del diner. Diners per finançar les politiques d’ocupació. Com crear diners des del govern de la Generalitat. El diner helicòpter.

L’espanyolisme del sector de la població que va votar ciudadanos cal combatre’l ideològicament i aïllar-lo políticament, representen el mateix que els partits d’extrema dreta a altres països europeus. Acceptar el seu discurs i adaptar-s’hi, com sembla dir Pablo Iglesias, és contemporitzar amb el discurs de l’extrema dreta.

Anem a veure la comparació, entre catalanistes i votants de C’s, d’alguns valors lligats a la repressió segons l’última enquesta del CEO realitzada després de l’1-O.

Els valors de les variables que apareixen són les mitjanes en una escala de 1 a 10:

S’afirma que a l’independentisme li cal superar àmpliament la frontera del 50%.

La lluita ideològica la tenim malament. Els mitjans d’informació no espanyolistes no arriben a aquests sectors. Exemple: segons CEO 2017.3, només el 18,24 dels que es consideren espanyolistes s’informen amb els informatius de TV3, i aquest percentatge baixa al 11,42 entre els votants de C’s.

Els comuns no són la solució. Ja hem explicat altres vegades que el projecte dels comuns no suma amb l’independentisme, sinó que és un intent de invasió de l’espai catalanista difícilment integrable en la voluntat general (Rousseau). La seva idea de pluralitat i diversitat és paradoxal en la mesura que intenten realitzar-la en el nivell 1 d’articulació dels interessos socials, quan només pot ser un resultat en el nivell 2 com una articulació de la prèvia articulació política de les diverses sensibilitats. (I això els ha de portar, segons els manuals, a conductes obsessives, ximples i autistes).

Tampoc la solució ens vindrà dels que es consideren d’esquerres. L’opció Dante és minoritària entre els que es consideren tant o més espanyolistes que catalanistes, és suficient per arribar al 51%; però no per anar més enllà. Segons CEO, si mirem en aquests últims els contraris a la independència, veiem que, d’esquerra a dreta, el percentatge de contraris se situa homogèniament al voltant del 78%, no hi ha diferències entre l’esquerra i la dreta.

Ara bé, l’independentisme és la minoria àmpliament majoritària. L’única capaç de ser hegemònica encara que no majoritària (l’exemple de «Tabarnia» és ben il·lustratiu). L’hegemonia té a veure amb la societat civil, no amb l’Estat (Gramsci). Té a veure amb la construcció d’un bloc històric i amb la voluntat general (no necessàriament la voluntat de tots). Ofereix un pacte progressista que respon tant a la realitat i els interessos de cadascú com al interès general.

Ja fa uns quants anys explicàvem a Resistirem la suspensió de la Generalitat? (2) que «Plató considera que entre les classes populars predomina el desig. Dèiem, en la primera entrega sobre el tema, que calia una aliança entre el sentiment (sentit de justícia) i la raó (coneixement) per conduir el desig (afany de lucre) i portar endavant amb èxit els afers humans. I potser la primera condició és concedir al desig allò que li correspon, sinó aquest, que és molt rebel, pot fer descarrilar tot el projecte.»

El camí del bloc històric podria ser «l’hegemonia política a canvi de millores econòmiques». No qualssevol millores econòmiques sinó aquelles orientades als valors republicans, aquelles que donen als ciutadans més llibertat i més igualtat real i que els fan, per tant més lliures i coneixedors (llibertat real i coneixement es demanen mútuament).

Crec que, donada l’evolució econòmica present i futura, la Renda bàsica universal es presenta con l’instrument indispensable pels valors republicans (ni de dretes ni d’esquerres, exemple de Finlàndia amb govern de dretes). Seria, doncs, l’eina que podria consolidar el camí de la República real.

Caldria saber trobar des de la Generalitat les polítiques monetàries i fiscals que la farien possible.

Els estats totalitaris imposen paradoxes semblants a la que ara es produeix entre el jutge Llarena i els presos polítics catalans.

Va ser Bateson qui cap al 1956 va estudiar els efectes de les paradoxes sobre la conducta humana. Aquests estudis el van portar a elaborar la teoria del doble vincle, lligada a l’estudi de l’esquizofrènia..

Una paradoxa lògica és una cosa com: «Tots els cretencs són uns mentiders», afirmat per Epimènides de Creta, segle VI a.C. Si és vertadera és falsa i si és falsa és vertadera.

La paradoxa a nivell de conducta seria una cosa com ara l’exigència d’un comportament que per naturalesa només pot ser espontani, però que no pot ser-ho, a causa precisament del fet d’haver estat exigit.

Sembla que el jutge Llarena no en té prou amb la mera docilitat, les asseveracions d’acatament no només no són suficients, sinó que poden ser considerades una forma de resistència passiva i , per tant, un agreujant. No és suficient de sotmetre’s simplement a la coerció, sinó que cal voler-la. No és suficient de realitzar un acatament i signar-lo, s’ha de creure en ell, en els seus termes, i penedir-se sincerament.

O’Brien, el torturador de la novel·la d’Orwell, 1984, constitueix una notable autoritat sobre el tema, cosa que explica a la seva víctima:

«Per cada heretge que la Inquisició va cremar a la foguera, en van sorgir molts d’altres. Per què?. Perquè la Inquisició va matar obertament els seus enemics, i els va matar abans que es penedissin. (…) Nosaltres no ens acontentem amb la obediència negativa, ni tant sols amb la submissió més abjecta. Quan vostè se’ns rendeixi, serà per la seva pròpia voluntat. (…) Ens resulta intolerable que una idea errònia hagi existit en algun lloc del món, per secreta i impotent que fos».

Ara bé, l’abandonament de la unilateralitat (la renúncia al dret a l’autodeterminació) és un comportament, si és real, que només pot sorgir de la pròpia activitat espontània; però com que s’exigeix no pot donar-se. Però aleshores no té sentit exigir una cosa que no es pot exigir, perquè si s’exigeix és impossible. Si exigeixo l’abandonament de la unilateralitat (A), no es produeix realment l’abandonament de la unilateralitat (NO-A) i aleshores cal exigir l’abandonament de la unilateralitat (A).

I les ments de tant il·lustres membres han de patir serioses fatigues, amb els circuïts cerebrals en un cercle infinit passant de A a NO-A i de NO-A a A en un bucle infinit.

El procés cap a la República va acompanyat d’un desplaçament cap a la dreta de l’electorat català?

Anem a veure-ho agafant les enquestes del CEO:

Separarem espanyolistes de catalanistes. Això divideix la societat catalana per la meitat 50% i 50%. Considerarem espanyolistes aquells que es donen de 0 a 5 entre espanyolisme i catalanisme, i catalanistes aquells que es donen de 6 a 10. Compararem els seus resultats respecte l’eix social: de 0 (esquerres) a 10 (dretes), examinant la mitjana. Heus aquí el quadre:

En un gràfic:

Aquells que es defineixen com a catalanistes es situen al voltant del 3, clarament d’esquerres, però aquells que es defineixen com a espanyolistes es situen al voltant del 4 prop del 5, i el 5 és el punt on es situa el gruix del vot als partits de dretes.
A més si hi posem la recta de regressió, observem un lleuger desplaçament cap a la dreta de l’espanyolisme (0,0035) i un lleuger desplaçament cap a l’esquerra del catalanisme (-0,00983).
Ja havíem afirmat que l’espanyolisme és el problema. Faig la hipòtesi que l’espanyolisme és un nacionalisme, per això entenc un isme que fusiona les tres dimensions sociològiques: estat (grup amb capacitat d’acció), cultura (comunicació i xarxa) i nació (definició de l’individu i sobirania).
Aquest nacionalisme es construeix històricament. I s’enfronta a dues grans lacres respecte les quals no ha passat pàgina: una, la conquesta d’Amèrica; dues, la inquisició, Trento i les guerres de religió.

Hauríem de comprovar com la solució «conquesta» continua sent una sortida reaccionaria per les seves lluites de classe, i que la mentalitat de la Inquisició i els autos de fe es reprodueix en el 155 i la judicatura. Com afrontar aquest nacionalisme? quins elements trobem a la mateixa cultura espanyola per fer front a l’espanyolisme?.

Una primera anàlisi de la campanya comparant la intenció de vot d’abans del novembre amb els resultats del 21D:

Cal notar que no comparem, de moment, les eleccions del 27S amb les del 21D, sinó els resultats d’intenció de vot que apuntaven les enquestes, concretament la del CEO d’octubre, amb els resultats del 21D.

El bloc independentista ha perdut (amb el 155 i la campanya hostil) uns 70.000 vots. El PSC ha guanyat 73.253 vots. Per simplificar podem considerar que els uns corresponen als altres.

C’s ha guanyat 500.357 vots. D’on venen? Una part del PP, l’altre de la participació, i l’altre de CEC. Concretament 114.798 (PPC), 195.173 (participació) i 190.386 d’intenció de vot a CEC han anat finalment a C’s ( més que del PPC!!.)

Convindria a uns i altres una entesa republicana comuns i independentisme; però els comuns, que són qui tenen més ascendent en sectors culturalment espanyols d’esquerres, han col·laborat amb el discurs de C’s. S’han equivocat totalment respecte amb qui competien electoralment considerant l’enemic principal l’independentisme, mentre C’s els pispava la cartera. I de la intenció de vot a CEC que hi havia a l’octubre, durant la campanya electoral, 190.386 vots de CEC han anat a C’s. NO és el PP qui cedeix més vots a Cs, sinó CEC

## QUÈ ÉS AIXÒ?

A partir de l’última enquesta del CEO, realitzada el mes d’octubre d’enguany, el programa permet cuinar la intenció directa de vot i trobar el resultat que es produiria. Trobareu el programa aquí

Heus aquí la taula (sense cuinar) basada en l’enquesta ( % sobre el total):

## COM FUNCIONA

Cuinem el vot ocult:

Calculem la diferència entre el vot real (27S) i el record de vot. Amb el botó lliscant podem establir quin percentatge d’aquesta diferència és vot ocult. Considerem que el possible vot ocult està amagat sota les respostes NS/NC. Situar més del 65% de la diferència entre real i record com a vot ocult, provoca problemes en la taula de mobilitat, de manera que hem de donar transvasaments de vots inversemblants, com vot d’ERC al PPC. Per tant, recomano no situar el boto lliscant més enllà del 0,65.

Cuinem el vot NS/NC (els indecisos):

Després de restar el vot ocult de l’anterior apartat als NS/NC, repartim els indecisos segons percentatges d’intenció de vot als diversos partits. Agafem aquests percentatges segons es donen a l’aplec del mosaic (resultat de l’encreuament dels eixos social i identitari) al qual pertanyen els indecisos (NS/NC) en qüestió. És a dir, si l’aplec (5,5) té la següent intenció de vot,

Repartim els indecisos d’aquest aplec segons aquests percentatges d’intenció de vot

Cuinem el repartiment del vot a JxSí entre ERC i JxC:

Amb el boto lliscant corresponent establim el percentatge que va a ERC. La diferència sobre 100 serà el percentatge que anirà a JxC.

Cuinem l’abstenció:

Amb els botons lliscants corresponents a cada partit polític, establim els percentatges d’abstenció partidistes que considerem oportuns.

El programa dóna els resultats, tant en vots, com en % sobre vots emesos, com en % sobre el cens. Igualment dóna el total de vots emesos, l’abstenció i el % de vots que assolirien conjuntament ERC, JXC, CUP.

## COM UTILITZAR-LO

Simplement situeu els boton lliscants i premeu amb el retoli sobre el botó [inicia].

## COSES A OBSERVAR

Donada una participació alta, l’abstenció diferencial esdevé el factor decisiu. La majoria absoluta en vots es juga amb uns pocs punts d’abstenció del món independentista.

## COSES A PROVAR

Moveu un a un els diversos botons lliscants i observeu l’efecte sobre els resultats.

## EXPANDINT EL MODEL

El program no captura la dialèctica del vot. No evoluciona en el temps. Intentaré en una propera entrega considerar la qüestió.

Pronostic vot 21D sobre la base de l’última enquesta del CEO d’octubre d’enguany.

A l’enquesta de l’octubre ERC i JxC figuren encara junts com JxSÍ i CEC figura com CSQP

A la columna «real 27S» tenim els resultats del 27S en percentatge de vot sobre la totalitat del cens.

A la columna «record» tenim el record de vot del 27S segons CEO.

A la columna «intenció» tenim la intenció de vot al Parlament segons CEO.

Cal considerar el vot ocult que es dóna en certs partits. Per calcular-lo he considerat els casos que el record de vot és inferior al vot real que es va donar. De la diferència entre real i record, he considerat que la meitat era ocult i l’altre meitat expressava canvi real. Donada aquesta proporció. l’he aplicada a la intenció de vot. El resultat el trobem a la columna «amb ocult 1/2».

A la columna «% s/emès» tenim els percentatges finals sobre el vot emès.

La participació seria del 76,96%, 4.232.978 vots. Els partits de la República obtendrien el 51,97%.

Aquest resultat indicaria que aquells que eren de Podem Catalunya s’incorporen a la República catalana tal com explicàvem a Llindars de % de vot davant el 21D.

Si mirem la composició de classes comparativa segons l’escala de espayolisme-catalanisme i ho comparem amb l’aplec més proper a Podem que podria passar a votar independentista veurem:

Entre els catalanistes hi ha més treballadors amb contracte indefinit, més autònems, més empresaris que entre els espanyolistes. Entre els espanyolistes hi ha més jubilats, més aturats, més treballadors amb contracte temporal que entre els catalanistes. També aquí els que es donen un 5 esp-cat, es consideren d’esquerres i no saben què votaran es troben entre els valors propis de catalanistes i espanyolistes. Els catalanistes tenen més possibilitat d’aturar el país, si s’ho proposen.

En una societat econòmicament avançada com la catalana (i encara més entre els catalanistes d’acord amb la taula anterior) l’acció col·lectiva té uns costos més elevats pels individus participants. Aquesta societat permet a molts lluitar per desenvolupar, i aconseguir-ho en graus força acceptables, la pròpia individualitat. Posar en perill aquesta propietat individual (en sentit aristotèlic) en el marc de l’acció col·lectiva (la lluita per la república) no és una qüestió fàcil.

La relació entre acció individual i acció col·lectiva és molt complexa (com ja hem remarcat en aquest blocs diverses vegades) i en cap cas és automàtica. La dinàmica de sistemes, la teoria de la decisió racional, la teoria de jocs han evidenciat elements importants d’aquesta relació; però més marcant les dificultats que esgotant el tema. Aquí hi entraria a més el problema de la identitat entesa com l’assimilació del patrimoni històrico-social de la societat. I finalment l’esforç individual d’autoconeixement i millora.

Mentre el mal públic no afecti els interessos individuals costarà anar més enllà. Això em porta a fer la hipòtesi que els individus catalans tant més (o menys) es rebel·laran com més (o menys) vegin afectades aquelles condicions socials que afecten la possibilitat i les consecucions del seu desenvolupament individual. Quan quedi afectada directament i immediatament la pròpia construcció individual, quan el mal públic afecti directament el bé individual.

Vèiem que globalment, pel que fa a la totalitat de l’aplec dels que es donen un 5 entre catalanisme i espanyolisme, la intenció de vot principal és a NS/NC, ès l’opció majoritària i representa el 47,22% de l’aplec, 848.472 persones.

Potser estan dubtant de si votar un partit independentista, o dubten entre els partits unionistes, o pensen abstenir-se? I en quins percentatges?

Més concretament, anem a comparar diverses variables pel que fa a aquells que amb un 5 cat-esp es consideren d’esquerres i diuen que NS o Nc qui votaran.

A la primera columna tenim les variables a comparar dividides en dos grups: les variables d’opinió i les variables sociodemogràfiques. La columna Cat(6-10) acull tots aquells que es donen de 6 a 10 en l’escala espanyolisme-catalanisme, la columna Españ(0-5) acull tots aquells que es donen de 0 a 5 en l’escala espanyolisme-catalanisme, la columna Esq-NS acull aquells que amb un 5 cat-esp es consideren d’esquerres i diuen que NS o Nc qui votaran.

Aquests últims es troben en una situació entre el catalanisme i l’espanyolisme. En allò que es troben més a prop del catalanisme és en la valoració negativa de la situació econòmica actual d’Espanya i en la desconfiança cap als polítics espanyols.

En un proper apunt analitzarem amb més detall la situació laboral comparativa d’aquests aplecs i intentarem entendre la relació complexa entre individu i col·lectiu en la societat catalana actual.

Anem a examinar la franja dels que es donen un 5 en l’escala de 1 al 10 entre catalanisme i espanyolisme, la frontera dels partits independentistes.

Segons l’última enquesta del CEO representen el 32,76% de la població major de 18 anys, és a dir, sobre un cens de 5.5 milions, representen 1.796.850 de persones.

Anem a veure la seva intenció de vot global:

Els partits partidaris de la república catalana només assoleixen el 8,68% del vot.

Anem a veure el repartiment segons l’eix social esquerra(0)-dreta(10)i ordenats de major a menor en intenció de vot:

Dins de l’esquerra:

Els que responen NS/NC a si són de dretes o d’esquerres votaran:

Veiem, tanmateix, que globalment, pel que fa a la totalitat de l’aplec dels que es donen un 5 entre catalanisme i espanyolisme, la intenció de vot principal és a NS/NC, són l’opció majoritària i representen el 47,22%, 848.472 persones. Es reparteixen tant a la dreta com a l’esquerra com a NS/NC, una mica més nombrosos a la dreta. Anem a comparar la intenció de vot actual, 2017.3, amb la del 2016 acumulat per tenir una idea dels fluxos:

Clarament hi ha un pas de vot que era de CSQP a NS/NC, són 8,33 punts.

Potser estan dubtant de si votar un partit independentista, o dubten entre els partits unionistes, o pensen abstenir-se? I en quins percentatges?