ambFilosofia

Joan Juhé. Lectures i Reflexions

Diners per finançar les politiques d’ocupació.

Els pagarés Öffa

(extret de la Viquipèdia)

pagarés Öffa (“ö” és una vocal germànica que pot ser transcrita “oe” en francès) o Pagarés de creació d’ocupació eren pagarés creats el 1932 pel govern alemany (República de Weimar). Pretenien obtenir fons addicionals per a iniciatives d’obres públiques i més tard per a projectes de creació d’ocupació.

Els pagarés Öffa van ser l’antecedent dels pagarés Mefo que van ser dissenyats seguint el mateix procediment.

Història

El 1932, els pagarés Öffa van ser creats pel segon gabinet sota el canceller Heinrich Brüning després de consultar-ho amb el llavors President del Reichsbank, Hans Luther. Els pagarés van ser emesos pel Deutsche Gesellschaft für öffentliche Arbeiten AG ( Societat Alemanya per a Obres Públiques AG), fundada l’1 d’agost de 1930, i redescomptats pel Reichsbank. Amb el capital així aconseguit, el Deutschen Gesellschaft für öffentliche Arbeiten AG va finançar iniciatives d’obres públiques. Era una empresa fictícia sense suficient capital social. No obstant això, els pagarés van ser descomptats pel Reichsbank. D’aquesta manera el Reichsbank va finançar projectes d’obres públiques.

En mig de la Gran depressió, aquesta creació de diners amagada va estimular l’economia alemanya. L’alemany Deutsche Gesellschaft für öffentliche Arbeiten AG va posar en circulació pagarés Öffa valorats en 1.26 mils de milions de Reichsmark. En general, la duració d’un pagaré era de 3 mesos però podia ser perllongat fins a 5 anys.

Econòmicament, això va significar una expansió del subministrament de diners. Donat que això portaria cap a una inflació creixent, Hans Luther en va acceptar només un volum limitat.

El segon gabinet de Kurt von Schleicher va decidir expandir l’esquema dels pagarés Öffa. Els pagarés Öffa ara podrien ser emesos per altres institucions financeres (majoritàriament públiques) com el Deutsche Verkehrskreditbank AG que havia emès pagarés Öffa valorats en mil milions de Reichsmark. Quan després del Machtergreifung de gener de 1933, Adolf Hitler va voler estendre el procediment al rearmament alemany, Hans Luther va discrepar, i va ser reemplaçat el 16 de març de 1933 per Hjalmar Schacht. Així, el camí restava obert per una expansió d’aquesta forma de finançament. Amb els pagarés Mefo, el model del pagarés Öffa va ser utilitzat de forma generalitzada.

¿No podria una empresa pública catalana, orientada a tirar endavant projectes d’ocupació i d’infrastructures i recolzada en un banc públic català que en garantís la convertibilitat limitada, fer el mateix?.



  1. Proposeu un camí financer que avui no està admés a Europa, i cal comprendre’n el perquè que no és altra que la desconfiança en que els rectors dels interessos públics facin una assignació eficient de recursos. Desgraciadament les desconfiances generades pel balafiament estructural tenen un fonament sòlid en molts dels estats membres de la Unió Europea, des de França a Espanya on els excessos dels nacionalistes espanyols han resultat delirants i no existeix cap correcció ni propòsit d’esmena. Resulta doncs bastant extraordinari des de la perspectiva del bon govern, però no des de la perspectiva dels interessos del capital, que la Unió Europea vetlli estretament pel control dels crèdits en nom de l’assignació eficient dels recursos i s’oblidi del control dels pressupostos públics ordinaris. Segurament al principi es pensava que amb l’estretor creditícia i amb la pressió del mercat de refinançament dels crèdits vençuts hi hauria un moviment de reordenació estructural de les administracions públiques resultat de les inèrcies prèvies als avenços tecnològics actuals, però a hores d’ara resulta inqüestionable que les correccions han esdevingut un camp de batalla selvàtic on els més febles són declarats per la via dels fets els menys eficients, amb una odiosa perversió del llenguatge que més d’hora que tard tindrà conseqüències socials profundes i pot ser tràgiques. Hi ha doncs moments en que les amenaces dels cacics cleptòmans que s’han apoderat de tots els mecanismes de l’estat espanyol, segons les quals la República Catalana Independent deixarà de pertànyer a la Unió Europea, sonen més com una esperança que com una amenaça, però al meu entendre l’estructura de l’administració pública catalana permetria una reorganització gens traumàtica vers una major eficiència real atenent que no partim d’una situació d’hipertòrfia sinó tot el contrari en molts aspectes, que no tots. L’alliberament del jou espanyol sens dubte generarà la disponibilitat d’importants recursos ordinaris, és a dir, no caldrà el mecanisme de finançament que proposeu, i serà de la major importància per l’estabilitat del nou estat català, que l’assignació d’aquests excedents sigui feta amb la major cura. Cal doncs enfortir la prestació de serveis a la població claus en una estratègia nacional d’abast mitjà: l’educació ha de ser la nineta dels nostres ulls, i hem d’apostar per les infraestructures amb altes taxes de retorn via estalvi social i alta rendibilitat per a l’estructura econòmica, i alhora estimular les empreses industrials -fisc, crèdit, disponibilitat de patents i energia, comunicacions- sense les quals, al meu entendre, serà impossible absorbir les taxes d’atur existents. Aquest últim és el propòsit més difícil i per al qual es necessita la creació d’una associació d’estats que posi fre a l’actual situació regida per la tirania del dúmping banalitzat per la llibertat del comerç global, i aquí si que ens cal coordinar-nos amb els europeus. Estem vivint uns moments extraordinaris, però els que estan a punt d’arribar encara ho seran més.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per Joan Juhé i Mas | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent