ambFilosofia

Predicció de resultats a la pregunta del CEO «Vol que Catalunya esdevingui un Estat independent?».

Respecte l’última enquesta del CEO, prevèiem un resultat del 48% que volen la independència i ha estat del 46,73%. Ja hem explicat que la resposta a la pregunta «Vol que Catalunya esdevingui un Estat independent» ha de presentar, segons la teoria sociològica, un comportament oscil·latori. He fet la hipòtesi d’una mitjana de 46 i uns límits entre 41 i 50 %. Les oscil·lacions, tindrien una longitud d’ona, separació temporal existent entre dos punts l’estat dels quals és idèntic, de 24 mesos, 2 anys, 6 baròmetres, i una amplitud d’oscil·lació de vall a cresta de 9 punts.

Anem a fer la predicció pel proper baròmetre, tot afinant els càlculs.

Per tal d’evitar l’efecte de les oscil·lacions, agafarem els baròmetres entre dos punt equivalents, concretament entre 2014.2 i 2018.2. Suposarem una taxa constant d’increment dels valors, cosa que ens porta a una línia de tendència tipus regressió exponencial. Per aquest període calcularem, doncs, la regressió exponencial. Les dades són segons el CEO:

El diagrama:

La regressió exponencial segueix l’equació y=b*exp(a*x) , (si féssim d=e^a, tindríem y=b*d^x). Obtenim:

Nivell_Sí=46,03*e^-0,0000846x.
Sobre aquesta tendència introduïm el moviment oscil·latori:
y=nivell+Amplitud*sin((x*PI()/2)/(longitudOna/2)). Amb amplitud=9 i longitudOna=6.

Amb aquest model-equació tenim:

Per aquest proper baròmetre, sense el component oscil·latori els resultats serien: Sí, 45,97%; No, 45,36%; Abs, 8,51%.

Veiem com es dóna un molt lleuger avantatge del Sí, i sobretot,el que és més important, els (in)(de)crements reals són petitíssims: -0,01% pel Sí, -0.03% pel No, 0,39% per l’Abs.
Si no passa res d’extraordinari en el futur immediat, actualment no s’està ampliant la base d’una manera significativa i, per tant, esperar per fer efectiva la independència a ampliar la base, és en realitat optar per no fer efectiva la independència, si més no, en el present i en el futur proper.

Ja hem parlat diverses vegades dels factors ideològics que poden portar a cometre atemptats com els del 17A. Vegeu El salafisme ara omple la seva ment. I també L’enemic és el salafisme.

Voldria puntualitzar una cosa:

«allò que els proporciona la identitat és la religió, pertanyen a la comunitat global, l’Islam, que aplega tots els creients per distants que es trobin en l’espai o diferents en el posicionament social.»

Quan per considerar si hi ha radicalització, només examinem la realitat local de l’individu (per exemple Ripoll i l’entorn d’estudi o feina dels implicats), des de la perspectiva de l’estat-nació, no entenen el marc mental del convers. El referent del salafista no és un estat-nació, sinó l’Islam, la comunitat de creients, és allò que passa als seus germans de Síria o Palestina allò que explica les seves decisions. La seva identitat no és nacional, sinó internacional: l’Islam. És allò que passa en aquests països el sòl sobre el qual s’aixeca el seu fanatisme. Sense entendre el que està passant a aquests països, la seva religió i el seu posicionament identitari estem donant pals de cec, serem fàcilment enganyats i incapaços de detectar la «radicalització islamista».

Seria interessant un estudi de com evolucionen en el temps els aplecs resultants de l’encreuament dels dos eixos, identitari i social.

Heus aquí l’evolució del pes de cada aplec en percentatge sobre el total:

Podem a  continuació estudiar la tendència. Primer de tot, amb les rectes de regressió, donant el pendent de les rectes resultants. Ho tenim al quadre del costat. La xifra representa l’increment a cada pas. L’aplec que presenta els increments més gran és CTxEM (només català, d’esquerra moderada), després MgxNS (tant espanyol com català, no ho sap). Hi ha un desplaçament de només espanyol a Mig espanyol, amb baixada de l’esquerra; i de més català a només català, excepte CMxER (més català d’esquerra radical), amb pujada de l’esquerra.
Ara bé, si considerem cada aplec com un dipòsit (d’aigua) que es buida a una determinada taxa, no ens serviria la recta de regressió, perquè en buidar-se disminueix el cabal i no hi ha un increment o disminució constant. És més adequada la regressió exponencial. En el full de càlcul:
La regressió exponencial segueix l’equació y=b*exp(a*x), que es transforma en ln(y)=ln(b)+a*x .
a = PENDENT(LN(Dades_Y);Dades_X)
b=EXP(INTERCEPCIO(LN(dades_Y);(dades_X))

que aplicat a la taula donarà:

La primera columna ens dóna el valor de «a» en l’equació de regressió, valor que ens porta en la segona columna al  % d’increment/disminució a cada pas. La següent columna ens dóna el valor de partida i l’última columna el valor previst per al proper baròmetre que sortirà el quart trimestre.
Encara MgxCN resulta l’aplec majoritari, però seguit de prop de CTxEM que tendeix a ser el majoritari, ja que MgxCN té una taxa de creixement negativa (-0,56%) i CTxEM té una taxa de creixement positiva (6,10%). MgxNS, CMxER són qui més creixen en percentatge, però lluny en valors absoluts dels dos aplecs anteriors. (Tot plegat ens porta a una estructura de dinàmica de sistemes que caldrà perfeccionar).

Com ahir, fem l’encreuament del posicionament social i el posicionament identitari, prèviament reduïts cadascun d’ells a 5 valors:
CT, català(9,10); CM, català mesurat(8,7,6); EM(5), espanyol confús; ES, espanyol(4,3,2,1,0); NS, no ho sap.
ER,esquerra(0,1); ED, esquerra discreta(2,3,4); CN, dreta temperada(5); DT, dreta(6,7,8,9,10); NS, no ho sap.

Hem agrupat els tres baròmetres del 2016 en un de sol (2016.T) i també pel 2017.T.

Anem a presentar, en percentatge sobre el total de la mostra-població, els aplecs que més població aporten al Sí a la independència i els aplecs que més població aporten al No a la independència:

Qui fa l’aportació més important són els que es defineixen «només catalans d’esquerra discreta», seguit dels «catalans mesurats d’esquerra discreta»
Anem pels del NO:

L’aportació més gran prové dels que hem anomenat «espanyols confusos de dreta moderada» seguit dels «espanyols confusos d’esquerra discreta»
Clarament tornem a veure que els que se senten catalans volen la independència i els que se senten espanyols no la volen. A més el catalanisme es situa majoritàriament a l’esquerra i l’espanyolisme majoritàriament a la dreta. L’espanyolisme és el problema en el sentit que, ara per ara, és una minoria la gent que se sent culturalment espanyola, però nacionalment catalana.

Fem l’encreuament del posicionament social i el posicionament identitari, prèviament reduïts cadascun d’ells a 5 valors:
CT, català(9,10); CM, català mesurat(8,7,6); EM(5), espanyol confús; ES, espanyol(4,3,2,1,0); NS, no ho sap.
ER,esquerra(0,1); ED, esquerra discreta(2,3,4); CN, dreta temperada(5); DT, dreta(6,7,8,9,10); NS, no ho sap.
A cada casella-aplec:
la primera fila dóna la freqüència sobre 1500 casos.
la segona fila dóna, de cada posicionament identitari, la distribució en percentatge de dreta a esquerra.
La tercera fila dóna, de cada posicionament social, la distribució en percentatge d’espanyolisme a catalanisme.
La quarta fila dóna el percentatge que cada aplec-casella representa sobre el total de la mostra-població.

El catalanisme està repartit al 50% entre només català i català mesurat, mentre que l’espanyolisme està escorat cap a l’espanyol confús front al només espanyol. Tant l’esquerra com la dreta estan concentrats en l’esquerra discreta i la dreta temperada. Això dona lloc a la següent ordenació:

Els quatre primers aplecs, amb ordenacions diferents, es repeteixen a tots el baròmetres en les primeres posicions; però mentre que per la banda catalanista es repeteix l’esquerra discreta i es reparteix en només català i català mesurat, per la banda espanyolista es repeteix l’espanyol confús que es reparteix en dreta temperada i esquerra discreta.

En l’anterior apunt ja dèiem que una de les dificultats per ampliar la base de l’independentisme era que l’espanyolisme (aquells que es diuen tant o més espanyols que catalans) comparat amb el catalanisme (aquells que es diuen més catalans que espanyols) es situava més a la dreta i derivava més cap a la dreta (mentre el catalanisme deriva cap a l’esquerra). Anem a concretar-ho en xifres, segons els baròmetres del CEO.

Veiem que lentament la bretxa es va fent més gran i arriba a 1,31 punts en l’últim baròmetre. Observem també com les rectes de regressió obtingudes, segons dades dels tres darrers anys, tenen pendents oposades (derives oposades, l’una cap a la dreta, l’altra cap a l’esquerra). Hi ha alguna cosa en l’espanyolisme que està xocant amb els valors de l’esquerra.

Respecte l’última enquesta del CEO, prevèiem un resultat del 48% que volen la independència i ha estat del 46,73%. Ja hem explicat que la resposta a la pregunta «Vol que Catalunya esdevingui un Estat independent» ha de presentar, segons la teoria sociològica, un comportament oscil·latori amb una mitjana de 46 i uns límits entre 41 i 50 %. No crec que hagi variat la situació. Dèiem que les oscil·lacions, tindrien una longitud d’ona, separació temporal existent entre dos punts l’estat dels quals és idèntic, de 24 mesos, 2 anys, 6 baròmetres, i una amplada d’oscil·lació de vall a cresta de 9 punts. Si això és així, en el proper baròmetre s’haurien de donar uns resultats semblants, ja que venim d’una cresta, però que s’ha quedat curta, després hauria de continuar disminuint, per un període de 8 mesos, fins prop del 41%. Això ho podria frenar i invertir l’acció col·lectiva. Aquest 9% que oscil·la ho fa, des de la incertesa racional, per raons irracionals, bàsicament de confiança i prestigi. Una mobilització exitosa els faria decantar.

Continuem observant que quan puja el catalanisme puja també el posicionament d’esquerres i inversament quan baixa el catalanisme puja el posicionament de dretes. Concretament observem una lleugera baixada del catalanisme de 6,38 a 6,23 i una baixada de l’esquerra de 6,27 a 6.13. Ara bé l’espanyolisme és més a la dreta i s’hi desplaça més ràpidament, baixa com a esquerra de 5,64 a 5,43.

El problema de fons que hauríem de ser capaços de disseccionar i trobar-ne l’antídot (als PP.CC.) se’n diu «espanyolisme» . Faig la hipòtesi que és un fenomen cultural, estudiable per l’antropologia cultural, que arrela en el devenir històric de la quarta nació sense nom sota l’Estat espanyol.

Per estudiar-ho més a fons, en els propers apunts farem l’encreuament del posicionament identitari i el posicionament social, estudiarem la intenció de vot respecte aquests aplecs resultants i després buscarem variables que hi incideixen. Molt em temo que sense la República, ampliar la base social més enllà d’on es troba actualment és pura fantasia.

Respecte al que dèiem en l’anterior apunt, podríem defensar el posicionament d’ERC dient que està disposada a sacrificar-se, a perdre percentatge de vot a fi que el guanyi l’independentisme. Amb la seva aposta per disputar les caselles d’esquerres i 5 de catalanitat, ERC perdria vot independentista cap a la CUP, però el vot que guanyes el trauria als comuns i significaria un increment net de vot independentista.

Fixeu-vos que estem parlant no d’aconseguir que part dels que es donen un 5 en catalanitat passin a donar-se un 6, sinó d’adequar el programa per aconseguir que els de 5, sense deixar de ser 5, passin a votar Esquerra. Quines dificultats presenta això últim?

Anem a examinar la posició dels 5 en catalanitat i d’esquerres respecte d’una sèrie de variables que podem considerar rellevants. Mirarem variables relacionades amb el règim del 78 i la seva acceptació. Tot ho traiem de l’últim baròmetre del CEO.

Heus aquí el quadre:

Adequar-se als valors dels migCat d’esquerres xoca frontalment amb els valors del votant d’ERC i amb els valors dels que es consideren catalans i d’esquerres (especialment xocant la valoració de la policia nacional espanyola i la guàrdia civil).

La feina dura i complicada pendent és l’acostament d’aquests aplecs migCatalans a la RUPTURA amb el règim dels 78, no una nova renúncia a la república camí d’una nova REFORMA pactada. Citant als clàssics, això últim ja va passar el 78 en forma de tragèdia, ara si torna a succeir, ho serà en forma de farsa.

Per altra banda, si els partits polítics han ser compatibles amb una república democràtica, han de agafar com a guia la voluntat general, la política emmarcada pels valors ètics. Raonar a partir del mercat del vot, de l’electoralisme, és el principi de la corrupció.

Estem assistint a múltiples moviments dels partits polítics cara a les municipals de l’any que ve. Davant la batalla de les municipals els partits van prenen posicions. La carta de Junqueras dificulta la possibilitat de llistes comunes, especialment pel que fa a Barcelona, i apunta a l’aspiració d’ERC de convertir-se, en solitari, en el partit hegemònic.

Donat el mosaic català respecte dels dos eixos identitari i social, i el posicionament dels diversos partits respecte aquest mosaic, podem definir el projecte dels comuns com un intent des de l’espanyolisme d’arrabassar caselles catalanistes, desplaçant-se lleugerament cap al catalanisme i disputant dins l’esquerra aquells que es donen un 6 de catalanitat. El projecte electoral d’esquerra seria un projecte semblant als comuns, però ara des del catalanisme arrabassar caselles espanyolistes, desplaçant-se lleugerament cap a l’espanyolisme i disputant dins de l’esquerra aquells que es donen un 5 en catalanitat. Més enllà de les aparences, des d’un punt de vista del mercat del vot, representa un xoc directe amb les comuns.

Anem a examinar el mosaic corresponent al 21D:

L’adjudicació de caselles respon a la força que hi és més votada segons els resultats del 21-D. Les xifres a l’interior de cada casella ens indiquen el pes en població de cadascuna de les caselles expressat en tant per 1, si correu la coma dues posicions, us donarà el % que representa la casella respecte al conjunt de la població amb dret a vot. La suma dels valors de les caselles adjudicades concorda exactament amb els resultats electorals del 21D.

Prèviament, cal recordar respecte a les puntuacions dels eixos, que igual que el gruix quantitatiu de la dreta es dóna entre aquells que es defineixen de centre, és a dir, que es donen un 5 entre esquerra-dreta; també el gruix quantitatiu de l’espanyolisme es dóna entre aquells que es defineixen tant catalans com espanyols, és a dir, que es donen un 5 entre espanyolitat-catalanitat.

Per part dels comuns el desplaçament cap al catalanisme té ple sentit, abandona caselles amb poc pes 1,2, 3 ,4 de catalanisme per agafar-ne amb molt més pes, com són les de 6 de catalanisme. Les de 5 de catalanisme i d’esquerres són el nucli del vot dels comuns. Passa el mateix amb ERC? Doncs, No. Suposem que ERC guanya les caselles 5 i abandona les caselles 10 en catalanisme (dit entre parèntesi, llavors els comuns desapareixen, cosa força improbable i que indica ja la irrealitat del projecte d’ERC). Guanyaria 0.0063 + 0.0266 + 0.0522 = 0.0851 un 8,51% i perdria 0.012 + 0.0205 + 0.0411 = 0.0736. Resulta un guany minúscul del 1,15%. ERC podria segrestar el vot dels que es donen un 10 en catalanitat?. Ho té difícil perquè aquests votants tenen una alternativa força fiable que és la CUP, aquest 7.36% podria decidir canviar el vot a la CUP només que aquesta sabés convèncer mínimament aquests sectors del seu projecte d’esquerres.

A banda dels pobres resultats previsibles del projecte, la qüestió més important són els efectes ètico-polítics que tindria. Si el projecte dels comuns ja els fa caure en una dissonància cognitiva, què passaria amb ERC?. ¿Certa defensa del dret a decidir no serà un cas de dissonància cognitiva? i El vot de ECP. La reflexió la farem en un proper apunt

Anem a construir un index de confiança en el règim del 78. Agafarem les següents variables:

p21A : confiança en els tribunals de justícia

p21D : confiança en el Govern central

p21J : confiança en la Monarquia

p21K: confiança en l’exercit

p21L : confiança en la policia nacional i GC

p21N : confiança en l’esglèsia

p21P : confiança en la banca

p21R : confiança en el Tribunal constitucional

Creem la variable ‘confiança’ com a suma de les variables anteriors. Ara podríem dividir-la per 8 per obtenir una estimació, però els valors de l’escala que obtindríem no mesurarien la distància entre valors, de manera que una puntuació de 18 no seria el doble de confiança que 9, sinó només una més gran confiança. La distribució no és normal. Hi intervenen vuit variables en una escala de 0 a 10 cadascuna. La puntuació mínima seria 0 i la màxima 80, el punt mig de l’escala seria 40 que no coincideix amb la mitjana.

Si busquem ara alguns estadístics de la nova variable, tenim: mitjana 20,27; mediana 16,00; desviació estàndard 16,53; moda 0.

Podem utilitzar puntuacions Z, que consisteixen en agafar com a punt 0 la mitjana i com a norma de la mesura de la distancia, la desviació típica (16,53). De manera que els nombres positius indiquen que se situen per sobre de la mitjana (20,27) i els negatius per sota, i el valor absolut ens indica l’allunyament de la mitjana com a fracció de la desviació típica. Anomenem aquesta variable Zconfiança.

El codi PSPP sobre la base de dades:

**confiança cap a les intitucions del règim. Tribunals, gobierno, monarquia, exercit, policia, església, banca, constitucional

MISSING VALUES p21a,p21d,p21j,p21k,p21l,p21n,p21p,p21r (98,99).

COMPUTE confiances = p21a+p21d+p21j+p21k+p21l+p21n+p21p+p21r.

VARIABLE LABELS confiances ‘confiança cap a Tribunals, gobierno, monarquia, exercit, policia, església, banca, constitucional’.

**calcular puntuacions Z.

DESCRIPTIVES

/VARIABLES = confiances

/SAVE.

Ara considerarem tres esdeveniments d’auto-posicionament: dreta-esquerra, catalanisme-espanyolisme, vol-noVol independència. E=”p25 <5″ (esquerres), F= “C700 >3″ (catalanista), G=”P31=1”. Considerarem una taula de veritat d’aquests esdeveniments i obtindrem de cada cas la Zconfiança:

El 57,56% se situa per sota de la mitjana, a banda dels independentistes, aquest bloc contrari al règim inclou els VVF, és a dir, els d’esquerres, catalanistes, no-independentistes. Resultaria molt difícil ampliar aquest bloc, ja que els casos amb pes que resten se situen allunyats clarament a favor del règim, de manera que dibuixa un segon bloc. Caldria interpretar-ho en clau de lluita de classes.

Primer de tot farem l’encreuament de la intenció de vot al Parlament amb la consideració de la llengua pròpia. L’enquesta consta de 1500 observacions. Com sempre, a cada casella hi ha quatre xifres: la primera indica el nombre d’observacions que hi corresponen, la segona el % de fila, la tercera el % de columna i la quarta el % sobre el total d’observacions.

Intenció de vot i llengua pròpia:

Efectivament, els partits independentistes recullen més proporció de castellanoparlants que els unionistes de catalanoparlants. I concretament ERC és el partit més transversal amb 22,11% de castellanoparlants, més fins i tot que CEC amb 20,67% de catalanoparlants.

Anem a comparar-ho ara amb l’encreuament de la intenció de vot amb el posicionament identitari:

Veiem diferències: El vot està molt més focalitzat, els que es consideren espanyols voten unionisme i els que es consideren catalans voten independentista. Així per ERC, els que es consideren espanyols només representen el 10,22 dels seus votants, mentre que els castellanoparlants representen el 22,11 dels seus votants.

Jo he defensat la distinció entre estat, cultura i nació. Cultura com a xarxa de connexions i informació, i nació com a voluntat col·lectiva i sobirania. Catalunya ha de ser nacionalment una, però culturalment diversa. Les taules anteriors indicarien alguna cosa d’això, és a dir, hi ha força castellanoparlants que es consideren nacionalment catalans.

Anem a veure l’abast d’això fent l’encreuament del posicionament identitari amb la llengua pròpia:

Efectivament, el 15,80 de castellanoparlants és considera més català que espanyol i un 3,96% de castellanoparlants és considera només català. Mentre que el 9,74% de catalanoparlants es considera més espanyol que català.

Hi ha una minoria de castellanoparlants que es considera nacionalment catalana, però majoritàriament encara aquest aplec es decanten cap al nacionalisme espanyol.

La proporció de catalanoparlants i castellanoparlants entre els que volen un estat independent (p31=1) és de 72,42 / 16,77 = 4,3184.
La proporció de castellanoparlants i catalanoparlants entre els que no volen un estat independent (p31=2) és de 74,25 / 12 = 6,185.
La proporció entre aquestes ratios és de 1,4328. Hi ha un 43,28 % més de castellanoparlants entre els indepes que de catalanoparlants entre els unionistes

Agrupem els tres baròmetres del 2017 en un de sol que anomenem 2017.T. Farem les comparacions d’aquest 2017 total amb l’últim baròmetre 2018.1.

Anem a fer l’encreuament entre el posicionament social reduït i la pregunta sobre la independència, i igualment l’encreuament entre el posicionament identitari reduït i la pregunta sobre la independència:

La cosa més remarcable, que haurem de seguir en propers baròmetres, és que, tot i que el recolzament a la independència puja d’un 45,34% a un 48,02%, el percentatge de recolzament baixa, i molt, en tots aquells que es consideren espanyols, i puja, per tant, entre els que es consideren catalans. Estaríem assistint a una major polarització que no deriva del posicionament social.

Continuem observant que quan puja el posicionament d’esquerres puja també el catalanisme i inversament quan baixa el catalanisme puja el posicionament de dretes.

En un gràfic:

Ens trobem també en una situació oscil·latòria estabilitzada, no podem afirmar uns fluxos clars.

Anem a comparar ara el posicionament social segons hom es declari catalanista o espanyolista:

En un gràfic:

El catalanisme se situa clarament a l’esquerra i amb una certa tendència a aprofundir-hi, mentre que l’espanyolisme és més a la dreta i estabilitzat. La dreta comença en el 4,5 i amunt. Considerem espanyolistes aquells que es donen més de 4,5 punts en una escala de 0 a 10 d’espanyolisme.

Nou baròmetre del CEO. Començarem les anàlisis per una aproximació a la seva fiabilitat. Ja vam descartar l’última enquesta sobre context polític com a no fiable. Examinarem dues qüestions: els grups d’edat i el posicionament identitari.

Dues coses juguen al seu favor: la mostra ha pujat de 1200 a 1500 observacions i s’han realitzat entrevistes domiciliaries i no telefòniques.

La distribució dels grups d’edat és la següent:

Resulta acceptable, per bé que encara les cohorts de més edat es troben sobre representades.

El recolzament a la independència per grups d’edat és el següent:

El No finalment només guanya en els més grans de 64 anys.

L’evolució del Sí a la independència:

En un gràfic:

El Força de recolzament global a l’espanyolisme i a l’independentisme:

En un gràfic:

Si mirem l’ultim baròmetre hi ha una molt lleugera disminució del Sí de 48,62 a 48,02. Els mitjans parlen de pujada perquè ho comparen, no amb l’últim baròmetre, sinó amb la de context polític que nosaltres vam rebutjar per no fiable.
Ja hem explicat que la resposta a la pregunta ha de presentar, segons la teoria sociològica, un comportament oscil·latori amb una mitjana de 46 i uns límits entre 41 i 50 %. No crec que hagi variat la situació. Dèiem que les oscil·lacions, tindrien una longitud d’ona, separació temporal existent entre dos punts l’estat dels quals és idèntic, de 24 mesos, 6 baròmetres, i una amplada d’oscil·lació de vall a muntanya de 9 punts. Si això és així, en el proper baròmetre s’haurien de donar uns resultats semblants ja que arribaríem a una cresta, per començar després a disminuir.