Què podem esperar de la UE?
A Europa, fins al 1945, primer els sobirans i després els estats-nació han tendit a ser moguts principalment per la voluntat de poder o per la por. Cosa que ha portat a dues estratègies generals: la conquesta i la defensa. Ara bé a diferència d’altres llocs, com per exemple a la Xina, on es donava una bipolaritat d’actors que portava a la constitució d’un imperi monopolar, a Europa es donava una oligopolaritat, més de cinc actors que eren sinó igualment poderosos entre ells, almenys repartits de tal manera que cap dels actors no podia guanyar la coalició dels altres (l’imperi espanyol, Lluíx XIV, Napoleó, les dues guerres mundials). Aquesta situació, després de milions de morts, es va voler resoldre definitivament amb la UE, un marc de cooperació i no de conflicte, entre els estats europeus. Diria que la cosa ha funcionat mentre els valors democràtics han prevalgut sobre els poders econòmics.
El cas de Grècia ens mostra que hem entrat en una nova fase, la UE formalment continua existint, tanmateix, realment, com a marc de cooperació ha deixat d’existir. Europa està tornant a la situació anterior al 1945, tant repetint les polítiques neoliberals que van portar llavors a la Gran Depressió, com també amb l’aparició d’una nova situació política de conflicte entre els estats europeus, provocada per un dels estats: Alemanya, buscant l’hegemonia sobre els altres i la creació de l’imperi.
La guerra però avui no es lliura amb tancs sinó amb l’euro, amb el control del BCE sobre l’euro, amb el control del ministre de finances alemany sobre el BCE i finalment tots plegats sota el control del capital financer: d’aquells que fan diner amb el diner sense importar-los l’economia real i lluny de qualsevol control democràtic.
Es d’esperar l’intent de coalició contra l’hegemonia germànica i la formació de dos blocs en una situació de conflicte creixent i ja sense llei, sinó amb correlacions de força en el marc de les reunions de l’eurogrup.
El cas de Catalunya, com en la Guerra de successió, es jugarà altra vegada en aquest tauler del conflicte europeu, ara per ara totalment imprevisible. Tauler que tindrà dues vessants: una de conflicte entre estats i l’altra de conflicte de classes per l’hegemonia del capital financer. Així doncs, cal començar a oblidar-se de la UE com a institució democràtica que defensa els valors democràtics, i pensar en termes de conflicte intraeuropeu.
M’agradaria equivocar-me.
Tan poc democràtics són les polítiques econòmiques de la UE com les dels Estats (siguin el grec, l’espanyol o l’alemany).
I un altre tema que no es comenta qüasi mai: hi han més polítiques d’austeritat econòmica a Alemanya que a l’Estat espanyol, Grècia i Italia juntes. Em refereixo a austeritat, pas a lladrocini (que alguns encara no s’han enterat del què és l’auteritat)
Atentament