Hatshepsut
Estimada Reina, tres-mil cinc-cents anys ens separen, pam mes, pam menys, no és qüestió de filar prim.
Des de que aquell maleït HowardCarter et va descobrir i et va raptar del teu repòs mil·lenari, has estat mes d’un segle fent dentetes a tota aquesta colla de xafarders arqueòlegs: a veure si endevineu qui soooc….
No se qui és pitjor, si els lladres de tombes o els lladres de mites. Uns es dediquenal reciclatge d’objectes (això ara esta ben vist) que d’altra manera seguirien per molts mil·lennis mes al costat dels difunts, i els altres porten els
mateixos objectes des de la soledat de la cambra sepulcral a la soledat de les
vitrines dels museus. Jo, què vols que et digui, això dels museus sempre m’ha semblat mes fred que no pas la tomba.
Fer dentetes és perillós i provocatiu, i als que es dediquen a l’ofici de desenterrar el passat, això els encanta i els estimula. Sembla que ha estat un queixalet que vas guardar en una capsa de fusta on hi havies fet gravar el teu nom el que ha portat a que et descobrissin, com en el conte de la Blancaneu (tu no el coneixes, es clar). El queixal ha encaixat al lloc adient com la sabateta de la princesa Blancaneu i has passat de cendrosa, a Faraona reconeguda.
Estimada Reina, em fascinen aquestes històries, tan que he indagat sobre tu, i el que es diu de tu.
Diuen que vas ser la tercera dona manaia de tota la historia egípcia, desprès de Nitocris i Neferusobek. Faraona, ni mes ni menys, desprès de tu varem haver d’esperar a la Lola Flores per trobar-ne una altra. No vas ser només esposa de faraó com Nefertiti, aquella bellesa de perfil esmolat.
El teu pare,Tutmosis I, havia de tenir uns pebrots com un xacal i un bec com un ibis per fer-te hereva i successora en aquella societat sacerdotal d’homes cap-pelats, i si no hagués estat per l’ajuda de Hapuseneb i Senenmut no te’n hauries sortit.
Es clar que tampoc va ser a canvi de res, diuen les males llengües que entre tu i en Senenmut….en fi em fa cosa dir-ho, però sembla que un paparazi us va caçar en posició compromesa i el diafragma del seu ull us va retratar i la seva ma us va pintar… cardant, per dir-ho clar i egipci, i tu amb la corona al cap. Dona!, podies haver esta mes discreta!
A mes aquests remaleïts arqueòlegs (que la maledicció dels faraons els confongui) també van trobar una altre retratu de la teva filla Neferura i el seu pare putatiu Senenmut en actitud carinyosa, i clar, ja va estar armada. En Tutmosis II, el teu marit oficial, a qui ja se que no tenies cap simpatia, no passava per les portes dels palaus, i mira que eren altes!
He llegit de tu, que en els 22 anys que vas ser al capdamunt de tot, et vares dedicar a l’ofici de construir -no pas amb les teves manetes- i fer expedicions al Punt, al país de Punt d’on portares la mirra, a mes de l’or, ivori, eben i fustes precioses que devien semblar increïbles en un país tan pelat com el vostre (o potser aleshores no era tan pelat) i que vas guerrejar l’mprescindible per a quedar bé, tan sols sis campanyes militars sense pena ni glòria. T’admiro per a tot això i em refermes en la convicció que les dones haurien de manar més.
Ja veus que no ho dic per dir-ho, el teu marit oficial Tutmosis II, sigui per venjar-se d’allò de les banyes, sigui perquè el cos li demanava, li va fer un fill, un nen, a una de les seves amistançades i, ves a saber perquè, li va posar Tutmosis també, mala cosa que ja no presagiava res de bo. Aquest és el que et va fotre, i el molt cabró es va carregar en un sol any al teu amant de la foto, a la teva filla i al pobre Hapuseneb per postres. Tem als homes ansiosos de poder, estimada Reina!
Tutmosisi III, el fill del teu marit i la seva amant, et va enfonsar anímicament i et va fer fora, diuen que potser fins i tot va tenir alguna cosa a veure amb la teva mort, però crec que no, tu ja no eres d’aquest mon sense aquell a qui estimaves al teu llit faraònic i sense la teva filla que t’hauria agradat que et succeís. Quan perdem el que estimem ja som morts, no cal que els assassins ni els executors rematin la feina, s’ho poden ben estalviar.
Benvolguda Reina, m’agradaria haver-te conegut, miro la foto de la teva mòmia, ara tan famosa, i des de la distància dels segles i dels mil·lennis m’imagino una dona cinquantona, l’edat en que vas morir, grassoneta, com han deduït que eres els investigadors i afeixugada per els anys d’intrigues i de maniobres de Palau, cercant el repòs de una vida tan atzarosa, plorant la mort dels qui havies estimat, en Senenmut, la Neferura, tot tan de cop.
Deir el-Bahari va ser el lloc escollit perquè el teu arquitecte i amant et fes la
casa definitiva, on reposaria el teu record. Sí, allà sí que hi vull anar.
Però si un dia vaig a El Caire no se si em podré estar d’anar a veure el teu cos
momificat, m’hauria agradat més conèixer-te personalment, (no en el sentit
Bíblic, o potser sí) parlar amb tota una dona-Reina, una Faraona autèntica de
la que només em separen tres-mil cinc cents anys mal comptats i res mes.
Tu i jo podríem haver estat bons amics, benvolguda Hatshepsut, quin luxe!
…podr