El joc de la llengua, i més quan son dues les llengües en joc, posa en solfa un transvasament de significats veritablement curiosos i suggerents.
A “La paraula mal dita” que titula un dels apartat del programa-concurs “El Gran Dictat” de TV3 apareixen paraules mal dites i maleïdes ensems, que a voltes ens posen en evidència davant la ignorància del nostre propi idioma o al contrari, transformem el barbarisme en una beneïda paraula ben dita. Es a dir, assistim a la transmutació alquímica d’una bendita paraula mal dita en una esplendorosa ben dita paraula maldita. O si ho preferim una ben dita paraula mal dita en lloc de la bendita palabra maldita, depèn de com es miri.
Aquesta introducció de paraules saltimbanquis serveix només d’entremès per entrar al plat fort, menys agradable, i gens innocent del llenguatge dels mitjans que a través de falsos sinònims ens introdueixen interpretacions i judicis sobre fets que es serveixen sota l’aparença asèptica de notícies.
Aquest és “El Gran Dictat de la desinformació creativa”
Com a primer exemple que em ve al cap i escoltem cada dia sense fer-ne cabal, podem fixar-nos en la formula habitualment emprada per explicar-nos les reaccions de govern i oposició quan discrepen -que per això hi són i no per res més- “: el partit Tal, “creu que”….el que ha dit en….”. Malament!
El partit Tal “ho diu” perquè ha de portat sempre la contraria, no pas perquè “s’ho cregui”. Jo només puc afirmar, si ho he sentit, que una persona ha dit tal cosa, però no pas jutjar si s’ho creu o no el que ha dit, i aquest no és un matis, sinó la presa de partit cap a la validació d’una afirmació aliena.
Si amb l’opinió contraria, per coherència, faig el mateix no solament no estaré informant sinó que la meva credulitat em desqualifica com a informador i m’hauré comprar un llibre barat de filosofia perquè per la meva credibilitat em sortirà cara la filosofia barata del llibre d’estil. Puc recomanar repassar els sil·logismes.
Un segon exemple mes greu de manipulació informativa el trobem en el relat de la mort d’un soldat bolivià “español” o fins i tots “català”, ja que vivia a Mollet, a la guerra de l’Afganistan. Resulta que ha mort, segons ens informen, manipulen, en un “atemptat” i que algun dels jutges estrella de la AN, antic TOP, investigarà el seu “assassinat”.
Aquí la idoneïtat de les paraules és discutible, si empréssim “emboscada” o “enfrontament” i “homicidi” estaríem descrivint mes fidelment els fets però no serè jo qui rebaixi els qualificatius mes greus per relatar el que passa en una guerra on sols es pot afirmar sense dubte que s’assassina a la pau. Aquí doncs es tracta d’envilir a l’enemic -els Talibans, i no cal- i exaltar a les Fuerzas Armadas sudamericanas españolas que fan una “missió de pau”.
La interpretació dels fets tenen mes blindatge, a traves de les paraules, que els vehicles de l’exèrcit que no han suportat una mina anticarro. Allà ha mort un noi que treballava de soldat i l’han convertit en un màrtir per la pàtria per blindar la fragilitat de la raó d’Estat. Els homenatges, els himnes, l’encarcarament de la parada militar i la mobilització dels representats de l’Estat en el mes alt nivell han incorporat en el taüt – i no pas en el seu contingut- un nou
totem per exorcitzar la dissolució del
tabú intocable del concepte “España”.
No passa pas el mateix amb el paleta que es mata caient de la bastida. A ambdós nomes el ploren els seus, però per el al soldat la paraula mal dita és “mártir” i la maldita és “muerte”. A tots dos els agermana la ben dita mentida de la inutilitat de la seva “muerte
bendita”
