Cafè en gra

Infeliços, avars, mesquins, perversos, això vol dir ser miserable. En el nostre procés d’enfrontament a la legalitat Estatal, els miserables fan munt i s’encavalquen com les pedres de terme que assenyalen el camí. No em refereixo als adversaris ni als enemics declarats, els miserables són aquells dels nostres que dubten si ser dels nostres o dels altres. Son massa porucs per ser noble o innoblement enemics, no son gens de fiar a ulls d’una Roma que no paga traïdors, però els compra munició, els miserables mantenen l’aposta a totes les cartes i juguen amb totes les baralles amb la insana pretensió de pujar al carro triomfal uns segons abans que es decideixi de quin costat caurà la victòria.

Què serien les virtuts sense vosaltres?. Sou el fons que dóna relleu al primer pla, i el primer pla que dóna perspectiva a la infinita llunyania. Sou el fred del calent, la lletjor que crea bellesa, la niciesa que ens valora, la avarícia que ens ennobleix, la mentida que ens emparaula, la maldat que ens fa bons, la mesquinitat que ens fa generosos, sou… necessaris. És ara que us veig. Quan tot va com una seda us camufleu com llangardaixos, dissimuleu. Podeu caure simpàtics, o al menys no tan avorribles, feu la gara-gara, enganyeu. Miserables infeliços, avars, mesquins, perversos. Sou estimables com a creadors de contrast, per ressaltar el negre sobre el blanc, que fins fa poc veiem gris.

Sou com els queridisimos verdugos, la normalitat de la anormalitat, allò quotidià i aberrant que es justifica “pa comé”. El cas és, miserables estimadíssims, que us hem d’agrair que persones normals i corrents, sense cap  tirada  a la heroïcitat, ens adonem que som millors del que ens pensàvem, tenim uns valors que ignoràvem i una valentia suposada que ara podem veure contrastada.

En termes absoluts sou condemnables, però com que tot és relatiu, que bons que ens feu! I quins sentiments ens feu aflorar quan llegim, sentim, veiem, intuïm, olorem, patim les vostres barrabassades. La indignació ens puja a la gola, els cor ens batega fort, la sang ens bull, ens sentim vius!. Hi ha quelcom dins nostre, que ens fa valorar allò immaterial, la honradesa, la solidaritat, el sentit de poble de país, totes aquestes bajanades que no cotitzen a borsa i que a vosaltres us rellisquen.

No us estimem a vosaltres, éssers innobles, estimem que la vostra miseriabilitat tan estimable doni gruix a la nostra humil mitjania en la honradesa, el valor, l’amistat, i la empatia amb els que mes han patit les vostres malvestats, estimem que ens feu, per comparació, uns herois improvisats per defensar el nostre país com vosaltres mai no faríeu ni amb el vostre ni amb cap altre.

I, un dia, quan ja hàgim assolit allò pel que lluitem, seguireu miserablement entre nosaltres com si res, fins i tot presumint que vosaltres també hi éreu en aquell moment de gloria, just quan saltàveu del carro perdedor per pujar al cavall guanyador. No us passarem factura, altra feina tindrem, serem generosos, no pas perquè meresqueu la nostra generositat, sinó perquè també som assenyats, i sabem que en tots els processos d’independència, els miserables que hi han posat pals a les rodes, passen a empènyer el carro del guanyador, i per aixecar un país calen totes les mans.

I tota la memòria també, per tenir-vos presents quan s’escrigui la història.

Ostres!, que el forner coordinador del PNDD ens digui que si precinten la fleca, ara que el pa és pastat i el forn calent, no tindrà requesta la fornada i no la vendrem a bon preu, podria ser desmoralitzant. Però el Sr. Rigol, en aquest cas, no és l’amo del forn, i aquí mana en Nemesi, els Nemesi, que som tots, i no estem per escatimar el llevat, ni fer la farina plana, ni menjar-nos els rosegons, ni dir blat fins que sigui al sac. Farem pa el dia que ham dit que en farem, i ens el prendran calent de les mans

“Este es uno” que diria el Cruyff.

Dos: L’ortigada de la Ortega ens ha picat, perquè ja se sap que les ortigues freguen suaument i injecten la picor a la pell, L’ortigada de l’Ortega…potser tot plegat haurà estat un de tast del que es cuina a als fogons d’allà dalt, de les ortigades i esgarrapades entre companys de  partit, de coalició i de govern. Falten 89 dies pel 9 de novembre, el 9N, i alguns, que son a primera línia “malgre lui”, els comencen a tremolar les cames i a  rodar  el cap.

Si jo t’entenc, Joana…, a tu en Duran et colla: “has de sembrar zitzània!”, et diu. No et deixis entabanar, total el teu delicte es limita a una falsificació del currículum, com si et posessis “botox “ per ser mes guapa, ara que ja tenim una edat. A pesar de les arrugues, ho ets prou de guapa i si et deixes manipular per l’àngel caigut de El Campell t’enlletgiràs. No oblidis que la cara és l’espill de l’ànima, i en Duran te molt  més que tu per amagar.

Tres: El Santi Vila, gran amic de la Pastor, -de la Villa i Corte- és un noi espavilat, jovenàs encara, (collita del 73) que ja marcava paquet fins i tot abans de ser un Conseller Sostenible i ara que ho és també, i encara més després de la boda. En poc temps ha après a sostenir-se per si sol, abraçar territori i dibuixar un perfil propi. Es un arriscat de la política, un estil Tura, però en convergent, un enfant terrible que s’arrisca a dir coses “que no toquen” perquè en Mas no és en Pujol, per sort. Però en Mas és prudent i pacient, i se les apunta.

Es en Santi qui es va atrevir a ser el primer en sembrar la llavor del dubte sobre la viabilitat de votar el 9N, convençut que qui sembra primer recull dos cops. No es clar si els dos cops seran dues collites o dos mastegots, però aviat se sabrà, i te el seu mèrit que el noi jugui a l’envit. Els palaus i els cementiris són dels valents.

Conclusió: Aquestes maniobres abans de la batalla no venen d’un general que disposa el seu l’exèrcit en ordre, sinó de discussions bizantines d’un Estat Major que és menor, d’edat i de seny curt. Si tenim allò que ens mereixem és que hem fet molt pocs mèrits. Sempre ens han faltat dirigents que entenguessin Sunzi.

Sunzi diu:

“Quan hom entra en combat, si la victòria es fa esperar, les armes s’esmussen i l’ànim dels soldats defalleix; quan les tropes assetgen ciutats, les seves forces s’exhaureixen. Si la campanya es perllonga, els recursos de l’estat no seran suficients.”

“Per això, si be hem sentit parlar d’atacs ràpids però matussers, mai  hem vist una campanya perllongada però intel·ligent. Mai una guerra llarga no ha beneficiat un estat. Només aquell que coneix profundament els perills inherents a la conducció de la guerra pot aprofitar en profunditat els seus avantatges potencials”.

 “Allò que és primordial en la conducció de la guerra és la victòria ràpida, no una campanya perllongada. Per tant, el general que entén de la naturalesa de la guerra és l’àrbitre del destí del poble, l’amo de la seguretat de l’estat.”

(Sunzi. L’art de la guerra)

Avui fa 78 anys que ve ser assassinat Blas Infante per falangistes que tenien la mateixa idea d’España que avui dia és vigent per a la majoria de partits espanyols i bona part d’espanyols, si ens guiem per el que voten. “Una, grande y libre”, quants espanyols no signarien això avui?.

Em penso que la nació andalusa és la mes desgraciada de totes les nacions peninsulars. Perduda entre els seus orígens andalusís i robats els seus signes d’identitat per el poder espanyol, l’andalús es pot sentir orfe del pare que no ha tingut i del padrastre que mai l’ha adoptat.

Imaginem-nos per un moment que els catalans no tinguéssim llengua pròpia, ni poguéssim reivindicar una cultura nostra sinó la heretada de la dominació àrab (quasi 8 segles) i España hagués adoptat com a símbol nacional espanyol les sardanes i els castellers. Ens sentiríem espanyols per capil·laritat? Doncs això és el que els passa als andalusos, quan EspaÑa fa bandera del flamenco i els toros que ells senten com a seus. Privats de llengua i tradició cultural forta, com no s’han de sentir “españoles”?.

I és llàstima que el poble andalús segueixi encara ara, mes sotmès que nosaltres. Els latifundis, els “señoitos”, les grans fortunes d’origen espanyol i basc, propietàries de finques d’oliveres, de fruiters i de dehesas, son encara ara intocables i inspiren un respecte-temor reverencial a l’andalús del carrer. Afegint aquesta circumstància al seu caràcter tremendista i fatalista, l’únic camí de consol  i plany que els queda és el “quejío”, que es manifesta en tota la seva densitat en el “cante jondo” (l’autèntic, no el dels tablaos per turistes) i en el ball que no deixa de ser com una espècie de haka maorí, una escenificació autoafirmativa per a infondre’s valor (nomes cal veure i comparar)

Vaig estar fa poc a Cordoba i Sevilla a la recerca d’aquests vestigis andalusís. Caminant entre els arcs de la mesquita de Córdoba, iguals en la forma, però d’infinites perspectives i llums, deambulant entre les runes de Madinat Al-Azhara, imaginant-ne l’esplendor, admirant les formes geomètriques, els colors i els arabescos del Pati de les Donzelles del Alcasser a Sevilla i escoltant  text de “El sentido de la vida” que ofereix una de les sales de Torre Calahorra, recreant la interconnexió entre la filosofia àrab, jueva i cristiana en en una hipotètica conversa entre Averrois, Maimònides, Ibn Al-Arabí i Alfonso X el Sabio veig anar entenent l’enigma andalús.

Potser si en comptes de els Reyes Catòlicos –castellans incultes-, hagués estat, dos o tres cents anys abans, Alfonso X -un monarca ambiciós i absolutista com tots, però culte- qui hagués conquerit l’últim bastió andalusí, la història de la, aleshores futura España, seria una altra.

Però això no ho sabrem mai, sabem la realitat del que va passar i també que la mentalitat castellana, bressol de España, no és compatible sinó amb sí mateixa.

La Sarah va néixer a Lincolnshire un comptat del est d’Anglaterra i va estudiar matemàtiques a la universitat de  Hertfordshire. Amb només 23 anys ingressà al Britannia Royal Naval College, l’escola de guerra de la Navy per esdevenir oficial(a). S’especialitzà en planificació naval, dragaminas i sistemes d’armes. I embarcà.

De fet s’havia embarcat ben embarcada uns anys abans, quan va escollir la carrera militar, tradicionalment un món masculí i disciplinat on una dona ho te difícil per demostrar que els te ben posats. Els galons, que és allò que distingeix a la classe de tropa de la tropa amb classe que és capaç de fer un pas mes i entrar en l’elit de l’oficialitat.

Certament que et deixin jugar amb aquest ginys d’alta tecnologia dissenyats per la guerra només és a l’abast d’aquells/aquelles que se sotmeten, primer de tot. Sotmetiment total al comandament, a les regles rígides, a la disciplina militar, centi-tar, qilo-tar, mega-tar, giga-tar tera-tar.

La Sarah es va embarcar en pràctiques en diferents vaixells de guerra de la HSM Royal Navy, entre ells el HSM Sheffield, una fragata del tipus 22, successora del vell destructor tipus 42, amb el mateix nom, enfonsat per un míssil Exocet llençat des de un Super Étandar de las Forçes Aèries Argenties durant la Guerra de les Malvines, el maig de 1982. El seu HSM Sheffield nou no va anar al l’Atlàntic sud sinó al Golf Pèrsic. El 2003, i a bord del  HMS Cornwall, va fer el curs d’oficials especialitzats en guerra submarina i esdevingé oficial(a) d’operacions. Al HMS Norfolk, accedí al comandament del Commander Amphibious Task Group, expert en lluita submarina.

La carrera militar és dura i no et donen un sol comandament, per insignificant que sigui, si no t’ho has currat (dit també feinejat) a balquena i amb escreix, però la Sarah és de les que no s’arruguen, de manera que  va anar passant per tots els filtres i graons. Des de 2009 fins el 2011 va trepitjar el pont de comandament, la coberta els camarots i les sentines del HMS Ramsey, l’HMS Penzance, l’HMS Pembroke i l’HMS Shoreham. També se li va encomanar de coordinar l’evacuació dels ciutadans  britànics durant la guerra del Líban, el 2006, i de treballar en la coordinació d’operacions a la guerra dels Balcans, el 2008, principalment quan Kosovo va declarar la seva independència

En el seu cas, i no sempre passa (de fet mai havia passat), un full de serveis brillant i immaculat li va sevir per passar el tall i ser la primera dona de la Reial Marina Britànica a qui li encomanessin el comandament d’un vaixell guerrejador. Per fi, pel maig del 2012 li varen donar el comandament del HSM Portland, una fragata del tipus 23 (ja es desfeia dels dos aneguets).

Això és un tros de barco de 133 m. d’eslora, 16,1m. de màniga i 7.3 m de calat, un desplaçament de 4.900 tones i una velocitat de 28 nusos a tota màquina, amb una autonomia de navegació de 7.500 milles nàutiques. Fou construït entre 1996 i 1998 i botat a mar el 15 de maig de 1999, amb el madrinatge de Lady Brigstocke, baronessa de Brigstocke, (que va morir per l’abril del 2004 a l’edat de 75 any, Deu la tingui a la glòria) i era germana de John Renwick Brown, comandant d’Esquadro de la RAF. A les seves ordres 185 tripulants habituals amb un màxim de 205 homes (?)

Porta el seu barco una bateria de 32 tubs llença míssils antiaeris, dues bateries llença míssils antibuc Harpoon, dos tubs llença-torpedes Sting, una “pipa” que dispara obusos de 4,5 polsades, i dues metralladors de 30 mm com a armament principal. Transporta també un helicòpter Lynx equipat amb 4 missils Sea Skua  llença torpedes antisubmarins, i un Westerlan Merlin que porta igualment els estris per fer destrosses convenientment disposats al seu fuselatge. Te una coberta de vol i un hangar tancat per guardar tota la ferramenta. Un sonar i un radar, això mai falta a cap barco de guerra digne d’aquest nom. Ella n’és la jefa, la comandata, la capitana.

Tot anava bé, la culminació d’anys i anys de carrera militar, el premi del comandament. Però de sobte arribà el míssil que la va impactar a la seva línia de flotació. L’Alt comandament la Royal Navy la va “rellevar” el càrrec de capitana perquè les intimitats a bord no son permeses al reglament  si van en detriment de l’efectivitat de les operacions.

La falta de Sarah West-dona, que li ha costat el càrrec ha estat tenir una “aventura” afectiva amb un oficial-home que comprometia –ho diu el reglament- l’efectivitat del HSM Portland, de la flota del Carib i de la Marina Britànica sencera.

Les aventures èpiques i les sentimentals van per camins diferents, les aventures sentimentals mai han estat ben vistes “a bordo”, però si l’aventurera és qui talla el bacallà i és, a més bacallanera, encara menys.

Ja se sap, el mili-tar és un submúltiple del “tar” unitat de mesura, ja de per si petita, de la intel·ligència afectiva.

A mesura que passen els dies i es diuen mes coses (“es diuen”, no “es saben”) sobre el cas de l’herència del Sr. Florenci Pujol, estic mes convençut que els pujolistes de tota la vida ho seguiran essent i d’aquí un temps prudencial, Jordi Pujol haurà explicat algunes coses que no havia explicat mai. Els seu apòstols, que varen fugir cames ajudeu-me de l’hort de Getsemaní el dia de autos, esverats i temorosos, es refaran i s’atreviran a treure’s la túnica penitencial per tornar a reivindicar al mestre.

En escoltar les quatre frases que ha dit des de Queralbs, m’hauré de portar la contraria a mi mateix, als seus, i als seus enemics acèrrims, i acceptar que, per ell,  te una lògica incontrovertible que es posi a disposició de les autoritats judicials i tributàries espanyoles i dubti d’anar a declarar al Parlament de Catalunya.

Ja s’han escrit, i s’escriuran moltes més pàgines sobre la personalitat i les obres del Pujol-president. D’aquestes, les que pretenguin descobrir els perquès mes que no pas els fets en sí, tindran per davant un repte apassionant on hi hauran de col·laborar historiadors, psicòlegs, politòlegs i sociòlegs.

Només algun capdetrons, insensat, el fatxerío habitual i la canilla de polítics de presa, des de la Camacho fins al Herrera, el compararan amb un Barcenas, un Fabra o un Matas.  Res a veure, la trajectòria d’uns lladres de coll blanc, que han entrat a la política per folrar-se no serà mai igual a un que va entrar a la política després de sortir hostiat de la presó franquista i en un moment històric on s’exposava a seguir rebent.  És una diferència i no pas petita. No es tracta de defensar-lo ni atacar-lo, sinó de cercar d’entendre els perquès, i intueixo que això portarà a un entramat complex amb implicacions emocionals, religioses, familiars, filosòfiques, psicològiques i segurament econòmiques, però no pas principalment.

Si em poso al lloc de Pujol, amb tota la pressió que rep, entenc que prefereixi enfrontar-se a la justícia i la hisenda espanyola, on segurament te bones cartes per jugar, i no al Parlament da Catalunya on la banda des quatre esmolen els guants per sotmetre’l a un ring de kick-boxing amb tècniques de rugbi i regles de futbol de tercera regional: joc ras i potada al cap.

Si el Sr. Pujol te la suficient presència d’ànim i la sinceritat de saber explicar que ha fet i perquè ho ha fet, de manera creïble, l’hauran desposseït del títol de Molt Honorable, però es guanyarà el de molt admirable. Fins avui dia, cap polític defenestrat ni en procés de demolició ha reconegut i explicat els seus errors ni, sobretot, les motivacions que el van empènyer a cometre’ls.

…i un cert dring de trencadís

te el fang que amb la seva sang

coagulada

dóna el perfil precís

i un llarg coll,

a una gerra estilitzada.

…i un cert dring de trencadissa

fa la meta-àmfora obscura

i esmunyedissa,

vestint amb tern prestat

allò evident

només pel gust de fer cavil·lar

fora el corrent.

…i un dring cert que hi he de posar

(o l’anàfora no va)

en aquest vers engiponat

a cops de martell i clau

(disculpeu).

I cordant al botó al trau

enfonso àmfora i  nau.

Vaig llegir que uns policies havien exigit identificar-se a una parella que s’estava petonejant al mig del carrer. Resulta
 que estaven separats.

Havien posat la seva vida íntima en mans del jutge i ja 
no era seva. Com que el noi tenia pena de desterrament carnal va ser empresonat
 per cedir a la força gravitacional del sentiment.  No hi va valer que ella declarés que hi aportava, al menys, la 
meitat d’aquella força atractiva.

Al explicar-ho a un amic,
 aquest s’esborronà de tanta injustícia de la justícia, mentre jo en  canvi, curat de justícies, em preguntava
 perquè refregar-se el bec en públic no és prou motiu per creure que tots dos
 estaven plenament identificats l’un envers l’altre sense que calgués fer-ho
 davant de ningú més.

Si el paradigma de la identitat 
són dues gotes d’aigua, -el meu mi i el meu jo- aquests entraran en 
conflicte identitari que hauré de resoldre a casa perquè no sigui un tu tercer,
qui amb la bena als ulls i la balança a la mà, em perdi en la follia paranoica 
d’un test de personalitat escindida.

Pensant-ho bé, declararé 
al psiquiatra o al jutge que només m’identifico amb mi, i que jo sóc allò que 
posseeixo i no em poden prendre, que allò que em poden llevar ho tinc, però no
 és meu. I encara més: que allò que per la extrema violència em poden arrabassar,
 i que es meu, no en trauran cap profit. Perquè la meva identitat és de talla 
única.

Navegant per les irisades ones
 dels píxels em sento, també, de vagades, 
identificat amb altres argo-nautes -siguin grumets, capitans o polissons- vells  llops de la xarxa, que donen acollida als mes novells, i també contemporitzo amb els taurons 
vells i massa encarcarats que creuen que no es 
pot solcar cap mar sense cartes i compàs, i que és paper moll 
tota heterodòxia.

Un mar blocaire és un petit oceà de paraules amb crestes d’ona i surfistes d’idees que saltironegen entre posts i cels.

El país que volem ha de ser el país que bullim.

Durant mes de trenta anys, i des de que vàrem ficar una Catalunya idealitzada a l’olla de la Generalitat restaurada del postfranquisme, ens descuidarem d’encendre el foc. Hem anat remenant com si res i durant tots els anys de pujolisme, del tripartit i del postpujolisme nomes hem obtingut uns ingredients freds i crus. Els únics foc que hem sabut fer fins fa poc han esta els focs de camp xirucaires amb tonada de kumbaià i així no hem arribat enlloc. Els cims imponents, el 14 vuit-mils, ens els vàrem plantejar tard i fins el 1985 no assolirem l’Everest.

De sempre hem hagut de recórrer a figures individuals destacades que ens representessin el país que volíem i no teníem. L’última maragallada va ser fer un lífting a l’Estatut i les diferents clíniques d’estètica per on va passar i sobretot el matasanos que ve prendre el bisturí de l’última instancia, el TC,  el varen deixar escorxat, pobret.

Aleshores amb el país en carn viva, ens adonarem que ens havíem descuidat d’encendre el foc sota l’olla. I el país va començar a bullir mesos abans del 11 de setembre de 2.012, ja fora les estretors de l’olla estutària. Som on som perquè el país bull, bull el brou amb ingredients d’indignació, de cansament, da ràbia, de rauxa i amb el inevitable seny -que és com al pilota al caldo- com un element mes i no pas el principal com fins fa poc.

El país que bullim serà el que ens menjarem, el país que volem ha de ser el país que bullim. La mala cuina i les indigestacions es paguen cares

Em pregunto quina seria l’opinió que tindríem sobre una notícia  sense conèixer-ne l’opinió publicada. És una pregunta retòrica evidentment, perquè totes les noticies porten una cua i un cap  farcit  d’opinions i comentaris que condicionen i tergiversen l’opinió pròpia. El pitjor que ens pot passar es la por a discrepar de les opinions oficials, i aquesta por porta al deconcert i a la contradicció.

La bomba Jordi Pujol ha esclatat amb una càrrega de molt quilotons i ha deixat tocats, i mig enfonsats a CDC i als pujolistes. Encara haurem de ser els altres catalans no convergents ni pujolistes qui haurem de posar fre a les flagel·lacions, als cilicis penitencials i a les deixuplines expiatòries d’aquest acte sacramental que s’ha muntat per fer fugir al diable de la vergonya i el deshonor.

Hi ha unes quants principis elementals a l’hora de recompondre forces i analitzar el que ha passat:

El primer és que només els catalans tenim dret a jutjar un català que ha estat President de la Generalitat. Les senyores Aguirre i Camacho tenen prou feina amb el xoriços i corruptes del seu partit. Els espanyols, com els francesos o xinesos que s’ocupin dels seus assumptes.

Els segon principi és que una cosa son els fets i altre els mèrits, els primers són objectius i els segons qüestionables. Si Puiol va aconseguir fites útils per el nostre país, podem qüestionar-li el mèrit i fins i tot la intenció, però no el fet en si.

En tercer lloc distingim entre mentida i frau, que no és el mateix. M’importa ben poc la defraudació a la hisenda espanyola, la que m’importa es la defraudació cap a nosaltres, que no es quantifica en diners sinó en oportunitats  “Amb el temps veurem que la confessió de Pujol és més immoral que no pas els diners que pugui haver estafat a hisenda, i l’única cosa que li retraurem serà que després de tants sermons cedís un altre cop al xantatge de l’Estat. La confessió del president és el resum del que ha sigut l’autonomisme” escriu Enric Vila en aquest article. Sí, Pujol hauria pogut independitzar Catalunya però no en va ser capaç, ha estat un líder sense objectiu, amb una personalitat complexa digna d’estudi, cosa que ja han fet i faran els seus biògrafs. La mala consciència de Pujol te arrels profundes

Pujol ens deu una explicació clara, concreta i detallada als catalans, i només a nosaltres. Si els diners que tenia la família son únicament producte d’una herència, o també n’hi ha d’obtinguts de manera il·lícita. No espero ni desitjo que ho declari en un jutjat español, sinó al Parlament da Catalunya, és a nosaltres que ens deu comptes i de moment no tenim institucions d’Estat per jutjar-lo penalment.

La moral  col·lectiva ha estat tocada però i la nostra responsabilitat es limita a haver donat excessiu poder i crèdit als polítics. No serem còmplices ni dels espanyols ni dels botiflers que aprofiten l’avinentesa per acusar l’independentisme de corrupció,  ni permetrem que els ganivets llargament esmolats comencin a trinxar la nostra carn fent filets i tallant a daus les entranyes de Pujol. Aquests volen fer una cerimónia vudú clavant agulles sobre el ninot Pujol per allunyar el mal esperit del independentisme.

Després de tant temps de parlar-ne això ha anat ràpid.  Dit i fet: ei!, recolliu que ens n’anem.

Jo crec que fins i tot ha agafat desprevinguda a la pròpia empresa i si mes no al seu director, que fa pocs dies encara ens deia a la fabrica Damm, que estant a les envistes del 9N, i comptant les conseqüències del 9N no hi hauria temps material per fer la mudança fins l’any que ve.

Com quan canvies de casa a un mes nova i gran, i et perds en les novetats i els trapaus de cada cantonada sempre hi ha una mala hora en que allò de “boig conegut” condensa la saviesa d’anar pel món sense sobresalts.

Em fa mandra deixar les rutines apreses de set anys de bloc, haver de recol·locar mobles, cercar les peces perdudes, redecorar la façana i haver de preguntar-me que fer amb tot allò que diuen que hi mes útil i operatiu, amb tot allò que diuen que hi ha de nou i encara no es veu a cop d’ull.

Caldrà un temps i paciència -i uns cursets d’adaptació que segur que faran a Ferlandina – però ara que hi som, guardem aquest moment per l’enyor dels antics blocs i no hi pensem mes. Son una relíquia.

Faune mutilat,

brollador eixut,

jardí desolat de ma joventut…

Beneïda l’hora

que m’ha duit aquí.

La font que no vessa, la font que no plora

me fa plorar a mi.

(La Relíquia, – Joan Alcover)

Les pollancredes escorten els riuets i els torrents quan baixen a la plana, de la mateixa manera que un seguici de manaies escorten el Sancrist a la Setmana Santa. Son tan discrets i modestos aquest reguerols, que només si ha plogut devallen de muntanya cuejant i bombollejant entre còdols i joncs. Un glu-glu discret d’aigua lliscant els delata quan hi som a prop, enfonsats al paisatge de camps i margeres  sembla que vulguin passar desapercebuts.

Habitualment els trèmols, els pollancres (populus tremula) son els seus fidels marcadors en la llunyania perquè a banda i banda del curs, els rierols els proveeixen d’humitat les arrels i viuen de l’aigua que baixa de tant en tant.

A la inversa dels humans, quan arriba l’hivern els arbres es despullen, i l’estructura òssia  despunta i es ramifica com milers de traços de llampec. Ara, encara a mig temps entre la tardor i l’enfredoriment absolut, aquell tall esmolat que ens desorienta les energies, les fulles en transició a l’esgrogueïment suren en l’aire com surets de xarxa dins l’aigua, i les branques s’abracen de les puntes, camuflades entre les fulles.

També els boscos pateixen massificació i cada arbre malda per créixer i penetrar-se amb el  veí en una pugna per l’espai  o en un acte reproductiu, ves a saber, en que cossos esquelètics s’empenyen mes enllà del seu redol per fer mes ample el vol del vestit quan els torni a créixer verd, passat l’hivern.

En aquest espai de temps tan curt,- la transició és un llarg sospir que acaba quan es talla- cada dia vigilo si a través del paisatge despullat de fulles veig el més enllà més ençà, i arribarà el moment en que tota vestimenta arbòria no serà més que una gran estora a mercè dels peus, les petjades i els remolins del vent, i encara, quan el fred el glaç i la neu caiguin del cel per aïllar-nos del contacte amb la terra, ens costarà sobreviure un poc més del que ja és habitual.

El fred és sinònim d’aquietament, de baixada d’entropia de les molècules, d’inactivitat, d’hivernació dels processos vitals, d’estalvi d’energia, fins a cert punt de mort temporal. Parem màquines.

Un paisatge d’hivern es la patètica plasmació de l’esgotament, un fred d’hivern només es pot suportar amb l’alè que allibera el baf per la boca en forma de nuvolet, d’una pell resguardada per capes i capes d’abric, mancats com estem del pel flonjo que atrapa l’aire entre els seus rínxols, i del greix corporal treballat a consciència per  criar panxa i altres dipòsits adiposos sota la pell.

Però tot i aquestes estratègies, moriríem congelats si el cervell no fos prou lúcid per arrapar-se a la seguretat de la propera primavera, sense l’esperança de resurrecció de les energies vitals, sense la saba immobil dels arbres despullats, protegida sota set capes de cel·lulosa, sens les arrels que s’enfonsen metres sota terra fins la zona temperada, moriríem.

Sense la certesa de tornar a ser, el fred ens prendria el ser per sempre més, i els trèmols d’hivern arronsarien les arrels i renunciarien a esperar les fulles verdes de primavera i l’aigua que s’escola per els diminuts cursos que flanquegen.

Ai i mes ai, l’amor en xinès es diu “ai”. Esgarrapa o acarícia el caracter zhua(ma) que fa de barret, a l’amic sota la teulada (you). Monica-Marta Moyano, professora de l’Universitat d’estudis Internacionals de Pekin ha fet un estudi comparatiu de la manera xinesa i catalana d’expressar les emocions i els sentiments que bullen entorn del
concepte “amor”.

La llengua xinesa, que associa idees representades per pictogrames on l’ordre dels factors sí que altera el producte, ens dona una nova dimensió del pensament i ens sorprèn per les seves formulacions: “Ets el meu fetge i el meu cor”

En aquest bloc de cafè matinal, en gra i sense sucre, hi haure de posar te també, te en flor, sense bossa ni cordill, te de mitja tarda, de conversa, de sensacions i sentiments gens sentimentals, material sensible, no pas secret per amagar, conversa i viceversa.

Pensar i sentir; d’això primer ens n’han ensenyat, d’allò segon no n’hem après i cadascú s’ha fet autodidacte del seu sentiment en cas de saber-li-hi cau dins el bosc de la pell.

Si hem d’anar al psicòleg per interpretar-nos i al psiquiatre per reinterpretar-nos, és perquè tenim un follet entremaliat que truca la porta de l’emoció sovint sense que li obrin ni la portella i corre com ánima en pena entre greixos i nervis, tendons i sang, perdut.

L’amor, ai, el sentiment mes perdut de tots, és el meu fetge i el meu cor.

Per entendre i assumir la contradicció, la paradoxa, la fusió dels contraris, cal fixar-se que una ma és també una urpa, esgarrapa, posseeix, també acaricia. Posseir i estimar són sempre a prop, la prelació entre una i l’altre altera el producte.

La ma (zhua) posseix l’amic sota el mateix sostre (you), i en el límit de l’amistat llisca cap a l’amor possessiu sota el mateix sostre, la casa comú (you), quan la ma acaricia(zhua).

Els sentiments d’afecte entre humans, quan son creuats, espurnejen com un contacte fluix que si es cargola sòlidament genera un corrent d’alt voltatge i per tant un escalfament (efecte joule) que provoca una caiguda de tensió en la distància.

Un tall de corrent amorós esdevé una apagada sentimental, una catastrofe general… i un seguit de reclamacions a la companyia subministradora.
Com el corrent eléctric l’amor no es veu, nomès es sent, i pessiga. La diferència de potencial amorós genera arcs voltaics producte de la ionització frustrant d’anys i panys. Si salta el llamp, si esdevé un curtcircuit, ho crema tot. Just quan els electricistes ja no treballen.

Ai! l’amor. Ai,l’amor xinès.

Ets el meu fetge (cólera, fusta) i el meu cor (alegria, foc). Havien de ser els xinesos qui descobrissin que l’amor és mágia Wo bei men mi zhu le ( ): «Em vas captivar, l’amor és guerra: Ai qing shi zhan zheng ( ): «L’amor és guerra:l’amor és una malaltía Wo wei ta feng kuang ( ): «Estic boig per ella» i desitg:Ta yu huo zhong shao ( ): «El seu desig el crema per dintre».

 Però també filosofia:Shi nian xiu de tong chuan du, bai nian xiu de gong zhen mian ( , ): «Fan falta deu anys de patiment per a travessar un riu en un vaixell, i cent anys per a compartir el mateix coixí».

Filosofia xinesa, amor xinés, ai, milenaria ciencia que no ha alterat la consciencia que el que no es veu i es sent és com el reflex de la lluna al riu, un impossible que creiem a l’abast