El company Hollande
Això dels duos polítics sembla que va fent fortuna:
Ara mateix se’m acudeixen aquests:
Clinton&Clinton (Bill i Hillary), marit i muller, als EUA.
Kazcynski&Kazcynski,
(Lech i Jeroslaw) germans bessons a Polònia.
Joan Saura i Imma Mallol a Barcelona
i François Hollande i Ségolène Royal a França.
Aquests últims però, són companys sentimentals, un
terme prou ambigu per designar una relació de parella que refusa qualsevol
classificació tradicional.
A nivell personal cadascú fa el que vol, però a
nivell públic em sembla de poca maduresa que en la seva relació de parella, un
dirigent que aspira a que la societat li faci confiança, no hagi estat capaç de
assumir un compromís escrit i públic, del tipus que sigui, amb aquella persona
amb qui conviu
El company Hollande se l’agafa
amb paper fi i sembla que no vol anar de company-consort a l’Elisi en cas que
la seva companya sentimental, la
Ségolène, es converteixi en la Blair francesa. Potser si intimessin
amb un o una psiquiatra aconseguirien un triangle sentimental que serveixi per
una nova telesèrie. En tot cas seria un mal menor, no fos cas que políticament
se?ls acudis qualsevol parida pitjor
Les parelles de fet, van començar com una forma contestatària
de rebuig al sistema, però en realitat s’han convertit en una manera còmode, a l’empara de la modernor, de no comprometre’s i mantenir la mes egoista de les formes del jo.
Aquest lluïment públic dels comportaments privats, en
el cas d?aquells que aspiren a càrrecs polítics gaudeix d?una pàtina esquerranosa,
amb totes les connotacions que comporta, però potser els electors que encara
queden s’hauran de plantejar abans d’anar a votar si el qui no es capaç de
manifestar documentalment el seu compromís amb la persona que li és mes propera,
mereix que se li atorgui cap tipus de confiança.
Deixaré per un altre dia el comentari sobre la
resta de les formes de dinastia republicana o presidencialista.