Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

La meua menuda ha fet 18 anys. I com que la seua germana en fa 26, oficialment l’Assumpció i jo hem deixat de ser responsables de les nostres xiquetes. Oficialment només.

L’efemèride em resulta estranya, supose que com els passa a tots els pares. Quan naix una criatura la vida dels pares canvia per a sempre, no només d’una manera metafòrica sinó també pràctica. Vius absort per elles, constantment pensant en elles, dependent a cada minut del que elles fan. Però passen els anys i arriba aquest dia en que es fan majors d’edat i aleshores tot torna a canviar de nou, deixant un regust estrany, dolç, molt dolç, però com melancòlic a la vegada. Una espècie de buit interioritzat que supose que deu venir de les èpoques més antigues.

Jo sempre faig la broma de la nevera per explicar com funciona això. Abans de l’embaràs nosaltres vivíem una vida relativament desordenada, com supose que viu més o menys qualsevol parella a aquella edat. Menjàvem improvisant els menús, segon els que hi havia, o simplement baixàvem a fer un mos si no trobaven res. Quan tens fills, però, això canvia completament i l’ordre es torna una obsessió en qüestió de pocs dies. Perquè a la nevera ha d’haver llet, simplement np et pots permetre que no la hi haja, han d’haver iougurts, ha d’haver verdura o el que siga necessari per a fer els menús que ara sí que són rigorosos i pensats. Amb elles no pots improvisar ni disgredir. I a una hora toca banyar-les, quina cosa més fantàstica que era aquella estona! i a una hora han d’anar a dormir vulguen o no i a una hora toca despertar-les per anar a l’escola. I quan cal has d’anar al metge els dies que toca. I tens les reunions de pares amb el mestre, sempre més preocupats del que fora necessari. O les festes d’aniversari, que les socialitzen a elles però també a tu. I les portes a cantar o a nadar. I prepares les vacances pensant sobretot amb elles. I et planteges si t’hauries de tirar del Shambala avall per fer-les companyia. I lliges llibres tombat al seu costat amb aquell cap que se’t posa prop i et calma qualsevol tensió només de ser-hi.

És com si la vida de sobte passés a ser sobretot ordre i resposabilitat. I tot durant unes dècades gira al voltant de fer créixer com cal i com tu creu aquelles criatures fràgils per les quals faries qualsevol cosa, qualsevol.

Però de sobte, amb els divuit anys ja fets per totes dues, va i resulta que has de tornar a aprendre. Com tractar-les, com respectar el seu espai d’adultes, com demostrar-lis la teua estima sense ser pesat ni carrincló, com entendre la seua vergonyeta quan les abraces entusiasmat al mig del carrer, com i on les pots agafar de la mà i com i on ni se t’hauria d’ocórrer! Has de descobrir de quines coses no es pot parlar si elles no t’indiquen que pots, com respectar el seu món independent ja i quines coses pots preguntar quan posen mala cara i quines millor evitar-les. Has de saber de sobte que elles són elles més que no les teues filles. I amb això és un altre món el que s’obre al teu davant. Un món en el qual l’ordre de la casa torna a ser relatiu, com si volguera començar a anunciar un adéu que inevitablement acabarà per tenir lloc i com si volguera evidenciar que ara ja no sou els pares amb dues filles sinó quatre adults compartint casa. I més coses que no només la casa…

Tanmateix tot i l’eforç d’entendre-ho el cap inevitablement se te’n va. ‘Mira: ja no tinc xiquetes’, li vaig dir l’altre dia a l’Albert. Era una forma d’expressar la sensació que em passa pel cap aquests dies. I això que sempre, per molts anys que passen, seran les meues xiquetes i mai no podré deixar-les de mirar amb aquests ulls una mica cristal·lins que se’m posen. Que se’m posen quan les mire i pense com de content que estic de que siguen dues persones tan fantàstiques com són, o quan encara em sobten els seus comentaris de gent gran, les seues opinions tan documentades. O quan les mire i me n’adone que són lliures finalment elles dues, encara que jo les veja de vegades, sense voler-ho però sense poder-ho evitar, com aquesta preciositat de la fotografia, com allò que foren, com les criatures que em van regalar alguns dels moments més inoblidables i emocionants de la meua vida.