De cooperatives i altres subversions
El text sencer el trobareu punxant a baix en l’enllaç ‘vull llegir la resta de l’article’
Parlament a l’Escola Gavina amb motiu de la Trobada de les Cooperatives Valencianes d’Ensenyament
Deixeu-me expressar abans que res la meua alegria per tornar a estar en aquesta escola que és la meua. Jo vaig treballar a La Gavina precisament l’últim any que érem a L’Eliana i el primer que vam entrar a aquest edifici. És un goig poder veure de nou el resultat de l’esforç de tanta gent.
I deixeu-me dir que estic molt content també de trobar ací a tanta gent important per a l’escola i per al país, gent que he admirat i admire pel seu compromís de tants anys, gent que m’agradaria personificar sobretot en els bons amics de l’Escola La Masia, que fa quaranta anys que van iniciar al Vedat del Torrent amb aquella mítica ‘Tramuntana’ tot això que avui som tots ací.
Quan em van demanar de vindre a parlar amb vosaltres vaig optar per posar a aquesta xerrada un títol que pot resultar estrany: ‘cooperativisme i altres subversions’. Els periodistes solem dir que un bon títol ja és mog article, així que segur que mitja conferència també ho serà. Però perquè? Per què qualifique de subversiu el món cooperatiu?
La veritat és que vivim en un temps molt difícil però on paradoxalment ser subversiu comença a resultar molt fàcil. Ens han acorralat tant contra la paret que només pensar en termes diferents -diria i tot que pensar!- ja es pot considerar un exercici de subversió. I no cal dir que si a més de pensar s’actua, com feu els cooperativistes, la ‘subversió’ agafa una dimensió més gran encara.
Des d’aquell 1895 en que es va crear l’Aliança Cooperativa Internacional, el cooperativisme ha aportat al món una manera d’entendre l’economia i la societat que ha estat despreciada a voltes per les grans ideologies i sovint caricaturitzada o utilitzada. Però que sempre ha resultat incòmoda. I que resulta particularment incòmoda ara que el nostre sistema econòmic s’ensorra.
Des d’aquella embrionària cooperativa de Rochdale al segle XIX el cooperativisme ha posat al cor del debat sobre l’economia i sobre l’organització social uns principis que avui tenen un valor molt especial: autoajuda, responsabilitat, democràcia, igualtat, equitat i solidaritat. I també honestedat, transparència, responsabilitat i vocació social.
Aquests són uns principis de validesa universal en el moviment cooperatiu però a ningú no se li escapa que són especialment importants quan parlem de cooperatives d’ensenyament, obligades per la seua funció social a transmetre-los als nostres xiquets i xiquetes.
I si mirem què ens està passant, com hem pogut arribar al pou on som, ens n’adonarem que el que ha fallat ha estat bàsicament això: els valors. I que la desvergonyida manca de valors d’això que en diuen ‘els mercats’ és la causa principals dels nostres mals.
El món, i el país, viuen avui la crisi més profunda que cap de nosaltres no és capaç de recordar. És òbviament una crisi complexa que reclama explicacions complexes que no és aquest el lloc ni el moment de donar. Però hi ha unes obvietats sobre les quals estic segur que ens posarem d’acord.
Hi ha una sèrie de problemes que són a l’arrel del desastre econòmic i financer que vivim. El primer d’ells és paradoxalment la desaparició dels empresaris. Les empreses d’avui en dia no tenen amos sinó accionistes i això és un gran desastre. Perquè l’amo pensa en el mig termini i a llarg però l’accionista només a curt: vol beneficis i els vol ara sense importar-li com, ja que en definitiva no veu mai ‘l’obrer’. Això provoca aquesta bogeria especulativa de la borsa, que és allà on es guanyen els diners. Fixeu-vos: no creant res. I això fa que fons bancaris controlen inversions incomprensibles que juguen amb els nostres diners. Sense saber-ho és possible que alguns de vosaltres estigueu per exemple finançant amb els vostres diners indústries de l’armament perquè el vostre banc ha mogut els vostres dipòsits en una direcció determinada.
La conversió de la borsa en el centre de l’economia mundial és una enorme desgràcia que comporta el canvi d’una economia productiva a una especulativa que no pot ser mai sostenible perquè per a ella la paraula ‘any’ i si m’apureu la paraula ‘mes’ és inexistent. El capitalisme financer no pensa mai en el que està creant. Només pensa en com crear una impressió al voltant d’un producte que li permeta vendre com més ràpid possible i canviar de joc.
Vinculat a això hi ha el segon gran problema contemporani: que el diner criminal s’ha tornat, o volen que es torne, honorable. En un món on el diner corre sense preguntar res els qui usen la dictadura per a produir de forma més ‘eficaç’ juguen amb avantatge. I així hem vist casos com el recent de Gaddafi, accionista important en empreses com Telefónica o Repsol, accionista principal de diaris anglesos, accionista de referència de grans empreses energètiques italianes, etcètera. De fet quan va començar l’atac a Líbia, en un gest insòlit, la borsa de Milà va haver de tancar mentre trobava una explicació a un fet únic: l’exèrcit italià estava atacant el principal accionista de moltes de les empreses italianes, un dels més grans inversors del país.
Evidentment aquest és un cas extrem però penseu en detalls més menuts que se’ns colen pertot: com ara que un equip com el Futbol Club Barcelona porte al pit el nom d’una dictadura o les mil-i-una reverències que els nostres polítics fan de manera constants als representants de la dictadura xinesa.
Amb una afegitó encara més greu, com és que hi ha en marxa un atac directe a la democràcia. A Itàlia, ho recordaré, mana un polític que ningú no ha votat. És un exemple només, però un exemple contundent.
Aquest és el retrat, amarg, del món en que vivim. No és gens agradable però no mirar-lo de cara no ens ajuda a res. La caiguda el 15 de setembre de 2007 de Lehman Brothers als Estats Units va iniciar una era de pànic global en la qual vivim i on ens enfonsem més i més cada vegada. I allà ja hi havia l’embrió de tots els mals: va ser una caiguda marcada per la cobdícia i la deslleialtat cap als clients, cap a la gent normal, enganyada amb falses hipoteques.
La bombolla financera, la gran bombolla bancària i la desqualificació successiva de la política com a ineficaç tenen en aquest incident no el seu orígen però sí el seu punt tombant. Més val no oblidar-ho…
A partir d’ací el cinisme, la hipocresia i una manca enorme d’ètica, una manca absoluta d’ètica, s’han apoderat de la nostra societat.
Com podem acceptar que se’ns retallen els serveis socials i de sobte després apareguen onze mil milions d’euros, que no en són ni un ni dos, per a rescatar la banca? Per quin motiu hem de rescatar la banca però no la perruqueria, el xicotet taller mecànic o l’escola? Com podem tolerar que una banca de fet nacionalitzada seguisca mirant els seus interessos i girant-se d’esquena a a societat?
Aquests dies ha passat un fet que em sembla paradigmàtic i molt gràfic: Catalunya Caixa, un banc rescatat, nacionalitzat per tant, ha llençat una enorma campanya publicitària basada en el fet que pagarà als clients nous l’euro per recepta que el govern de Catalunya ha implantat. Com és possible? Podem discutir si és correcte o no implantar un euro per recepta però si el goven l’implanta aleshores no pot ser que un banc públic capte clients a base de contradir la política del govern. Ens hem tornat tots bojos o què?
Repassem, per contrast, allò que hem dit a l’inici, els principis del cooperativisme: responsabilitat, democràcia, igualtat, solidaritat, honestedat, transparència, responsabilitat, vocació social…
L’economia social, el cooperativisme, és a les antípodes d’això que estem vivint. D’aquesta economia i d’aquesta societat que tenim ara mateix. Les cooperatives no són en aquest sentit l’única alternativa però en són una de molt important, formen part de la subversió que creix.
Simplement no podem seguir així. No podem seguir enfonsant-nos en el pou. No podem seguir veient de forma impasible com hi ha cada dia més gent enfonsada en la misèria. Les nostres societats no poden acceptar, de cap manera, que es destruisca l’estat del benestar. No poden acceptar que l’educació o la salut siguen arrosegades per aquest tsunami horrorós. I no ho podem fer, simplement, perquè el que hi ha en joc no és una qüestió ideològica sinó el factor clau de la cohesió social: el progrés que prometem als xiquets.
El meu vesabi Pau va viure molt pitjor que el meu avi Vicent i la meua àvia Rita. I mon pare i ma mare han viscut pitjor del que visc jo. Quina mena de gent seríem nosaltres si els nostres fills, les meues dues filles, un dia pogueren dir que nosaltres hem viscut millor que elles?
No cal que us recorde, no precisament a vosaltres, que Celestine Freinet va definir el funcionament de l’escola en base a tres principis:
-l’organització de la seua vida a través de la responsabilitat personal i col·lectiva
-l’adquisició del coneixement a través de la recerca personal, de la cooperació i de la confrontació de les pròpies conclusions amb els altres
-i, i!, l’educació dels ciutadans a través del compromís de l’escola amb el seu entorn.
El mateix Freinet va deixar escrit que ‘no podem preparar els nostres alumnes per a que construisquen demà el seu somni si nosaltres no creguem ja en cap somni, ni podrem preparar-los per a la vida si no creiem en la vida i no podrem ensenyar cap camí si ens limitem a seure, per més cansats que estiguem, en la vora del camí’.
Ara no és el moment d’acotar el cap. No ho és mai però encara menys ho és ara. Vivim una situació extremadament difícil però això només reclama que treballem més, que somiem més, que ens comprometem més.
En unes condicions també molt dures fa ja moltes dècades que gent com Ferran Zurriaga, Pilar Calatayud, Enric Alcoriza, Adela Costa, Roser Santolària, Tere Pitxer o Carme Miquel van portar al nostre país la dignitat d’una escola que no estava sinó al servei dels xiquets i de la societat.
Ara, de nou, ens toca alçar-nos o alçar la veu. Aquest d’avui és un combat moral i ètic que hem de lliurar tots amb els braços ben junts, reforçant-nos els uns als altres. I en aquest combat especialment l’escola no pot estar absent perquè seria indigne de la seua millor història, de la seua funció i de la gent que tant ha treballat per dignificar-la.