Blog d'en Xavier Mir

Un dels 2.079.340 vots del 21 de desembre de 2017

25 d'abril de 2020
0 comentaris

La pulsió personalista del MHP Carles Puigdemont

Llegit el llibre de Carles Puigdemont La crisi catalana, com a independentista que és hi ha un munt de  coses en què coincideixo amb ell. I per la seva doble condició de periodista i de representant polític ara ja amb una trajectòria notable, curta però intensa, la seva visió del país i del món sempre és interessant de llegir. De tot el que m’ha suggerit la lectura del llibre, però, una de les coses que més m’ha fet pensar, de manera del tot subjectiva, és la pulsió personalista que hi he detectat. 

Quan parla de la seva arribada a la política activa, explica que ell no hi volia entrar perquè no suportava la tendència al sectarisme dels partits i que encara no la suporta i que valora molt la seva llibertat de pensament. Admeto que en aquest punt també hi ha certa coincidència en la percepció. Jo no em vaig fer militant d’ERC fins al 2011 perquè també havia percebut actituds sectàries en persones molt identificades amb partits al llarg de la meva vida. Crec que és una percepció força estesa perquè per desgràcia encara hi ha massa persones que pateixen aquest problema. Tanmateix, si al final em vaig decidir a fer-me militant va ser perquè hi veia alguna cosa que ho compensava prou: la convicció que la feina individual té un recorregut limitat i que les organitzacions polítiques grans permeten anar molt més lluny. Al final, una cura d’humilitat et fa reconèixer el treball en equip i l’herència rebuda de tothom que ja ha fet feina en aquella línia. 

Durant un temps, les opinions que publicava en aquest blog com a independent que simpatitzava amb ERC van gaudir d’una modesta incidència i tenia la sensació que podia ajudar més a promoure el projecte de la independència opinant lliurement que no pas presentant-me com a part d’una organització, encara que hi coincidís molt. Però mantenir l’interès dels lectors d’un blog no és fàcil, especialment quan continues compartint les decisions d’un partit que la voluntat dels votants fa passar de 21 a 10 escons al Parlament de Catalunya. En un moment donat vaig decidir que havia d’ajudar d’una altra manera el partit amb què simpatitzava. 

Vull pensar que Puigdemont també hi va trobar alguna compensació, perquè altrament no entendria la decisió de militar en un partit si només hi veus pèrdua de llibertat individual i molèsties derivades de patir el sectarisme i el dogmatisme. En el seu cas es va afiliar a CDC el 1983, un partit del qual reconeix que “no és independentista estrictament parlant”, tot i que ell sí que ho és, i que “el que realment reclama és més autonomia”. Després de 23 anys de militància, el 2006 es troba que el candidat convergent a l’alcaldia de Girona hi renuncia i que el seu partit, que “no té res a perdre” i deu pensar que “és el moment d’assumir riscos” perquè pitjor no es pot estar, li proposa a ell, que ni tan sols havia format mai part de cap llista, que sigui el candidat. 

El que em sorprèn en aquest punt són les condicions que posa al seu propi partit després de rumiar-s’ho i de decidir que sí: que la llista la faria ell, que el to de la campanya el decidiria ell i que la campanya la dirigiria ell, però des d’un local que no fos el del partit. Hi ha, doncs, una clara voluntat de desmarcar-se’n. El capital individual que hi va aportar va donar prou rèdit. A les eleccions del 2007 va anar d’un pèl que no accedís a l’alcaldia i a les del 2011 ja ho va aconseguir. Ell no havia demanat mai ser candidat. El van anar a buscar. I va anar bé. Molt bé.

El 2016 el seu partit torna a viure un moment complicat. Artur Mas, que el 2012 aspirava a una majoria absoluta que li permetés bandejar ERC, s’havia trobat que “la voluntat d’un poblehavia decidit que el partit passés de 62 a 50 diputats i que, en canvi, ERC pugés de 10 a 23. Després havia forçat la candidatura de Junts pel Sí, que segons ell havia de permetre obtenir el suport majoritari de la població a manera de plebiscit. La jugada no li va sortir prou bé. Molts votants que no volien passar per Junts pel Sí precisament perquè CDC en formava part van optar per la CUP i la suma de totes dues candidatures no va arribar al 50% que es volia. A més, la carambola va ser que l’augment de diputats de la CUP se li va girar en contra i el van voler  enviar “a la paperera de la història” per la seva gestió al capdavant del Govern. En aquelles condicions, un candidat tan personalista com Artur Mas havia de triar un successor a qui passar el relleu. No és estrany que es fixés en Carles Puigdemont si una de les seves prioritats era mantenir el discurs segons el qual calia superar la dinàmica de partits i deixar de banda l’eix esquerra-dreta. 

Per segon cop, Puigdemont es troba que no demana res, sinó que el venen a buscar. Això devia ratificar-lo encara més en les seves conviccions personalistes. Havia arribat a la màxima representació possible dins el seu país sense haver de patir sectarismes ni dogmes i sense perdre la seva llibertat de pensament. La legislatura, però, va anar com va anar i es va trobar a l’exili. Tenint en compte la seva personalitat i la determinació de no fer carrera política, de la desgràcia en podria haver tret certa pau. Diguem que s’hauria pogut convertir en una mena de Tarradellas. El seu darrer servei al país hauria pogut ser preservar la institució a l’exili. D’aquesta manera hauria pogut quedar definitivament instal·lat per damunt de la dinàmica de partits i ser el president de tots i tornar com a tal quan aconseguíssim l’amnistia o algun altre tipus d’acord que ho permetés. Però no va fer això.

Puigdemont devia pensar que havia d’acabar la feina i va tornar a entrar en la dinàmica de partits, però a més ho va fer tornant a desmarcar-se del seu partit, aleshores ja convertit en PDECat, i va impulsar Junts per Catalunya. També li va anar relativament bé. Tot i que la seva formació va obtenir molts menys vots i escons que CiU el 2012, com que les enquestes deien que ERC els superaria i al final no va ser així, va tornar a veure recompensada la seva aposta personalista. En aquesta ocasió hi va tenir un paper clau associar el vot a la seva candidatura amb les expectatives de legitimació d’un retorn que no es va produir. A moltes persones els devia semblar que feien un lleig al país si no ajudaven a fer que el president legítim tornés. 

Però el personalisme encara l’ha dut a prendre dues decisions més: impulsar encara una altra entitat política diferent de Junts per Catalunya, la Crida, i tornar a presentar candidatura en unes eleccions, les del Parlament Europeu. És probable que la seva aposta encara tingui recorregut. La voluntat del poble decidirà si li continua donant suport o no. Tanmateix, des del 2017 hem vist un fenomen del qual hauríem de prendre nota: el partit que va guanyar aquelles eleccions, Ciutadans, ha anat perdent bona part dels suports que havia acumulat. Per què? Entre altres raons, segurament perquè no tenia ni estructura, ni presència al territori ni un programa ni un projecte sòlids. Es basava en una idea i prou: aturar la independència de Catalunya. No és arriscat també apostar únicament per la idea d’un president legítim a l’exili? No és arriscat haver abandonat l’espai polític que tenia assignat i treballat CDC i pretendre que ara a Catalunya hi ha tres esquerres com deia fa poc, per exemple, Josep Costa? No és arriscat menysprear contínuament una cosa tan necessària en democràcia com són les organitzacions polítiques? Segur que la majoria no ens sentiríem còmodes en un país on el culte als partits polítics fos asfixiant, però no s’està afavorint canviat aquest culte pel culte al personalisme? 

Carles Puigdemont. (Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/la-detencio-de-puigdemont-article-pere-cardus-opinio/)

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!