Blog d'en Xavier Mir

Avui fa 98 anys que el Consell del País (Sfatului Ţării) va aprovar la unió de Bessaràbia (l’actual República Moldava) amb Romania. Aquests dies, lògicament, tant els mitjans moldaus com els romanesos en parlen en articles i en debats, que en alguns casos són, de fet, cicles de debats amb voluntat de continuïtat [versió en anglès].

Coincidint amb aquesta efemèride, aquest migdia hi ha una manifestació que s’espera que sigui massiva. Mitjans com Ziarul de Garda recullen que els organitzadors esperen que siguin prop de 50.000 persones. Abans, però, ha tingut lloc un congrés en el qual s’han triat 101 persones que han constituït la reedició d’aquell consell històric. La tria s’ha dut a terme per votació popular a través d’una pàgina web i amb la col·laboració de mitjans com Timpul i Literatura și Arta. La missió d’aquest consell serà crear els documents i generar les estratègies necessàries per aconseguir la unió entre els dos estats.

El moviment unionista ja va tenir un moment dolç quan el país es va independitzar arran de la desintegració de la URSS, però el conflicte armat al Transdnièster, molt semblant al que actualment hi ha a Ucraïna, va significar un fre. El 2012 va aparèixer la Platforma Unionistă Acțiunea 2012, que va aconseguir aplegar força persones en diverses manifestacions. L’any passat, però, una altra plataforma va sorgir arran de l’escàndol financer que ha patit el país. Des d’aleshores hi ha hagut certes tensions per articular, en paral·lel, un moviment de protesta per fer neteja del problema de corrupció que sacseja el país i un moviment unionista que veu en aquesta fita l’única manera realista d’assegurar l’orientació europeista del país en detriment dels qui prefereixen mirar cap a l’est.

La manifestació, que ha començat ara mateix la marxa, es pot seguir en directe a través de Privesv.tv, la mateixa plataforma que ha fet la retransmissió en directe del congrés i de la qual he fet la captura de pantalla que il·lustra l’apunt.

Tant la política moldava com la catalana comencen l’any ben bloquejades.

A Catalunya, ara que la decisió de la CUP ja és definitiva, continuem bloquejats. En el nostre cas, podem estar emprenyats, decebuts, indignats o el que vulguem amb la CUP, però el fet és que han pres aquesta decisió. Per tant, si des de Junts pel Sí no fem cap gest, es manté el bloqueig i anem a unes noves eleccions. Vistes les paraules d’Artur Mas, que aquest matí s’ha mostrat disposat a plantar cara als qui “compliquen les coses des d’aquí”, i vista la decisió de la mesa del Parlament, és pràcticament una realitat que haurem de tornar a votar. Aquesta és la situació que, afortunadament, preveu la llei per evitar que s’eternitzin situacions de bloqueig.

Que sigui el que hagi de ser, doncs, però continuo pensant que les noves eleccions no estan justificades. Vam dir que faríem servir les eleccions del 27 de setembre per obtenir el mandat democràtic (en un sentit o en l’altre) que l’Estat espanyol no ens deixava obtenir. Vam dir quines candidatures representaven el suport a aquest mandat, vam votar-les i vam obtenir la majoria absoluta. El mandat,  per tant, hi és. Si ara resulta que la manca de consens sobre la persona que ha de presidir la Generalitat provoca l’anul·lació d’aquest mandat democràtic, haurem d’entendre que en realitat no estàvem votant el mandat democràtic de manera única o exclusiva o fins i tot prioritària i personalment veuria cert frau en una nova convocatòria d’eleccions. Tanmateix, és clar que si han de ser-hi, tornarem a votar i tornarem a dir per enèsima vegada que sí, que donem el mandat per dur el país a la independència.

És evident que la situació no és fàcil, ni agradable, ni volguda ni il·lusionant ni moltes altres coses, però també ho és que, ara mateix, l’única persona que pot desencallar aquest bloqueig és Artur Mas. Ningú no li pot exigir que cedeixi i ell té tot el dret de plantar cara. Si ell no ho fa, no serà Junts pel Sí qui li demani que ho faci, ni ERC ni encara menys CDC (que com deia ahir Anna Poch, no li ho permetria ni que volgués).

Paral·lelament, també hi ha un bloqueig a la República de Moldàvia. Aquest matí Ion Sturza havia de presentar la seva candidatura a primer ministre i havia d’obtenir 51 dels 100 vots del Parlament. Ho tenia difícil i al final els qui s’oposen a la seva candidatura han triat la via de l’absentisme: no han assistit a la sessió del parlament i, davant la manca de quòrum (només 47 diputats), Sturza ha hagut de plegar veles. És fàcil deduir, pel principi del qui prodest, quin partit ha tingut més responsabilitat en aquestes absències que han impossibilitat la investidura i que han allargat el bloqueig polític que pateix el país.

A diferència del nostre cas, la seva llei encara preveu que el president Timofti pugui proposar una altra candidatura i en aquest sentit, com explicava al darrer apunt, Vladimir Plahotniuc ha esta movent diversos fils per assegurar-se que, si Timofti torna a proposar un candidat, hagi de ser ell. Veurem què passa els propers dies i si Timofti continua al costat del poble com va semblar que feia amb la designació de Sturza com a candidat, si es plega davant Plahotniuc o si es planta per no haver de plegar-s’hi.

En tot cas, Sturza sembla decidit a assumir aquesta batalla perduda com el principi d’una guerra que per a ell tot just comença. La política moldava ha guanyat un tercer flanc en la batalla contra la corrupció que domina el país i contra el jou de l’oligarca Plahotniuc.

A la República de Moldàvia, els qui comparteixen objectiu diversifiquen l’oferta política.

Si el protagonista del 2014 va ser el 9N, que en principi havia de ser la gran data tan esperada i en la qual coincidien la força dels nostres 300 anys i la dels 25 del mur de Berlín, des del meu punt de vista el protagonista del 2015 ha estat un tema obsessiu, interessadament introduït i clarament perjudicial per al país ara que podem fer balanç de l’any: la maleïda llista única. Em sembla que tots plegats estem vivint aquest procés d’una manera tan intensa que ens costa prendre una mínima perspectiva per poder veure les coses amb lucidesa, però si fem aquest esforç recordarem que tot just ara fa un any i escaig, tot just passat el 9N, anàvem sobrats d’il·lusió i d’esperança i d’optimisme i del que fes falta. Haver aconseguit una participació tan important el 9N malgrat el canvi de format i malgrat que el resultat ja no seria políticament vinculant ens va donar molts ànims. Si comparem aquell moment i aquest, hauríem de ser capaços de veure què ha canviat.

Des del moment que la màxima autoritat del país planteja de manera solemne la seva proposta de llista unitària i la consegüent congelació del debat ideològic es produeix un canvi fonamental: s’introdueix la idea que la independència només serà possible si es produeix aquesta lectura restrictiva d’una unitat que ja existia. I la idea es pot entendre, és clar, com una descripció de la realitat a la qual ens hem d’adaptar si volem tenir èxit o com un postulat d’algú que hem d’assumir si volem continuar avançant cap a l’objectiu que ens hem proposat. Perquè la realitat és que Artur Mas ja tenia al cap unes eleccions amb una llista unitària quan hi havia el 9N al mig de l’agenda política del país.

El problema de la proposta ha estat doble. D’una banda, ha creat una tensió amb ERC i ha apostat per pressionar aquest partit com ara està fent amb la CUP perquè cedeixi i la pressió s’ha produït perquè s’ha introduït aquella idea falsa que només amb la unitat de CiU (sí, CiU, encara!) i ERC s’aconseguirà l’objectiu. I, és clar, qui s’ho creu i veu que ERC hi és reticent, sent indignació i decepció i potser no s’arriba a plantejar mai que el problema no és el posicionament d’ERC, sinó la condició imposada de manera absolutament innecessària, perquè d’unitat ja n’hi havia i justament amb aquella unitat vam poder fer que el 9N fos un èxit.

Però el segon problema ha estat que ens hem passat un any donant voltes a la qüestió quan el que havíem de fer era eixamplar la majoria social partidària de la independència vigilant especialment el flanc esquerre.

Ara que l’any ja s’acaba i que hem deixat enrere les eleccions municipals, les del Parlament i les espanyoles, ja podem valorar els resultats. Les municipals ja van ser un avís molt contundent que hauríem d’haver sabut llegir, però la majoria estava massa obsessionada en el tema de la llista unitària. Ada Colau va guanyar les eleccions com a conseqüència d’aquest debat de la llista unitària i diumenge passat En Comú Podem va guanyar les eleccions espanyoles a Catalunya. La sort va ser el mal resultat que va fer Catalunya Sí Que Es Pot, probablement atribuïble al cap de llista, perquè si no potser no hauríem guanyat el 27S.

El gir a l’esquerra que està fent el país és evident i l’intent de neutralitzar-lo en nom de la independència per part d’Artur Mas té l’efecte de generar més rebuig encara. El 27S ens vam quedar sense gaire opcions de comprovar si, contra el que diuen algunes veus molt escoltades i algunes plomes molt llegides, la valoració d’Artur Mas (la real, la dels electors, que som els qui hem de decidir a les urnes) es recuperava o continuava davallant. El que tenim, però, és que al maig Xavier Trias va perdre l’alcaldia de Barcelona que tenia CiU i que diumenge passat la Democràcia i Llibertat de Quico  Homs va ser quarta força, per darrere d’En Comú Podem, d’ERC i del PSC.

Al marge del que pugui decidir la CUP diumenge, doncs, i del que pugui acabar passant amb la investidura, continuo pensant que no s’hauria d’haver imposat aquest debat de la llista unitària, que ha tingut més un efecte de tancament de files que no pas d’eixamplament de la majoria social. Pot ser que ens n’acabem sortint malgrat això i podria ser que no ens n’haguéssim sortit sense això, però sempre m’ha semblat més intel·ligent allò de repartir els ous, de no posar-los tots a la mateixa cistella. És la manera com entenc jo la unitat: no cal que anem tots amb el mateix vehicle mentre avancem tots en la mateixa direcció i amb el mateix objectiu.

I com que ja sabeu que fa cert temps que segueixo l’actualitat d’aquell petit país del costat de Romania  que s’anomena República de Moldàvia, resulta que allà estan passant coses interessants si tenim ganes de fer una mica de política comparada. Allà també tenen grans fites perquè hi ha en joc continuar el procés d’aproximació a la UE o tornar a l’àrea d’influència russa; continuar sota l’estigma de la corrupció i de la crisi econòmica que provoca o fer neteja i consolidar un incipient estat de dret. A les properes eleccions, les enquestes preveuen que els partits europeistes que han conduït l’aproximació a la UE aquests darrers anys patiran una davallada molt consistent i no tindran majoria al Parlament. Cal, per tant, renovar l’oferta politica. Per això fa poques setmanes una part important dels membres de la Plataforma Cívica Dignitat i Veritat va entrar en massa a militar en un partit ja existent per utilitzar-lo com a plataforma (per assegurar-se que cap entrebanc administratiu els impedís presentar-se a les eleccions, cosa que podia passar si constituïen un nou partit).

Aquesta setmana, però, la notícia ha estat que l’exministra Maia Sandu, que té molt bona valoració, després d’un període de reflexió, ha decidit impulsar un nou partit: Un Pas Pentru. Sandu, que és una dona intel·ligent i que té clar que està al servei d’un país amb unes necessitats peremptòries, ha decidit crear una altra cistella. El vídeo que presenta el seu projecte ha tingut més de 20.000 reproduccions el primer dia. És molt probable que això generi una sana competició amb La Força del Poble – Dignitat i Veritat, amb qui comparteix objectius de regeneració política i europeisme. Ara els moldaus que prioritzen això ja no tenen una única opció, sinó com a mínim dues, amb possibilitats reals de guanyar unes eleccions. No se sap encara si en un futur aquestes dues formacions polítiques poden confluir en una única candidatura i quin resultat els pot donar això, però la dinàmica de diversificar l’oferta electoral dels qui compartim objectius és sempre molt millor que no pas el tancament de files.

Perquè al cap i a la fi, avui estem tots pendents del que decideixi la CUP, que va obtenir molts vots de persones que volien la independència però que no volien Artur Mas. La CUP, que des del primer moment va dir que no participaria en cap llista unitària, i que no ha estat castigada electoralment per aquest fet.

Passi el que passi, valorem si realment aquest debat que ha centrat tot el 2015 era el que necessitava el procés, si en podem fer un bon balanç, perquè si encara som a temps de rectificar alguna cosa, si ens cau l’oportunitat de fer-ho, és la nostra obligació fer el millor per al país i per aconseguir-ne la sobirania política.

Que acabeu de passar un bon 2015 i que tingueu un 2016 encara millor.

Aquest matí m’ha sorprès molt la piulada de CDC que recullen els mitjans. I m’ha sorprès pel to, més propi dels moments més baixos d’una campanya electoral que no pas de la transcendència del moment. I segur que a CDC se n’han adonat, de moment que l’han esborrat. El mal, però, ja està fet. Ara segurament hi haurà qui dirà “oblidem-ho”, “són coses dels nervis”, “ha estat una patinada sense importància”, “ho sento molt i no tornarà a passar” o aneu a saber què més, però no crec que sigui una simple patinada i estic convençut que qualsevol persona que no vulgui tancar els ulls (cosa que puc entendre perfectament, però que no em sembla la millor actitud per guanyar-nos un país i per construir una República) avui deu haver notat un petit canvi en la manera de percebre el procés.

Si el 2014 va ser l’any de la consulta, ja cap a final d’any es va definir una de les idees que tindrien més pes aquest 2015: que ara és hora de pensar en el país i no en els partits. Aquesta idea, que al costat de moltes altres forma part del debat social i que tots compartim d’una manera o altra, va quedar instal·lada en un lloc destacat quan Artur Mas va fer la seva proposta de llista única. Des d’aleshores, les apel·lacions a la generositat han estat contínues. Per això trobo que la piulada d’avui és un error gravíssim, però potser també és indici d’alguna cosa més.

Si parlem de generositat i de posar el país per davant del partit, em sembla que per part d’Esquerra Republicana podem estar tranquils. Volíem una única pregunta i ben clara el 9N i vam avenir-nos a la que Mas va proposar. Volíem eleccions al Parlament abans de les municipals i vam avenir-nos a fer-les el 27 de setembre. Volíem que hi hagués diverses opcions de vot per la independència i finalment vam acceptar d’impulsar Junts pel Sí. Ara tenim el mandat que necessitàvem i ja no cal mirar enrere ni pensar en tota aquesta generositat ni en tantes altres coses, però el país pateix un bloqueig que torna a apel·lar a la generositat i a posar el país per davant del partit.

Encara que puguem viure aquests moments amb molta passió i fins amb partit pres i tot, que al capdavall es ben legítim, no hauríem de perdre de vista els fets. I els fets són, d’una banda, que continuem tenint 72 diputats disposats a executar el mandat que els hem donat, per la qual cosa no s’entendria que el procés no pogués avançar; de l’altra, però, no hi ha el mateix consens a l’hora de triar el president i el govern que ha de dur a terme el mandat.

Davant d’aquest bloqueig, més que no pas caure en piulades desafortunades, més que no pas continuar pressionant amb menyspreu i amb comentaris de molt mal gust per tornar a passar el rodet i que tornin a ser els altres els qui s’apliquin això de la generositat, crec que hauríem d’aprofitar i girar-ho tot plegat com un mitjó, convertir el problema en oportunitat.

Tenint en compte que al final del procés està previst que tornem a votar per aprovar la nostra constitució i que segons com vagi tot plegat encara haurem de cedir a un eventual compromís del govern espanyol de fer un referèndum pactat, podem fer entrar Mas amb calçador a la presidència de la Generalitat i passar aquests 18 mesos o més amb la tensió política mal resolta o podem aprofitar i trobar una altra persona que generi, fins i tot, més consens que la independència mateixa, és a dir, que tingui el suport de més de 72 diputats.

Si aquesta persona ha de ser Raül Romeva, que al cap i a la fi era el cap de llista de la formació que va guanyar, o si ha de ser algú altre, és una qüestió que no decidiré pas jo, per sort, però crec que la lògica en què plantejo aquest apunt no és una lògica de partit sinó de país, precisament el que des de CDC se’ns ha estat demanant tot aquest 2015. Si la generositat és un valor real i no una arma llancívola per poder aconseguir ni més ni menys que els objectius de partit, potser és hora de valorar solucions com aquesta.

En tot cas, com a simple espectador, continuaré esperant aquest acord que ens estalvïi d’anar novament a unes eleccions, no perquè tingui por que baixi el suport a la independència, sinó perquè no les veig necessàries si tothom té la generositat que ha estat exigint als altres.

El mateix dia que aquí tenim el país abocat a la solidaritat amb el president Mas i al record del president Companys, a la frontera de l’est de la Unió Europea continuen passant coses que poden constituir una amenaça o una oportunitat en funció de l’aire que prenguin els esdeveniments. Tant a Catalunya com a la República de Moldàvia hi ha mobilitzacions importants. La d’aquí ja la coneixeu prou i en sou protagonistes. De la d’allà, ja us n’he parlat en alguna altra ocasió i avui ho he de tornar a fer.

El 6 de setembre es va convocar una concentració de protesta [us n’informava l’endemà amb aquest apunt] que va derivar en una acampada a la plaça de la Gran Assemblea Nacional de la capital, Chisinau. Si al darrer apunt, el de dimecres 9 de setembre, us deia que les protestes encara continuaven, avui, 15 d’octubre, us puc dir que no s’han aturat i que sembla que a poc a poc aquesta pressió va fent efecte. Ahir mateix, el govern moldau va intentar apaivagar els ànims convocant un fòrum per al diàleg social que va durar gairebé tres hores i al qual, entre molts altres actors socials, també va assistir la plataforma que promou la protesta. Poc després de llegir quines són les seves reivindicacions, però, en van marxar perquè consideraven que no tenia sentit tal com s’estava plantejant.

Avui, al Parlament, el fiscal general Corneliu Gurin ha demanat que es retiri la immunitat a l’exprimer ministre Vlad Filat en la seva condició de diputat per tal que pugui ser investigat per la Comissió Nacional Anticorrupció. Poc després, Filat ha comparegut davant dels mitjans i ha fet les declaracions que podeu veure en aquest vídeo que he subtitulat al català. Posteriorment ha estat detingut i l’han portat a les dependències del CNA, on s’enfronta a un arrest de 72 hores.

La sacsejada d’aquesta notícia ha estat considerable al país i ha comportat, per exemple, canvis de programació com el de la periodista Natalia Morari, que avui tenia previst entrevistar Arcadie Barbarosie al programa Interpol i l’ha substituït per una emissió especial d’un altre programa, Politica, amb Barbarosie mateix i altres convidats, que tractarà aquesta qüestió.

Si fa tres anys ens haguessin dit que hi hauria una guerra a Ucraïna, potser no ens ho hauríem cregut. Semblava que una majoria volia que el país signés un acord d’associació amb la Unió Europea i quan l’anterior president se’n va desdir pressionat per Putin va esclatar el Maidan i la resposta russa en forma d’ocupació i guerra. Ara, amb independència de com pugui evolucionar Ucraïna, hi ha un altre país que reclama la nostra atenció pels esdeveniments que s’hi estan produint i per l’orientació que pot prendre tot el que hi passi.

Ahir diumenge va començar una concentració de protesta a Chisinau, capital de la República de Moldàvia, de la qual s’han fet ressò diversos mitjans internacionals com The Guardian, Euronews, Liberation, Die Welt, Al Jazeera, etc. Tot i que la immensa majoria van anar tornant cap a casa seva, una part dels manifestants s’hi han quedat a passar la nit en desenes de tendes de campanya i tot fa pensar que aquesta mobilització es mantindrà ferma. De fet, mentre escric aquest apunt està previst que comenci una conferència de premsa en què els organitzadors de la concentració han d’explicar com pretenen aconseguir els seus objectius un cop feta la demostració de força i un cop constituït un consell de l’assemblea nacional a mà alçada i avalat per la pràctica unanimitat del assistents a la concentració.

El motiu de la mobilització és, sobretot, el fet que en un país tan pobre, on les dues principals fonts d’ingressos són l’agricultura i les transferències dels emigrats, hagi desaparegut un bilió de dòlars a través d’un seguit d’operacions que han implicat tres entitats bancàries i que ni el govern ni el sistema judicial no ha estat capaç ni d’impedir ni de jutjar i condemnar. En el fons, hi ha la convicció que qui controla el país és una màfia encapçalada per l’empresari Vladimir Plahotniuc, que a través del seu Partit Demòcrata de Moldàvia ha anat controlant cada cop més ressorts del poder.

De fet, alguns analistes, com el romanès Dan Dungaciu, director de l’Institut de Ciències Polítiques i Relacions Internacionals de l’Acadèmia Romanesa i president de la Fundació Universitària del Mar Negre, parla del període 2009-2015 com del “final de le il·lusions“. El 2009, un seguit de joves moldaus van sortir al carrer per denunciar el que consideraven un frau electoral per part dels comunistes de Vladimir Voronin. Hi va haver incidents i morts i tot, es van repetir les eleccions i aquest cop va ser possible la formació d’una aliança de tres partits que havia d’acostar el país a la Unió Europea i millorar-ne la qualitat de vida. Aquesta coalició de govern, però, ha hagut de passar diverses situacions que han fet que la gent els continués votant, però cada vegada més decebuts, fins que el novembre passat la suma ja no va ser possible. Va guanyar les eleccions el socialista Igor Dodon, partidari de tornar a l’òrbita russa, seguit dels comunistes de Voronin. El principal partit europeista, el PLDM de Vladimir Filat, va intentar formar govern amb el suport més o menys dissimulat dels comunistes i amb el del PD de Marian Lupu i Vladimir Plahotniuc i es va trobar en la persona de Chiril Gaburici un primer ministre de consens que, tanmateix, no va trigar gaire a presentar la renúncia i a deixar el país al límit d’una nova crisi política, atrapat entre el retorn als comunistes, contra els quals van fer la revolució el 2009, i la màfia que cada cop controlava més l’aliança pro-Europa. La necessitat d’un nou primer ministre va fer que durant unes quantes setmanes a les travesses polítiques sortís el nom de Maia Sandu (imatge que encapçala l’apunt extreta d’Agora.md), que s’havia guanyat l’admiració de bona part del país per la manera com havia conduït el Ministeri d’Educació. Finalment, però, no hi va haver consens i es va optar per Valeriu Strelet. Tanmateix, Sandu ha quedat com un referent de dignitat, de determinació i d’ètica política per a molts ciutadans a causa de la manera com va gestionar la seva candidatura i de les condicions que va posar per ser escollida per liderar el país.

Fruit de tot aquest clima, el febrer d’enguany va néixer la Plataforma Dignitat i Veritat, que va organitzar una primera mobilització força nombrosa el 5 d’abril pràcticament coincidint amb el sisè aniversari de la revolució del 7 d’abril de 2009, que va posar punt final al període comunista, i amb la intenció evident de recuperar-ne l’esperit sobre bases pacífiques i democràtiques. Des del 5 d’abril hi ha hagut més mobilitzacions i la d’ahir en va representar el punt culminant perquè va ser la més multitudinària del país.  I precisament Maia Sandu va ser aclamada per formar part del consell d’aquesta organització sorgit de la manifestació d’ahir i cridat a ser l’embrió d’una formació política que pugui ser una alternativa si aconsegueixen un avançament electoral, que és una de les reivindicacions de la Plataforma.

Si aquesta alternativa política s’acaba materialitzant, doncs, és altament probable que estigui liderada per Maia Sandu i que rebi un ampli suport per part de tots aquells sectors de la societat moldava que volen regeneració política, justícia, eradicació de la corrupció, millora del nivell de vida, etc., i que si no volien votar PLDM, PD ni PL (els tres membres de l’Aliança per a la Integració a Europa) només tenien l’alternativa de tornar a l’òrbita russòfila amb el PSRM de Dodon o amb el PCRM de Voronin. És possible, doncs, que a la República de Moldàvia hi estigui naixent, ara mateix, una alternativa política per als propers anys que haurà de fer front al poder obscur de Plahotniuc, als interessos geopolítics de Putin, al conflicte congelat del Transdnièster, al debat de la unió amb Romania i a la pobresa que té ofegat el país, entre d’altres coses. No ho tindrà gens fàcil, però de moment hi ha moltes persones que tenen clar què cal fer i que estan disposades a sacrificar-hi hores i esforços. Tenint en compte que estem parlant de la frontera de l’est de la Unió Europea, no crec que la indiferència sigui una opció intel·ligent per part nostra com a europeus.

Actualització de les 18.00 hores

Del que han explicat algunes agències de premsa i que està circulant per arreu, crec que cal aclarir un parell de coses. La primera és que els incidents que hi va haver davant l’edifici de la fiscalia, protagonitzats per Petrenco, i que han donat el titular de les persones arrestades, no tenien res a veure amb la convocatòria de la Plataforma Dignitat i Veritat, que en tot moment ha volgut ser pacífica i ha rebutjat tota forma de violència. El nom de Petrenco, com el de molts altres, s’havia volgut vincular amb la Plataforma per desacreditar-la i per desincentivar l’assistència a la concentració, cosa que també es va intentar amb un concert paral·lel que inicialment tenia un cartell ple de noms molt populars, alguns dels quals, en entendre que havien estat utilitzats políticament i que els seus seguidors els demanaven que no hi actuessin, se’n van desdir. La segona cosa que cal aclarir és l’objectiu essencial de la protesta, perquè llegint bona part de la premsa mundial sembla que l’objectiu principal fos la dimissió del president Timofti, quan en realitat aquest és un dels nombrosos punts en què han sintetitzat el seu malestar. Quan es refereixen a Timofti, ho fan sobretot per recordar que no ha estat un president escollit per sufragi directe, sinó pels mateixos representants als qual acusen de corrupció (i és aquesta l’essència de la protesta) i dels quals seria, doncs, un simple titella i còmplice del robatori d’un bilió de dòlars. A partir d’aquí, en demanen la dimissió i l’elecció d’un nou president per sufragi directe.

Precisament el romanès Dan Dungaciu, a qui em referia a l’apunt, ha publicat un article força interessant a Adevarul aquesta tarda on fa balanç de la concentració (tot i que encara continua), la contextualitza i en sospesa la possible evolució amb un seguit d’observacions. Destaca el paper central que ha tingut la corrupció a l’hora de mobilitzar la gent més que cap altre factor, és crític tant amb els errors del govern com amb els de la Plataforma Dignitat i Veritat i insisteix que l’única solució per a la República de Moldàvia és la unió amb Romania.

També la coneguda periodista Natalia Morari ha fet el seu balanç de la jornada en un article a Europa Libera. En aquest cas, el text se centra en la qüestió del lideratge, també abordada per Dungaciu, per dir que tot això està molt bé, però que ara cal que aquesta moguda trobi el lideratge que faci possible el pas de plataforma a partit, perquè demanar la dimissió de tothom només té sentit si estàs preparat per oferir una alternativa. Sense demanar explícitament que sigui Maia Sandu qui assumeixi aquest lideratge, Morari apunta el nom de l’exministra en una pregunta gairebé retòrica.

Actualització de dimarts 8 a les 15 h

Aquest matí a les 11 (hora catalana), el portaveu de la Plataforma Cívica Dignitat i Veritat, Andrei Nastase, ha anunciat en roda de premsa que a partir d’avui hi haurà una conferència de premsa cada dia a la mateixa hora (les 12 del migdia allà, les 11 als Països Catalans) per informar de totes les qüestions relacionades amb la Plataforma, la protesta i l’acampada. La compareixença d’avui es pot seguir, en romanès, gràcies a Privesc.eu. (Al vídeo que us enllaço el veureu prenent la paraula i veureu també dues persones vestides de militars. Us recordo que, entre altres suports, la Plataforma ha tingut el dels veterans de la guerra de Transdnièster, que els ajuden també a reforçar la seguretat i evitar provocacions que puguin desembocar en aldarulls que els desacreditarien.)

A la compareixença d’avui, Andrei Nastase ha informat que a la segona reunió del Consell de l’Assemblea s’ha constatat que les autoritats del país desafien el poble en no acceptar el diàleg amb GIR (Grup d’Intermediació i Representació). (La Plataforma va demanar al Govern que atengués les seves demandes, però sembla que el Govern vol que les converses siguin en un espai institucional, tal com recull Agora.md, mentre que el Consell de la Plataforma vol que siguin a la plaça. Algunes veus han criticat aquesta poca predisposició de totes dues parts.) Arran d’aquest primer bloqueig de les converses, el Consell ha anunciat que a les 12 del migdia, hora catalana, tres delegats  es reunirien amb la Delegació de la Unió Europea , tal com explica aquesta peça en anglès de Jurnal.md, un dels diaris que dóna suport a la Plataforma i que a les 13.48 (hora catalana) ha penjat la notícia que la Delegació de la UE farà tot allò que pugui per afavorir el diàleg entre les parts en conflicte i que, sortint de la reunió de dues hores amb Pirkka Tapiola, el grup d’intermediació s’encamina ara cap a l’ambaixador dels EUA James Pettit, que el passat 27 d’agost felicitava així els moldaus per l’aniversari de la independència.

A la reunió de les 9.30 del matí, el Consell també ha decidit protegir-se dels intents de desacreditar la Plataforma en casos com el de captacions de fons que no estan coordinades amb ells. Es refereix a la iniciativa de micromecenatge HELP SAVE MOLDOVA FROM OLIGARCHY presentada per Alexandru Popovici, que sembla que comparteix l’esperit de la iniciativa i fins hi ha col·laborat in situ, però no s’ha coordinat amb ells, cosa que ha generat certa confusió. Posteriorment, la Plataforma ha penjat un missatge en aquest sentit i ha recordat que, de moment, l’única captació de fons per donar suport als manifestants s’està fent a la plaça mateixa on estan concentrats i que aviat hi haurà un número de compte on tothom qui vulgui podrà fer donatius.

En tercer lloc han demanat el suport de la gent de cultura del país i dels responsables de les institucions d’ensenyament i han fet pública la intenció d’anar, a les 4 de la tarda (hora catalana) a la seu del govern per exposar-los les reivindicacions. Ha reiterat al primer ministre Valeriu Strelet, al president del Parlament Adrian Candu i al president de la República Nicolai Timofti que els facin un forat a les agendes per poder abordar la situació en una trobada que volen que sigui oberta a la premsa per evitar les manipulacions que diversos mitjans han estat fent.

Després d’Andrei Nastase ha intervingut Valentin Dolganiuc per reiterar la disponibilitat al diàleg per part de la Plataforma, per lamentar l’escassa cobertura que els mitjans públics estan dedicant a la concentració i per denunciar la contaminació que s’exerceix des dels mitjans controlats per l’oligarquia contra la qual es manifesten. Dolganiuc a demanat a tothom que els ajudi a difondre aquest missatge.

Preguntat per la premsa sobre les accions dutes a terme per Grigore Petrenco a l’edifici de la fiscalia, Nastase n’ha desvinculat la Plataforma. Quant a la possibilitat que els manifestants hagin de desallotjar la plaça el proper diumenge 13, Nastase ha assegurat que el ministre d’Afers Interns Oleg Balan li havia donat la paraula que es buscaria un altre dia o un altre lloc per a l’esdeveniment previst si la Plataforma encara necessitava l’espai.

Per la seva banda, Vasile Nastase també ha pres la paraula per adreçar-se a l’alcalde de la capital, el liberal Dorin Chirtoaca, perquè s’ocupi de la ciutat i de tots els problemes que hi ha en lloc de dir a la Plataforma què ha de fer. Recentment, Chirtoaca ha fet pública la seva intenció de casar-se amb la periodista Anisoara Loghin i la premsa ha explicat que aquests dies és precisament a Barcelona. Vasile Nastase també l’ha acusat d’haver estat alcalde per tercera vegada gràcies al suport de Vladimir Plahotniuc.

Mentrestant, la Plataforma continua rebent suports. Entre ells, el del cantant Catalin Josan (twitter), que ha acudit a la plaça i hi ha cantat un tema (vídeo a PMAN).

Si tant us fa que el proper 27S hi hagi com a mínim 68 diputats i majoria de vots favorables a la independència i compromesos a fer-la, no cal que perdeu el temps llegint aquest apunt. Si esteu atrapats en l’obsessiu, inoportú, contraproduent i estúpid debat de la llista única, unitària o transversal o del / amb el president Mas, tampoc. Si sou un d’aquells intel·lectuals o articulistes orgànics que segueixen les directrius que diuen que ara cal transmetre a la població que el 27 només serà plebiscitari si hi ha llista única o que per votar independència s’ha de renunciar a votar en clau dreta-esquerra, tampoc. I si us han encarregat que gestioneu, cobrant o sense cobrar, algun dels nombrosos perfils falsos que es passen el dia dient que tota la vida havien votat ERC però que no ho faran mai més perquè en Junqueras els ha decebut profundament o perquè és intolerable que hagin facilitat la investidura d’Ada Colau com a alcaldessa de Barcelona, tampoc.

Si no us afecta cap de les desgràcies abans esmentades i teniu ganes de valorar una percepció i una opinió que potser no coincideix del tot amb la vostra, però que us pot fer rumiar una mica i potser canviar d’actitud en aquests tres mesos tan decisius que ens queden fins al 27 de setembre, deixeu-me dir que crec que, ara mateix, que puguem ser independents o no, no depèn dels qui puguin votar CDC, ERC o CUP, sinó dels qui podrien votar altres coses. Des del meu punt de vista, depèn dels qui el passat 24 de maig van votar Ada Colau o qualsevol de les candidatures muntades a partir de Podem-Podemos i que, a diferència de Pablo Iglesias mateix, no tenen un perfil clarament contrari a la independència.

Algunes persones creuen (o diuen sense creure-s’ho en realitat, per pura conveniència) que no hi ha ni una sola persona d’aquest perfil, que tothom que ha votat Barcelona en Comú i que podria votar la hipotètica Catalunya en Comú és espanyolista i fins enemic de Catalunya i que el que fa falta és un cordó sanitari contra aquesta gent com si es tractés de la Falange Española, però a mi em sembla evident que això no és així i fins i tot em sembla temerari, si realment volem guanyar el 27S, escampar aquesta idea. Per molt que Pablo Iglesias i tants altres de Podemos siguin tan nacionalistes espanyols com el PP o el PSOE, el que ens interessa són els votants d’aquestes formacions per fer-los arribar el missatge que la independència depèn d’ells i d’elles, que està molt bé voler una Catalunya d’esquerres i on no governi Artur Mas, però que cal ser honest amb la gent i explicar-los la merda de pressupost que haurà de gestionar Albano Dante, Teresa Forcades o qui encapçali finalment i guanyi, si fos el cas, les eleccions del 27 de setembre, perquè si no sumem 68 diputats compromesos amb la independència el que s’haurà de gestionar és una miserable comunitat autònoma que haurà d’obeir les decisions de Madrid. Si realment vols transformar la societat, no té cap sentit enganyar la gent i dir-los que això de la independència és cosa d’en Mas i de la dreta catalana quan en realitat és una oportunitat que qualsevol persona d’esquerres voldria aprofitar si el seu nacionalisme espanyol no li ho impedeix.

Hem fet molt de camí fins aquí i crec que estarem d’acord que la fita més alta assolida fins ara va ser la mobilització a les urnes del 9N, la primera que no convocava ni Òmnium ni l’ANC sinó el MHP Mas i el Govern de Catalunya, però si ara no som capaços de reaccionar amb encert davant d’aquest nou perfil de votant d’esquerres, que vol canvis profunds a la societat perquè ja té els pebrots plens de moltes coses, farem figa a l’esprint final. La independència depèn d’ells i ens hem d’abocar a buscar-los, a parlar-hi en persona o a través de missatges que els puguin arribar. És això el que hauríem de fer des d’ara mateix i fins al 27S. A aquestes persones dubto que les trobeu barallant-se per si s’ha de fer una llista amb o del president ni collonades d’aquestes, sincerament.

Diu Vicent Partal a l’editorial d’avui arran del discurs d’Artur Mas a Molins de Rei que “l’anàlisi feta per Artur Mas pot ser contestada i rebutjada, però no pot ser menystinguda”. Hi estic d’acord. Cap anàlisi, de fet, no hauria de ser menystinguda perquè totes ens poden aportar alguna cosa interessant.

Tenim menys de cent dies fins al 27 de setembre i si ens dediquem a menystenir anàlisis potser no ens en sortirem, però també és cert que anem una mica massa justos de temps per fer segons quines sacsejades internes, per als sobiranistes convençuts, que obliguin a obrir nous debats i fer noves anàlisis. Jo crec que més aviat hauríem d’estar abocats a combinar la campanya d’Ara és l’hora amb un megamarc de comunicació que ens permeti seduir massivament els qui volen canvis socials importants i no estan en contra de la independència.

No tinc la sensació que el MHP Mas hagi ajudat gaire a crear aquest megamarc de comunicació avui amb les seves referències als qui deien “Sí se puede” a la plaça de Sant Jaume. Trobo que és un error convertir-los en blanc de les crítiques perquè aquest col·lectiu és precisament el que hem d’intentar seduir. Podem dir que són els enemics del país perquè han cridat consignes en castellà a la plaça de Sant Jaume i donar-los per perduts de cara al 27S o podem dir que són castellanoparlants com els de Súmate i així demostrem que ser castellanoparlant no vol dir per força ser contrari a la independència. La gent que ha votat l’Ada Colau són gent que creuen que a vegades allò que semblava impossible resulta que és possible. Guanyant les municipals a Barcelona ho han demostrat i això els acosta força a nosaltres, que també volem fer una cosa que tothom ens diu que és impossible. De fet, durant anys, moltes persones que ara treballen per la independència ens han estat dient que era impossible. Jo seria més partidari de tenir mà esquerra amb aquesta bossa de votants i mirar que sumin el 27S.

Una altra observació que fa Partal és aquesta: “Un punt feble que li veig a la proposta és que posa les organitzacions [ANC, Òmnium i AMI] en una situació delicada. Primer perquè és segur que generarà debats intensos dins seu però després perquè és complicat fer aquesta unitat si ERC i CUP queden a banda i per tant són electoralment competidors. No sé com es pot resoldre això.” Efectivament, no és una qüestió menor que aquestes organitzacions hagin de prendre ara aquesta decisió tan transcendent quan falten menys de cent dies pel 27S i hi ha l’agost pel mig. Espero que aquest debat tan necessari per a les entitats no acabi sent excusa per no convocar les eleccions el 27 de setembre, però per desgràcia tampoc no em sorprendria. Ho deixo aquí.

Una altra qüestió central és el paper d’Artur Mas el 27S. Crec que el fins ara president de la Generalitat és un referent per a una part molt important dels electors i en aquest sentit és un actiu (com ho són els altres lideratges que hi ha al capdavant de les altres opcions) del qual no s’hauria de prescindir. Cadascú hauria de posar el millor lideratge possible al capdavant de cadascuna de les opcions que el 27S sumaran escons i vots per exercir la independència.

L’operació de traslladar tota la pressió a l’ANC, Òmnium i l’AMI no canvia res del problema de fons que té la proposta que ja va llançar fa més de mig any: la convicció que cal aparcar l’eix dreta-esquerra. És allò de congelar segons quins debats. Ja vaig advertir del risc que tenia aquest plantejament el 4 de desembre de l’any passat i avui ja no és Trias, sinó Colau, qui ha obtingut més vots de la ciutadania per governar Barcelona. I no és CiU sinó ERC qui ha obtingut més suports a l’àrea metropolitana, que des del meu punt de vista (i sembla que també ho veuen així les entitats en qüestió) és on ens juguem guanyar o perdre el 27S.

En resum, entossudir-se a impedir que la gent pugui votar el 27S en clau social, enviar-los el missatge que si volen sumar per la independència han de renunciar a l’eix dreta-esquerra és, directament, expulsar-los, renunciar als seus vots. No entenc que un plantejament d’aquestes característiques pugui sortir de cap persona que vulgui la independència i menys encara del president de la Generalitat, que sap perfectament que per guanyar ens calen vots.  Les  eleccions seran plebiscitàries perquè el resultat farà que ho siguin i perquè hi ha un acord per interpretar-les en aquest sentit. Pretendre que només ho seran si hi ha una única llista que aparqui l’eix dreta-esquerra no només és fals sinó que pot impedir que allò que fins ara sumava prou (CiU+ERC+CUP) a l’hora de la veritat no sumi prou i que altres opcions menys compromeses amb el caràcter plebiscitari del 27S tinguin tants suports que facin difícil d’interpretar el resultat de les eleccions.

Continuem acumulant “dies històrics” i ara toca viure el “divòrCiU”, tal com he vist que algú ja s’hi referia. Trencada definitivament la federació ara que Josep Rull ja ho ha dit en compareixença pública i tot, s’obre una altra etapa dins del procés i és bo que puguem analitzar què pot canviar, perquè altres vegades que han canviat coses no sempre ho hem sabut interpretar. Per exemple, a les darreres eleccions al Parlament Europeu van canviar coses, però nosaltres, com a país, com a suma de ciutadans individuals, no les vam saber analitzar prou bé (o alguns motors de generació d’opinió no van voler que ho analitzéssim del tot i van dirigir el debat cap a altres “prioritats”) i ara hi ha qui es queixa del que ha votat la gent a Barcelona. No hi insistiré més perquè els qui us preneu la molèstia de llegir aquest blog ja sabeu de què parlo.

“Tots amb el President!” Aquesta consigna no és nova. Ja la vam veure irrompre amb una intensitat que anava més enllà del que es pot considerar natural en qualsevol ciutadà quan Mas va tornar de la reunió amb Rajoy el setembre de 2012. Des d’aleshores, unes quantes persones de les que “remenen les cireres” han vist com un gran actiu el fet que, en aquest moment de la nostra història, la presidència de la Generalitat estigui en mans de la persona que CiU ha proposat com a cap de llista des que Jordi Pujol es va retirar. S’ha insistit molt a denunciar allò que se’n diu el “partidisme” amb la idea que entre l’espai institucional encapçalat pel MHP Artur Mas i l’espai de l’independentisme transversal que representen l’ANC i Òmnium es podia fer la pinça a tot allò que hi hagués al mig. I com que va funcionar (fins a les eleccions europees semblava que no prou, però amb el 9N se’n van sortir millor) ho van potenciar. De fet, en la gestió post-9N aquest element presidencialista hi té un pes claríssim. I ara, amb la ruptura de CiU, arribarà un nou impuls d’aquesta estratègia. Aviat, molt aviat, començarem a menjar-nos petites dosis diàries de la llista del president.

Jo espero que faci la millor llista possible i que arreplegui tants vots com pugui de cara al 27S, perquè en unes eleccions plebiscitàries el que compta no és qui guanya sinó que hi hagi la majoria que ens cal per començar a exercir la independència. Ara, crec que és poc honest fer veure que aquest espai que encapçala el MHP Mas és un espai neutre. Una cosa és que sigui el president de tots i que ens tingui al seu costat com a figura institucional, però una altra de ben diferent és fer veure que no té ideologia, que no és ni de dretes ni d’esquerres, perquè si avui presideix la Generalitat és perquè el 2012 era cap de llista de CiU, una federació que, per cert, avui ja no existeix . En aquest matís tan important és on els propers mesos es jugarà la partida de la confusió i veurem que moltes persones donen suport al president de la Generalitat assumint que ho fan, pretesament, des de la neutralitat, des de l’apartidisme, des de la manca d’ideologia. Tothom és lliure de donar suport a qui vulgui i de comprometre’s amb qui vulgui, però la neutralitat del president de la Generalitat és un supòsit tan qüestionable com aquell altre que des del 2003 deia que havia de governar la llista més votada.

Aquest espai de neutralitat del MHP Mas serà una de les claus del procés de refundació de CDC, que no és cert que es deixi per després de la independència. Una cosa són els congressos i processos formals que es puguin fer, però el partit ja fa temps que mou fils i que pensa estratègies per poder fer la refundació formal en les millors condicions possibles i és evident que tenir el seu candidat al capdavant de la Generalitat en unes circumstàncies tan especials té uns avantatges que no deixaran escapar. Per tant, el 27S els cal posar tota la carn a la graella perquè si la llista del President en surt ben parada la refundació culminarà amb èxit i segurament serà CDC qui governi les primeres legislatures del nou Estat català.

Perquè això sigui possible, CDC necessita assegurar-se la centralitat, situar-s’hi i no moure-se’n per quan finalment el paraigua del MHP Mas es retiri. Aquesta centralitat és la clau dels propers anys i ara mateix ens l’estem disputant ERC i CDC. Per això dilluns Josep Cuní va posar en marxa totes les seves estratègies per empènyer ERC fora d’aquest espai, sigui a través d’una tria de missatges sobreimpresos que tothom va adonar-se que era escandalosament intencionada, sigui a través del to irònic amb què acollia allò que a mi em sembla una obvietat i una gran sort: que ERC intenta arrossegar CiU a posicions de justícia social i l’esquerra no independentista a posicions més favorables a la independència.

Serà difícil contrarestar aquests esforços que vénen de totes bandes i que volen desgastar ERC per assegurar que sigui CDC qui ocupi aquesta centralitat. En aquest sentit, fins i tot un debat com el que va muntar Vilaweb amb Artur Mas i David Fernàndez per celebrar els 20 anys no és innocu. La jugada passa per la CUP, és clar que sí, i per tot allò que pugui restar força a ERC des de l’esquerra. La jugada passa (i potser es culmina) per la famosa, esgotadora i potser encara no prou enterrada “llista única”, que ara, amb la ruptura d’Unió, moltes veus tornen a treure, perquè tant si l’aconsegueixen com si no, el mer fet de parlar-ne tot el dia ja ajuda a desplaçar ERC de la centralitat i a fer-nos aparèixer com els “partidistes”. Fixem-nos, però, que rarament s’inclouen referències a la CUP quan es parla de la llista única. La CUP tampoc ha cregut mai en aquesta via, però els retrets sempre han estat exclusivament cap a ERC.

I tot això, a cent dies de les eleccions que ens han d’obrir les portes de la independència. La batalla serà dura i si el final és feliç, francament, l’enhorabona al guanyador, sigui qui sigui. Ara bé, a mi m’agradaria que el nou país s’erigís sobre unes bases sòlides, al més sòlides possible, i això passa per una àmplia majoria que tingui molt de criteri i una gran capacitat d’anàlisi inversament proporcional a la seva vulnerabilitat davant les forces manipuladores. Si tots plegats fem aquest esforç, segur que el país naixerà sa i fort, perquè vénen més temps difícils i aquesta ha de ser la nostra fortalesa: la gent. Ja sé que fins ara tampoc no ha estat fàcil ni per la crisi econòmica ni pels esforços que hem hagut de fer per convèncer la majoria que avui tenim, però si el 27S guanyem (i podem fer-ho!), caldrà construir un estat. I, a més d’independent, jo el voldria sa, molt sa.

Si abans de les eleccions municipals de diumenge escrivia sobre certes visions apocalíptiques que considerava preocupants, passat el 24M no tinc pas menys motius per intentar fer-vos arribar la meva visió personal d’aquesta situació tan crucial en què estem immersos quan falta ben poc pel 27S, tot i ser conscient del limitadíssim abast que actualment tenen les meves publicacions.

Des del vespre mateix de les eleccions estem presenciant un seguit de discursos que, de manera volguda o no, confonen el resultat d’un partit o un alcalde amb el del conjunt del procés que ens porta cap a l’estat que tanta falta ens fa. Ja va passar una cosa semblant el 2012 quan Artur Mas aspirava a treure una majoria absoluta i es va trobar amb una pèrdua d’escons important, però que quedava compensada per un augment d’ERC i la irrupció de la CUP.  En aquesta ocasió no és exactament el mateix, però podem fer un seguit de consideracions en aquesta línia:

1. En aquestes eleccions municipals, la suma de partits favorables a la independència ha augmentat i la dels contraris ha disminuït. Per tant, és bo no badar ni relaxar-se, però el pessimisme no té raó de ser. No és tan sols ERC qui està remarcant això per evitar caure en el desànim o la confusió. També ho fa l’ANC. Per tant, puc entendre perfectament la tristor de Trias, de Mas i de tot CiU, però els demanaria que fossin una mica curosos i que treguin les forces d’on puguin per encomanar una mica més d’entusiasme, perquè el procés continua ben encarrilat si sabem llegir el que l’electorat ens ha volgut dir.

2. Si Ada Colau ha rebut més suports que Xavier Trias o que la resta de candidats deu ser perquè les qüestions socials també preocupen i potser preocupen més que els plantejaments NACIONALISTES (que no és el mateix que la independència). Per tant, CAL parlar de qüestions socials. Sacrificar aquest debat en nom del procés acaba sent perjudicial per al procés perquè hi ha una part de la població que se’n desvincula emocionalment i tria altres opcions. I d’això també n’havia parlat en aquest blog.

3. Si resulta que al llarg del procés, on fins ara està tenint més pes CiU, hi ha un canvi de majories i la societat tira més cap a l’esquerra, això no hauria de ser motiu, en cap cas, per frenar. Estic convençut que qui ho fes ho pagaria molt i molt car.

4. Tots plegats, i sobretot la gran majoria que és partidària de la independència des d’un plantejament transversal i apartidista, hem d’assumir que al nostre país hi ha moltes persones que no poden veure ni en pintura un dels partits que impulsa el procés (CiU) . Hem de donar una sortida a aquestes persones. Si no trobem la manera de fer-los sumar amb nosaltres, potser seran els seus vots els que ens faltaran el 27S. I quan dic això penso en una pila de persones que des de fa mesos m’acusen de partidisme i que em demanen que deixi estar les dretes i les esquerres i que primer hem de ser independents. Costa molt de fer entendre que només serem independents si mantenim aquesta doble o triple línia (que CiU, ERC i CUP arrepleguin el màxim de vots possibles del seu segment potencial)  i que la unitat, si no volem que se’ns giri en contra, no pot ser i no ha de ser més que unitat d’acció (llegeixi’s “diputats que voten sí a la proclamació d’independència”).

I acabo amb un comentari arran del pas del MHP Artur Mas pel Matí de Catalunya Ràdio: em preocupa una mica que faci veure que només sap tractar els símptomes i no les causes. La qüestió no és fer càlculs sobre els vots emesos, sinó fer tot el possible per crear les condicions que permetin que els vots siguin uns i no uns altres. És el que ha fet sempre l’independentisme: intentar, insistentment, canviar la realitat, i no limitar-se a comptar. Sempre ens deien que no podíem ser independents perquè no érem majoria. Ens ho deia el PSC quan a CiU encara eren autonomistes i ens feia ràbia i ens feia mal perquè tenien raó, però el que hem fet ha estat treballar i forçar les condicions (sí!, és clar que sí!, tripartit inclòs!) perquè CiU acabés sent independentista. Per això som on som. Perquè hem sabut convèncer CiU, hem posat el PSC i ICV entre l’espasa i la paret, hem sumat MES, hem creat l’ANC, etc.

Apunt sense imatges. Ja me’n disculpareu l’eixutesa i l’extensió. A vegades et fan nosa les imatges i necessites que les paraules entrin per via intravenosa o que no passin de llarg si així ha de ser. I ja em disculpareu també la rima suggerida amb allò de Portugal. Ens en sortirem! I tant, que ens en sortirem! Si som capaços de reaccionar, és clar! I, en la meva humil opinió, no pas en el sentit que escriu avui en Pere Cardús.  Estic realment sorprès de llegir el que llegeixo, coses com “és imprescindible que a Barcelona hi hagi un govern de Xavier Trias amb el suport d’ERC i de la CUP”. Puc entendre per què ho diu i què vol dir, però la manera com finalment ho diu i la visió que hi ha al darrere és precisament el que ens ha portat a aquesta situació en què ell veu el procés “tocat de mort”. Ell diu això avui i dilluns Vicent Partal deia que “és un error presentar les municipals com la primera volta del 27-S“. Després dels anys que m’he passat escrivint en aquest blog i identificant-me al cent per cent amb els editorials d’en Partal i de bona part dels articulistes que hi escriuen, em sap molt de greu tenir ara aquesta percepció que ens allunyem. Però si ha de ser, que sigui. El que realment és important no és amb quins articulistes o amb quina premsa t’identifiques, sinó quina és la visió global que hi ha al país respecte del procés. I és cert que cal una reacció, però no pas la que apunta en Cardús.

Per mi, el model ideal és el que ens havia permès arribar a posar data al referèndum d’independència, el que havia de ser el 9N. Dos partits oposats (o fins i tot tres si podia ser, amb la CUP) polaritzant el debat social i sumant vots per la independència. No té res de nou. El meu plantejament d’independència de tota la vida  (i em sembla que el de molts i molts més) ha estat convèncer CiU que l’única solució era aquesta i anar-hi plegats, sumant els nostres vots per declarar-la, cadascú amb la màxima bossa de suports parlamentaris possible. I tot plegat, genialment relligat per una entitat transversal com és l’ANC. Així hauria de ser fins al final. Ens hauríem de poder dir el nom del porc en el model de país i, alhora, mantenir una encaixada de mans ferma, pètria i embolcallada per l’ANC per fer la independència. Per això vaig defensar que el millor resultat per a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2012 era que CiU i ERC fossin les dues forces més votades. Per això vaig defensar que ERC, malgrat tota la pressió que va rebre per part de la maquinària opinaire convergent, no havia d’entrar a governar amb CiU, perquè això desdibuixava el model que us explicava abans. (I el bo del cas és que al final es va veure clar que qui no volia que entréssim a governar era CiU perquè temien que els petés la coalició.)

La tardor de 2014 va passar el que va passar amb el 9N, cosa que ara no entraré a valorar, i després va arribar el moviment letal, el que realment va tocar de mort el procés mentre uns llançaven els coets de la unitat i altres celebraven la jugada magistral de no sé quin tauler d’escacs. De sobte, la unitat que teníem, que era una unitat d’acció que ens havia dut on érem i ens estava projectant cap a l’embranzida final, va patir una depreciació en picat. Allò ja no valia ni un ral. El MHP Artur Mas va decidir que la unitat havia de ser en uns altres termes i que no ens podíem barallar pel model de país. El principal actiu del procés, aquest model que ens havia permès arribar on havíem arribat, va anar a parar a la brossa i tothom n’estava d’allò més content. Allà van canviar les regles del joc i la resta ha estat qüestió de temps. Allà es va decidir que la unitat havia d’anar molt més enllà i es va generar una expectativa molt perillosa perquè, si no es satisfeia, podia generar… Què? Potser el que hem tingut tots aquests mesos?

El 4 de desembre vaig intentar explicar com ho veia en un apunt, però la meva capacitat d’arribar a la gent ja no és la que havia estat fa uns quants anys en aquest mateix espai, sincerament. I, cosa molt pitjor, moltes persones estaven tan i tan convençudes que la proposta del MHP Mas era una genialitat, que no volien sentir ni llegir res més. I ara passa que Ada Colau podria ser la propera alcaldessa de Barcelona i n’hi ha que s’esquincen les vestidures. Doncs torno a provar d’explicar-ho amb l’esperança que ara que la gent visualitza aquesta eventualitat s’entengui una mica millor: si en nom del procés es demana a ERC que no critiqui CiU o al revés; si en nom del procés es demana deixar el debat social de banda, congelar les diferències entre partits, hi ha un sector de població que es busca la vida i va cap a altres opcions que no hagin de callar i que els serveixin per castigar el partit que no volen veure ni en pintura.

Reconeguem-ho i reaccionem, perquè si no no ens en sortirem: a Catalunya hi ha una bossa de població molt important que no vol saber res de CiU, de la mateixa manera que hi ha gent que no vol saber res d’ERC, en tos dos casos per raó del model de societat. En Duran i les seves plataformes poden ser el millor exemple del segon cas, però aquests vots no em preocupen perquè tot fa pensar que no son gaire quantitat. El problema el tenim en l’altre grup, el dels qui hem de sumar al procés i no volen saber res de CiU. Aquests són la clau perquè són molt més nombrosos. I des del novembre de l’any passat ens estem oblidant d’ells. I ens n’estem oblidant malgrat una dada històrica i brutal com van ser els resultats de les eleccions al Parlament Europeu. Fixem-nos que el moment de més suport social a la independència va coincidir amb el moment en què ERC va tenir uns resultats històrics en certes ciutats de l’àrea metropolitana. És la dada més sucosa que ha tingut mai el procés: si incorporem aquests ciutadans al SI, tenim la majoria assegurada. I, per contra, tothom feliç com unes pasqües i exigint que en Junqueras fes una única llista amb en Mas. I ja sé que el MHP Mas no va proposar una llista de CiU+ERC, ho vaig entendre perfectament, però el que compta és com van percebre aquesta idea els qui ara tenen intenció de votar Ada Colau i com va incidir en l’opinió del país.

Per tot plegat, podíem haver tingut sort i que algun Monedero domèstic ens fes la feina, però hauria estat això, sort, perquè el que estem fent com a país des que, després del 9N, vam canviar el model que estava portant cap a la independència no podia tenir un altre resultat. I ara només faltava llegir, a quatre dies de les eleccions municipals, que l’única sortida és que la CUP i ERC ajudin Trias a repetir com a alcalde. Si jo fos anticonvergent a matar i llegís això, crec que ara mateix ja hauria decidit no votar ni CUP ni ERC.

El problema que va crear el MHP Mas en fer pública la seva proposta de manera unilateral va ser considerable. Ja s’ha vist prou que per a algunes persones no n’hi ha cap, de problema, que la proposta de Mas era tan absolutament genial que l’únic que havia de fer Junqueras era dir que sí i ja està. Però a banda d’aquest sector que personalment trobo que no fan cap favor al procés, la resta de persones han pogut valorar pros i contres tant del plantejament de Mas com del de Junqueras , que tots dos en tenen. I després de passar-nos gairebé un mes valorant-los tots dos i pensant quina pot ser la millor fórmula per fer obtenir el màxim suport per exercir la independència, alcem el cap i ens trobem veus que diuen que els polítics ho tenen tot empantanegat, que la gent està cansada. Abans no era així. Abans tot era il·lusió.

Ens hauríem pogut estalviar aquest ambient negatiu que contrasta tant amb el que hem tingut fins fa ben poc? Jo crec que sí. No entraré a valorar ara el canvi de model del 9N, que forma part de tota aquesta història, i em limitaré a la gestió posterior. Vam votar, va ser molt participatiu i, encara que no hagi generat el mandat que havia de generar, va ser un èxit en tota la resta d’aspectes.  Al final del camí, la conclusió assumida per tothom és que amb les eines autonòmiques amb què ens limita l’Estat espanyol no ha estat possible que el poble decideixi el futur del país i que cal fer la “consulta definitiva” utilitzant unes eleccions. Es repeteix la situació del 2012: el govern de Mas va voler assumir el mandat del concert econòmic i quan se’n va veure la inviabilitat, es van convocar eleccions per pujar un nivell i iniciar el mandat de decidir el futur del país. Ara es tractava del mateix: com que no ens han deixat decidir el futur del país, tornem a fer unes eleccions per pujar un altre nivell, l’últim, el del mandat per exercir la independència. En lloc de convocar les eleccions sense més, que hauria estat la decisió més escrupolosament democràtica i més consonant amb el seu raonament de dos anys abans, Artur Mas condiciona la convocatòria a la proposta que fa pública de manera unilateral, sense haver-la consensuat abans amb Junqueras. És lògic que algunes veus hagin parlat de xantatge i de segrest. Són termes que potser no hauríem de fer servir si volem ajudar a recuperar un clima de cordialitat, però es pot entendre que moltes persones ho vegin d’aquesta manera.

Els qui estan encantats amb la proposta d’Artur Mas recorren molt a la reivindicació de la unitat, que de fet és un dels principals actius que tenim com a país i que ens ha dut on som. Lògicament, aquesta també ha estat una reclamació de la societat civil a través tant de l’ANC com d’Òmnium i que jo diria que tant CiU com ERC com la CUP com potser algun partit més compartim plenament. En vam donar una bona prova quan vam anunciar la data i la pregunta pel 9 de novembre. El consens i la unitat sempre són més fàcils de destruir que no pas de construir. Per això té molt mèrit que anéssim units en data i pregunta i per això és important que quan cal reconstruir la unitat no se’n faci una interpretació excessivament restrictiva, que en els plantejaments que fem mirem de potenciar allò que ens uneix més fàcilment. També és una forma de generositat.

La voluntat de ser independents uneix CiU, ERC i CUP, que a totes les enquestes publicades fins ara sumen més dels 68 escons que marquen la majoria absoluta. Un punt de partida excel·lent per intentar acabar de sumar tants suports com puguem, doncs. També ens uneix la idea que, passat el 9N, cal fer servir unes eleccions perquè la gent finalment pugui decidir el futur del país. Si aquests dos fets ens uneixen, crec que el millor hauria estat potenciar-los i d’aquesta manera s’hauria mantingut el clima positiu i il·lusionat que havia caracteritzat els darrers mesos. La proposta de Mas va tenir en compte altres elements i al final el concepte d’unitat que va posar damunt la taula va ser més restrictiu. Per a ell, unitat volia dir una única llista. Posteriorment, a força de rumiar-hi, hem vist els inconvenients que pot tenir aquesta interpretació tan restrictiva, que pot ser útil per als convençuts, però que dificultaria acabar de sumar al procés un sector de la població que prioritza la regeneració democràtica i que dubta entre aquesta eina nostra que és la independència i l’eina Podemos que li arriba d’Espanya.

Restrictiva, doncs, en aquest sentit. Mirem de treure tot el suc possible de la unitat que ja tenim i mirem d’utilitzar-la en benefici propi i no llançar-nos-la contra nosaltres mateixos. Afortunadament, Mas va dir que de la seva proposta, malgrat tot, se’n podia parlar. I en aquest punt estem, mirant de refer per segona vegada una unitat que ja teníem i que de sobte, com si no fos prou complicat de mantenir-la, ens han dificultat un nivell més i ens han imposat com a condició. I el bo del cas és que encara ho aconseguirem, sabeu? Ara bé, demà ja farà 50 dies del 9N i potser hauríem de deixar de desfullar la margarida electoral, com diu avui en Toni Soler. De fet, comparteixo l’opinió de Josep Ramoneda que deia que “unes eleccions convocades l’endemà de la prohibició de la consulta tenien una força de resposta que probablement hauria generat una dinàmica molt diferent de la que ha provocat l’allargament dels temps”.

Algunes de les reaccions a les declaracions d’Oriol Junqueras ahir al matí a Catalunya Ràdio m’han tornat a sorprendre i no precisament en un sentit positiu. Darrerament estic llegint coses que no comparteixo de persones amb qui sempre havia coincidit molt . I això sempre sap greu, però és bo perquè són les persones que t’obliguen a revisar la manera com veus les coses. Són ells i no certs fantasmes cridaners que volen sobretot per twitter, els qui val la pena escoltar i llegir. I si no és possible continuar coincidint, no passa res.

És el cas d’algun editorial i alguna piulada de Vicent Partal, poca cosa al capdavall, o d’Eduard Voltas, que ahir qualificava de “perdonavides” Oriol Junqueras i li retreia una rebaixada del nivell del debat sobiranista per haver respost a Sanchis que sí, que havia dit a Mas que una opció era garantir-li la presidència encara que la seva candidatura no guanyés les eleccions. Tots dos són persones que s’han guanyat a pols el meu respecte i la meva admiració, encara que ara hi hagi aquest dissentiment, però tant de bo tothom fos com ells, tant de bo tots plegats, i naturalment m’hi incloc, sabéssim trobar el to  i la bona predisposició a l’entesa també a twitter, on massa sovint perdem la paciència.

Els darrers 40 dies, des que el 25 de novembre Artur Mas va fer pública la seva proposta, percebo un altre cop una gran animadversió contra ERC que en alguns casos s’entén en clau de partit, en d’altres s’entén pels nervis amb què tots plegats, com deia, vivim la proximitat d’una cosa llargament esperada i intensament desitjada, i en d’altres casos només es pot entendre pel clima generat. Si a mitjan octubre ja notava la gran pressió que es començava a exercir envers ERC, ara a final d’any admeto que la pressió ha superat totes les meves expectatives, cosa que fa que tingui més mèrit estar-la suportant amb arguments, propostes enraonades i serenitat.

Es llegeixen moltes piulades negatives, de gent que diu que està farta dels partits, d’en Mas i d’en Junqueras i fins i tot del procés d’independència. Algunes persones autoritzades han arribat a interpretar que la dada del CEO d’aquesta setmana, segons la qual el “no” guanyaria per primera vegada, s’atribueix a aquest ambient de desencís que, per rematar la jugada, solen carregar a ERC. Jo l’atribuiria més aviat a altres factors que faríem bé de prendre en consideració i que ja he apuntat anteriorment en aquest blog, però sembla que hi ha persones entestades a mantenir i a augmentar aquest clima de pressió a ERC, que ha arribat a un punt en què si Mas fa pública la seva proposta sense haver-ne parlat abans amb Junqueras cal aplaudir, però si Junqueras respon una pregunta en una entrevista tot són retrets. De fet, que Junqueras exposés la seva proposta també va ser motiu d’uns quants retrets, malgrat que la conferència ja estava programada abans no se sabés que el MHP Mas faria la seva. Diverses persones van demanar-se si calien tantes conferències.

Cal ser molt prudents, doncs, abans de creure’s l’honestedat i fins l’autenticitat d’aquests perfils tan negatius, però la millor manera d’evitar-ne la possible influència hauria estat no crear aquest clima. Ens ho podíem estalviar? Jo crec que sí, però ja en parlarem en una altra ocasió. El que està fet, està fet. I ara toca ajudar Mas i Junqueras perquè arribin a l’acord que necessitem, perquè la independència és urgent i les eleccions que ens han de permetre exercir-la han d’arribar abans de les municipals, abans no ens engoleixi la dinàmica electoral espanyola. Alguns, doncs, no passaran un Nadal tranquil perquè fa temps que arrosseguen els problemes que amb el nou Estat hem d’intentar resoldre. Altres no l’hi passarem perquè som patidors de mena i ho serem fins que el blat no sigui al sac i ben lligat. Però pel que fa a les xarxes, sí que estaria bé que tots plegats aprofitéssim les festes per respirar profundament i trobar la serenitat i la lucidesa, que ens faran molta falta si volem guanyar.

A partir del requisit d’aportar alguna cosa en un mínim to de cordialitat, es pot coincidir més o menys. Per exemple, Andreu Barnils ens clava avui uns quants directes i ganxos a la gent d’Esquerra Republicana, però al final em sembla que fa un gest honest quan escriu: “Junqueras, Mas, Fernàndez. Per mi, tres exemples de la millor generació de polítics catalans en dècades. Com a mimím des de l’any 1978, finalment tenim polítics (…), i nosaltres vinga a insultar-los, malfiar-nos i crear soroll. L’únic que porten bé és el procés, i els tirem els plats pel cap. Per acabar: jo en el tema de les llistes no ho tinc clar. Ho dic sincerament. No sé què ens donaria més vots. La meva opció inicial eren dues llistes: la gran (CIU, ERC, ANC, etc) i la petita (CUP, Procés, etc). Però ahir, Junqueras, em va oferir una filigrana al mig del camp que em va fer pensar. No sé si em va convèncer. Però sí que em va fer pensar.”

En una altra línia, Sergi Castanyé ha fet una anàlisi que ha representat d’una manera molt gràfica i que té la mateixa virtut, la de fer-nos pensar. És una oportunitat per tenir una visió alternativa i estaria bé que algun altre politòleg fes alguna cosa igual de gràfica, però amb un altre plantejament. I per acabar tornant al nucli del problema, si realment volem refer la unitat, potser hauria estat millor una altra mena de reacció que no pas la que hem vist en Josep Rull, que ha qualificat d’error el plantejament de Junqueras i l’ha capgirat com un mitjó per tornar-l’hi embolicat en paper de regal i rentar-se’n les mans. Em sembla que si a més de ser educats aconseguim ser honestos tindrem més opcions d’entendre’ns, perquè també és cert que amb una educació impecable es pot engegar a pastar fang qui no para de fer gestos per arribar a l’entesa.