Blog d'en Xavier Mir

Quan un escriu en un bloc pot trobar-se amb un suport inesperat, amb lectors agraïts que l’encoratgen a continuar, amb persones que manifesten la coincidència dels seus pensaments amb els de l’autor, però també es pot trobar insults. El bloc ha estat sempre obert. Allò que s’hi escriu queda publicat, per bé o per mal, tant si un servidor s’equivoca de manera flagrant com si l’encerta de ple; tant si els comentaris són elogiosos com si són crítics. L’article d’ahir, en què entre altres coses mostrava el meu desacord amb l’article de Joan Oliver a l’Avui, ha rebut un comentari insultant que podeu llegir sempre que vulgueu, perquè no el penso esborrar.

Els insults deuen ser un termòmetre, una eina més per avaluar l’abast dels blocs. Jo preferiria que les crítiques fossin constructives, que d’aquestes ja n’he rebut un munt i no em fan res, però si hi ha lectors que es prenen la molèstia de passar pel bloc i deixar-hi un comentari insultant, en el fons no pertanyen al col·lectiu que fa com si no existíssim. Segurament qui va deixar el comentari podria argumentar per quin motiu em troba "fatxenda", xulo, "autocregut", "prepotent de carril únic", "petit automessies", etc., etc. Però el que sap greu és que ofengui, de rebot, els lectors del bloc, dient que no fa profit a ningú: "res comestible a ningú ni als gosets o gats domèstics." Potser ell no, però altres hi han trobat una eina, un mitjà més. La pluralitat sempre és un valor, i en els blocs n’hi ha molta més que en segons quins mitjans.

L’autor del comentari, un tal Andreu, diu que prefereix llegir en Joan Oliver que no pas llegir-me a mi i que aprofita més les engrunes de l’Oliver que no pas el que escric en aquest bloc, cosa que em sembla perfecta. Altres persones es deuen trobar en el cas contrari. Algú ha deixat comentaris crítics amb l’Oliver que han coincidit amb mi. I tothom té les seves afinitats periodístiques. No hi ha cap problema. Des d’aquest bloc hi ha hagut debats cordials en què s’han fet evidents les discrepàncies, i ningú ha pres mal per això, més aviat al contrari. El problema bé quan per constatar les diferències es recorre a l’insult i, a més, amb la cobertura de l’anonimat.

En definitiva, si el tal Andreu, tal com diu ell, no treu res de bo de llegir aquest bloc, és lliure de no tornar-hi mai més. Jo fa temps que vaig deixar de llegir en Salvador Sostres i visc ben feliç. Però si tenim la sort que, contra els principis que ell mateix declara, torna al lloc del crim, m’agradaria que s’identifiqués i que, més enllà de l’insult, m’expliqués per quin motiu es permet de deduir trets de la meva personalitat a partir d’un estil periodístic (si se’m permet la pretensió) que a vegades pot apujar una mica el to. Estic disposat a rebre crítiques, a ser jutjat amb severitat, perquè ningú no és perfecte i tots tenim mancances d’alguna mena, però si més no demano veure la cara del jutge per entrar en el joc. Si no, insultar des de la covardia de l’anonimat sí que és d’una esterilitat extrema. Si el Sr. Oliver s’ofèn per algun article meu, estaré encantat de demanar-li disculpes i ho faré amb nom i cognoms. I si el que vol que digui l’Andreu és que jo només sóc un blocaire sense cap dret de criticar l’Oliver, jo dic que sí, que només sóc un blocaire, però que no es rebaixi a les estadístiques de lectors. Potser sí que una mitjana de 10.000 visites al mes no és gaire comparat amb els índex de l’Avui, però jo no menysprearia un altre blocaire pel sol fet que tingui mil o menys visites al mes.

En Quim Soler diu irònicament al seu bloc Els Països Catalans i el món des de Vic que "se’ns pixen a sobre i diuen que plou (pluja fina, és clar)". En Jordi Puig i Martín, en canvi, apunta més a les semblances entre PSOE i PP i llança amb ràbia contra el PSC l’eslògan que assegurava que si guanya Zapatero guanya Catalunya. Xavier Vendrell publica un article a Tribuna Catalana prou clar sobre les banderes. El Sumarí retreu a ERC que no badi boca davant les envestides espanyolistes en un exemple més dels plats pel cap que denuncia en Marcús. El bloc El Mont també cau en el pessimisme i minusvalora el potencial de la Xarxa de Blocs Sobiranistes. I en Dani Casanovas respon a un article de Carles Puigdemont. Tot plegat no crec que tingui gaire sentit si s’ha de reduir a un enfrontament estratègic entre ERC i entorns i CiU i entorns. Per a mi això no té gaire interès. I en canvi em sento amb la necessitat de fer un estat de la qüestió del sobiranisme.

Ja ha passat el període en què calia pair els resultats de les eleccions i la formació del nou govern. Ja hem tingut unes quantes mostres dels diferents posicionaments. Ja sabem que alguns haurien preferit un acord ERC-CiU i altres, que ERC es quedés a l’oposició. Sabem que hi ha hagut baixes, tensions, disgustos i decepcions. Però comença a ser hora de recapitular. I no em refereixo únicament als partits, sinó al sobiranisme en general, perquè no tot es redueix a ERC. El sobiranisme continua tenint tres fronts.

El primer correspon a l’únic partit que es declara independentista malgrat que alguns no s’ho creguin. ERC té el repte d’aconseguir augmentar la base social de l’independentisme. Els qui ja ho són no deixaran de ser-ho. Poden deixar de votar ERC, però no deixaran de ser independentistes. Per tant, l’augment ha de venir dels nous votants, dels exvotants de CiU i dels exvotants del PSC o d’ICV. Sembla que el gruix del traspàs de vot de CiU a ERC ja es va dur a terme el 2003, però no es pot descartar que el desmantellament de l’eix nacionalista que alguns han mantingut fins al final situï algunes persones que votaven CiU per evitar Montilla en el centreesquerra d’ERC. La davallada del PSC a les darreres eleccions obre les portes a una futura hegemonia d’ERC a les esquerres, i el vot en clau nacional catalana podria decantar-se per impulsar aquesta batalla per l’hegemonia amb l’objectiu d’arribar a l’anhelada situació que ERC i CiU es reparteixin el front de l’esquerra i el de la dreta, superant així la dicotomia anterior PSC-CiU. En aquest sentit, les crítiques a ERC que no ofereixin una alternativa són bastant estèrils. Legítimes, és clar, però estèrils i fins contraproduents. Criticar ERC a base de fer veure que el PSC és l’únic que mana o que els independentistes no pinten res o que són uns titelles no sols frenarà aquesta hegemonia sinó que podria afavorir que el pols ERC-PSC es resolgui en benefici dels segons. S’entén que es faci amb la intenció que el votant d’ERC passi a CiU, però si són crítiques destructives i no van acompanyades d’una alternativa creïble i satisfactòria per a un independentista, el vot preferirà engreixar l’abstenció abans que tornar a CiU.

El segon front és precisament aquest: la sobiranització de CiU. ERC tota sola trigarà molt temps i trobarà dificultats per assolir la base social necessària. La independència s’acostaria molt més en el moment que un partit de centredreta hi apostés. Ignoro si per a això caldrà que CDC i Unió se separin. Potser aquesta seria una altra fórmula possible. Potser les diferències entre CDC i ERC no serien tan abismals. No ho sé. Aquesta és una feina que tenen els sobiranistes de CiU, que n’hi ha, però han de fer sentir més la seva veu. I que si veuen que l’obsessió de la direcció actual a frenar la sobiranització esdevé un llast marxaran o s’organitzaran en candidatures sobiranistes que puguin desplaçar-la.

També és possible que l’estratègia d’ERC propiciï el reagrupament de l’esquerra independentista fins ara extraparlamentària. Al maig veurem fins a quin punt, per exemple, les CUP arrepleguen vot d’Esquerra. Però aquest reagrupament no serà fàcil i, al cap i a la fi, l’electorat independentista que els vulgui tenir en compte haurà de vèncer la tendència al vot útil. S’haurà de plantejar també si reforça ERC en el pols amb el PSC o si l’afebleix únicament per una entrada testimonial de l’Esquerra Independentista al Parlament.

I el tercer i darrer front és, segurament, el decisiu. A més, es tracta d’un front complementari amb el parlamentari. Em refereixo, i ja ho he fet en altres ocasions, a la societat civil. La societat civil és la Plataforma Sobirania i Progrés, la Plataforma pel Dret de Decidir, la Xarxa de Blocs Sobiranistes. I són també objectius concrets, accions imaginatives, treball intel·ligent i apartidista. I no s’hi val a dir que els convergents no se senten còmodes a Sobirania i Progrés. Que en creïn una en la qual se sentin còmodes, però que s’activin. El 2007 hem de treure al carrer com mai el debat del referèndum d’autodeterminació. Tots els sobiranistes s’haurien de llançar en la recollida de signatures que promourà la Plataforma Sobirania i Progrés. Això és un exemple del que pot fer la societat civil. A més, tot això es pot fer, com deia, paral·lelament i al marge de donar suport parlamentari a un partit o un altre, i al marge de treballar des dels municipis en clau sobiranista a través d’alguna de les formacions polítiques existents.

No sé si compartiu amb mi aquesta anàlisi o no. Però teniu el bloc obert com sempre per donar la vostra opinió.

L’Estat espanyol, a més de no reconèixer el dret d’autodeterminació, tampoc reconeix la diversitat lingüística. Continua impedint que els diputats s’expressin al Congrés en qualsevol llengua que no sigui el castellà. I ara, a més, fa desaparèixer el català de TVE i deixa Ràdio 4 tocada de mort. Els ciutadans de Catalunya comprenem molt millor que els de la resta de l’Estat què és la diversitat lingüística. Que hi hagi un sector hipòcrita i carregat de mala llet que només parla de diversitat per aplicar-la a Catalunya i que calla quan l’Estat no reconeix la que té no és nou. El que és nou és que aquest trist paper ara se’l reparteixen el PP, els Ciutadans i el PSC-PSOE. Que l’Estat espanyol, mani qui mani, vulgui fer l’eutanàsia a una llengua parlada per un terç de la seva població em sembla una declaració de menyspreu digna d’una única resposta: el comiat. Marxem. Diguem adéu perquè no en saben més ni en volen saber. Si l’Estat espanyol no vol assumir la seva responsabilitat en el manteniment de la diversitat lingüística, que ens permeti decidir si volem un Estat propi. Avui, com sempre, és de lectura obligatòria el Mail Obert d’en Vicent Partal.

Mentre l’espanyolisme no té cap mania, es digui PSOE o PP, a utilitzar l’aparell d’Estat per homogeneïtzar-nos lingüísticament, el catalanisme continua estancat en tebiors i en falsos debats. Sí, falsos. Perquè quan el PSC-PSOE mou fitxa, determinats sectors del catalanisme corren a subratllar el silenci o la connivència d’ERC i a maleir-los els ossos per haver fet Montilla president. Que potser amb Mas de president ens podríem estalviar el tancament de Ràdio 4 i del circuit català de TVE? L’autèntic debat és el de la plena sobirania, i mentre l’estratègia del catalanisme parlamentari continuï apostant per l’autonomisme no tindrem capacitat de resposta i continuarem perdent batalles. Ara és CiU qui ataca ERC i demà serà ERC qui atacarà CiU. I mentrestant, Espanya va fent. Però que ningú em malinterpreti. No estic retraient a ERC l’aposta pel Govern d’esquerres, ni estic reclamant el famós pacte nacional. En les condicions que s’hauria fet, no hauria garantit cap solució. L’acord del catalanisme s’ha de dur a terme quan CiU vulgui superar el marc autonòmic i posar el referèndum sobre la taula. I en això també serà decisiva ICV. Els de Saura tasten ara aquesta mala llet socialista empassant-se un gripau anomenat Interior. És legítim que no vulguin compartir Govern amb CiU, però això no hauria d’impedir que donessin suport a l’autodeterminació. El de l’autodeterminació és un debat paral·lel al marge de l’obra de govern. I tornant a CiU, si el debat de l’estatut els va servir per mantenir el protagonisme tot i ser al’oposició, ara hi podrien tornar si volguessin. Per molt que Montilla parli d’una Catalunya postnacional, Pujol no ha de tenir por que ens convertim en una província. Montilla es recolza en un govern amb dos socis partidaris del dret d’autodetermnació. Per tant, CiU no ha de fer més que encetar el debat. Quan CiU parli del dret de decidir, el debat esclatarà als morros del PSC-PSOE i per molts esforços que facin no podran evitar el tema. Però mentre a CiU només es dediquin a bordar contra ERC, amb perdó, n’hi ha per temps. Mentre l’alternativa que ens proposa CiU sigui l’estatut del 30 de setembre per a un futur, a més, no immediat, jo no veig alternativa. Mal servei farà al país aquesta oposició dita nacionalista.

Per acabar, ahir donava la benvinguda al web Jovent Independentista, que agrupa blocaires de les JERC. Molts diaris electrònics van donar la notícia i també van informar de la Red de Blogs Socialistas. Els primers són una cinquantena. Els segons en són 188. Els felicito a tots, però em sorprèn que els mateixos mitjans no informin de la Xarxa de Blocs Sobiranistes, que no en som una cinquantena, ni en som 188 sinó que en som 211. Us asseguro que n’he informat personalment a E-notícies, a Tribuna catalana i a molts més i en cap cas se n’ha dit ni un mot. Això sí, el setmanari Presència en parlava diumenge passat gràcies a Martí Crespo; i Vilaweb se servia d’aquest bloc per fer arribar la informació. La resta, ni piu. Tinc tot el respecte per la feina dels periodistes, i si consideren que no és notícia no ho deu ser, però en volia deixar constància.

Diu Vicenç Villatoro en un article a l’Avui que si el tripartit existeix és perquè té la benedicció de Zapatero i que si la té és perquè "Montilla li
dóna garanties que hi domesticarà Esquerra. Que Esquerra no farà res
que desgasti la imatge de Zapatero a Espanya. Que Esquerra es portarà
bé. I si Montilla ofereix aquestes garanties a Zapatero és perquè algú
a esquerra li ha ofert aquestes garanties a Montilla. Que no pateixi
Zapatero, que els mitjans afins al PP no li podran muntar una campanya
cada setmana perquè el tripartit destrueix la unitat d’Espanya." Tant de bo, benvolgut Vicenç, un hipotètic compromís d’algú d’ERC envers Montilla i, de rebot, envers Zapatero, servís per desmuntar l’estratègia anticatalanista del PP. L’imaginari i la persistència d’aquest anticatalanisme és tan gran que els motius els troben sols. Creure que els atacs del PP han estat motivats per les accions d’ERC sí que és justificar la catalanofòbia. No cal esforçar-se a pensar quins motius trobarà Rajoy per atacar Zapatero a través d’ERC i de Catalunya, perquè segurament no seran ni lògics ni previsibles. Per això l’enyorat Ferrer i Gironès no parlava d’anticatalanisme sinó de catalanofòbia. Les fòbies no es curen amb arguments.

Villatoro incideix novament en l’afer de les banderes, com no podia ser d’altra manera. Ja ho avançava ahir Lluís Bou als lectors de l’Avui en la seva crònica de CiU. Hi ha intel·lectuals de CiU que creuen que sobredimensionar aquest episodi pot ajudar a desgastar ERC i a captar vots per a CiU. Deuen ser els mateixos que esperaven que un DVD com el d’en Madí donés a CiU més de 50 escons. I ja s’ha vist que els vots que esperaven han anat a engreixar l’abstenció. Abans d’entrar a segons quines cases que diuen que són catalanistes i per les quals ha passat fins i tot el PP, n’hi ha que prefereixen quedar-se a la seva pròpia casa i que voti sa tia (amb permís de les ties). Per molt que alguns insisteixin que la conclusió de l’afer de les banderes és que Montilla ha humiliat Puigcercós, per a mi la conclusió és una altra, i va dirigida precisament a aquells de qui s’espera una resposta i que de moment només critiquen. Si a Governació hi ha d’onejar la bandera espanyola no és perquè Montilla ho hagi imposat, sinó perquè la llei ho preveu així. I és de la llei que caldria començar a parlar.

Passa el mateix amb les hores de castellà i passarà el mateix en moltes altres coses, i ens podem passar força temps en aquest joc de retrets pel qual CiU recrimina a ERC que hagi fet president de la Generalitat algú que té a favor seu les lleis espanyoles per emparar-se en decisions com les esmentades. El problema no és el joc que puguin tenir els 21 diputats d’ERC o els consellers independentistes al Govern, sinó les lleis. CiU llança una mirada a ERC i s’arronsa d’espatlles mentre aixeca les celles com volent dir "per què us hi posàveu", però ERC fa el mateix gest per preguntar a CiU: "això és el que hi ha mentre tinguem lleis espanyoles; què hem de fer?; quin dia us apuntareu a la plena sobirania i deixareu de criticar?" I és que potser amb Mas de president les mateixes lleis no s’haurien notat tant i hauríem anat fent una temporadeta més, però la realitat de fons és la que és, i potser ara la tensió entre ERC i PSC, a la qual contribueix CiU amb les seves crítiques i amb l’efecte bumerang que tenen, farà que tothom se n’adoni amb més claredat. No som sobirans, i acatar la constitució espanyola pot arribar a tenir moltes expressions que segurament tindrem ocasió d’anar desgranant.

Per acabar, us voldria cridar l’atenció sobre un brillantíssim article de Lluís Mauri al seu bloc El cau de l’ós bru de Taradell. Llegiu-lo i opineu. Si en el món de la premsa tradicional hi ha articles de referència, a la blogosfera també n’hi ha. I em satisfà especialment que en Lluís Mauri estigui sindicat a la Xarxa de Blocs Sobiranistes. L’article pot ser una resposta al Botxí, que prefereix enterrar Catalunya.

Joves d’Esquerra Verda ha retirat la campanya aquesta que proposava follar-se la dreta. Que no es preocupin, perquè no en muntarem un escàndol. No ho sobredimensionarem. Entre altres coses, perquè la cosa tampoc no tenia tanta dimensió. Quan ho vaig saber més aviat em va fer gràcia. Prenent l’expressió en el mateix sentit que ells l’empraven, m’imaginava ICV després de la sociovergència i pensava: "aneu proposant que ens follem la dreta, que serà l’esquerra que se us follarà a vosaltres". Ara passa allò que ells s’han quedat sense ningú per follar-se, però continuen sent susceptibles de ser follats. Ja em perdonareu l’abús de l’expressió. Deixem-ho aquí.

En qualsevol cas, suposo que la dreta en qui pensaven és la de CiU. Altrament, no entendria que s’amoïnessin pel PP, tenint en compte que és la quarta força política d’aquest país i que pot passar a ser la cinquena. A mi el PP m’importa un rave. Per això no m’he pres mai la molèstia d’anar a escridassar-los, tret de manifestacions col·lectives com les de la guerra de l’Iraq. Qui els dóna més protagonisme són els socialistes, perquè els passa una mica com al Barça i el Madrid, que són rivals que es necessiten l’un a l’altre. Si el PP no existís, el PSOE l’hauria d’inventar perquè no es notés tant el seu nacionalisme espanyol. Al costat del PP semblen sants i això els permet fer i desfer "amb talante".

Parlant del PSC, ahir em va fer gràcia llegir que Joan Anton Maragall dóna suport a Artur Mas. Ja se sap que a les famílies pot haver-hi de tot, però després que Diana Garrigosa trenqués el carnet, ja només falta que Ernest Maragall els planti. I ja no diré res del recurs del Govern valencià contra l’estatut català. Jo també vull un estat propi, ja ho sabeu, i estic massa cansat per escandalitzar-me amb defensores de pueblo i altres animalades. Estic cansat de recursos, de regatejos pressupostaris, de nacionalismes encoberts, etc., etc. Per això m’alegra veure que la llista d’adhesions de la Plataforma Sobirania i Progrés continua creixent. I la Xarxa de Blocs Sobiranistes també. Darrerament se n’ha fet ressò La Malla, tal com ja heu pogut llegir al bloc d’en Marcús. El sobiranisme té més suport social a cada dia que passa i això ja no ho atura ningú. La qüestió és saber si l’1 de novembre farem una parada tècnica o un altre salt endavant. Aquest projecte necessita igualment un front parlamentari i un de la societat civil.