Blog d'en Xavier Mir

Un dels 2.079.340 vots del 21 de desembre de 2017

9 de maig de 2020
0 comentaris

Una Revolució Empàtica per a la política… i per a la llengua!

La Revolució Empàtica a la qual em referia al darrer apunt no és imprescindible només perquè puguem assolir el nostre projecte polític d’una República de Catalunya. També ho és si volem ajudar la llengua catalana a revertir amb més força un procés de substitució lingüística que fa segles que dura i que en un futur es podria accelerar encara més.

Fer l’esforç de posar-se a la pell de l’altre ens ajuda a entendre quines sensacions o quins pensaments hi ha darrere d’algú que el 21 de desembre va ser capaç de votar Ciutadans per evitar que es declarés la independència. No tots els vots a aquell partit eren de persones amb simpaties feixistes com sovint alguns ens volen fer pensar. També hi havia por, sensació d’amenaça o inseguretat i això es va traduir en una reacció a la defensiva i en un vot útil. Des que Artur Mas va imposar la llista unitària de Junts pel Sí, ha estat molt difícil destriar el discurs independentista del discurs identitari i nacionalista català. Els primers anys de creixement de l’independentisme van tenir en la democràcia i en la diversitat dos aliats molt potents. El respecte per la discrepància política estava assegurat als espais comuns i això va permetre que a les tres mobilitzacions més importants de l’ANC, les de 2012, 2013 i 2014, un comunista pogués avançar o donar-se la mà amb un liberal o un conservador. Tenia el seu punt emotiu i tot.

La imposició de Junts pel Sí, tanmateix, va ser el principi de la destrucció d’aquest espai i el reforçament de dos blocs en què cada vegada més la porositat i el diàleg van anar cedint espai a la confrontació i al “com pitjor, millor” fins que la repressió de la policia espanyola l’1 d’Octubre ho va fer traumàtic. Moltes persones rebutjaven aquella violència policial i empatitzaven perfectament amb els votants, però eren molt reticents a transformar allò en un vot a qualsevol dels tres partits independentistes perquè els veien massa impregnats d’un nacionalisme identitari amb el qual no combregaven gens. Moltes víctimes de les agressions i de la repressió van perdre la paciència amb els qui, davant d’aquell escàndol, no es posicionaven clarament a favor seu. Totes les emocions es poden entendre i tots els traumes són dolorosos, però cal refer-se’n. Cal estar decidit a voler refer-se’n.

Per refer el camí perdut cal aquesta revolució empàtica que ens faci entendre les raons de l’altre. No hem de tenir por de qüestionar allò que ens ha mogut a voler la República de Catalunya. Que ens ajudin a qüestionar-nos-ho ha de ser precisament la manera de reforçar-ho. A banda del diàleg i de l’esforç d’empatia, cal reconstruir l’espai de trobada de la diversitat i la democràcia. Sabem que una amplíssima majoria de ciutadans volen una solució votada i negociada i aquí tenim camí per recórrer. Però potser també hem pecat de no tenir cap projecte per al Regne d’Espanya. Potser ens hem enorgullit massa de dir “ja s’ho faran”. Potser fins i tot algú troba absurd o ofensiu que un independentista demani un projecte per a Espanya si és independentista, però bé que tenim un projecte per a la Unió Europea, oi? O fins i tot per als Estats Units! Encara que no puguem votar-hi, hem de ser indiferents a tot allò que està fent l’administració de Donald Trump? Aleshores, per què no hem de tenir un projecte per a Espanya que ens acosti a totes aquestes persones que viuen a Catalunya però que tenen referents espanyols?

Hem d’identificar els espais de confluència que ens permetin construir nous marcs mentals amb elements de tots dos espais, però que els superin tots dos. I això, com deia, també es pot aplicar a l’àmbit de la llengua. De la mateixa manera que el Regne d’Espanya representa l’statu quo i la República de Catalunya és un projecte que qüestiona aquest referent i en proposa un altre, la defensa de la llengua catalana també és una manera de no resignar-se a la inèrcia i a la substitució lingüística. Quan plantegem aquest debat en termes identitaris, però, el recorregut és limitat i no triguem a tocar sostres que ens deixen en dos blocs definits i poc porosos.

Si per defensar la llengua catalana cal assumir explícitament una identitat catalana, els qui sempre han tingut aquesta identitat com a única o principal no han de patir gaire perquè ja tenen la feina feta, però els qui s’han sentit tan catalans com espanyols o fins i tot més espanyols que catalans poden tenir la sensació que els estem demanant una renúncia. Per molt que els assegurem racionalment que no hauran de renunciar a res, si aquesta percepció d’amenaça persisteix és evident que cal alguna cosa més: allò que deia de superar marcs mentals.

En el cas de la llengua catalana, és urgent substituir el marc mental identitari per un altre que durant tots els decennis de construcció de relat polític nacionalista o simplement catalanista no ha existit o ha tingut un pes ínfim. Cal actualitzar l’argumentari de milers i milers de persones i d’entitats que treballen per la llengua. Si els arguments fins ara han estat “perquè és la d’aquí”, “per integrar-se”, “perquè Franco la va prohibir”, etc., els darrers anys s’han fet cada cop més evidents dos fenòmens que ens han d’ajudar a adonar-nos del canvi necessari. D’una banda, l’emergència climàtica ha sensibilitzat moltes persones per una causa que supera totes les divisions territorials, però que alhora demana polítiques que s’han d’emprendre des de la proximitat i des del coneixement de l’entorn. De l’altra, la globalització que va començar als anys 90 del segle passat està conduint a una crisi del capitalisme que fa que cada cop sigui més urgent buscar alternatives que ara la crisi de la Covid-19 podria accelerar.

Què tenen a veure aquestes dues coses amb la llengua i amb l’empatia? Molt. Quan parlem d’emergència climàtica parlem d’un procés mundial. Quan parlem de la concentració de capitals que fa que els rics cada dia siguin més rics i poderosos i que els pobres siguin cada dia més pobres i que la classe mitjana s’estigui aprimant cada cop més, també estem parlant d’un procés mundial. I això vol dir que ens afecta a tots per damunt de molts factors. Hem detectat dues dinàmiques negatives, dues inèrcies, que ens estan duent a la destrucció del planeta i del sistema econòmic vigent. I cada cop més veus decideixen que cal actuar per revertir aquestes dues tendències.

Amb la diversitat lingüística passa el mateix: cada dia n’hi ha menys a causa d’una dinàmica negativa. Cada vegada hi ha i hi haurà menys persones monolingües al món perquè la tecnologia afavoreix molt el contacte entre humans, fa desaparèixer distàncies i redueix el pes de territorialitats en què fins ara es basava la diversitat de llengües que coneixem. I la resposta no pot ser defensar el monolingüisme, és a dir, fomentar la ignorància d’altres llengües i el rebuig a aprendre’n. No podrem evitar que milions de parlants d’altres llengües se sentin impulsats a aprendre anglès, castellà, mandarí, rus, àrab, hindi-urdú, etc., perquè seran llengües que els obriran portes i els donaran oportunitats. El que hem d’intentar és que això no els porti a fer servir cada cop menys les seves llengües natives o a abandonar-les del tot, perquè sabem que aquesta és la tendència actual: cada vegada més persones parlen menys llengües. Hi ha un seguit de llengües dominants al món que van desplaçant les que s’hi subordinen. I aquesta dinàmica glotofàgica, tard o d’hora, portaria a un món amb una única llengua o amb ben poques. Per tant, fins i tot els castellanoparlants que ara gaudeixen de l’estatus de llengua dominant que té la seva llengua respecte de la catalana, algun dia podrien veure’s desplaçats per una altra llengua dominant que acabés subordinant la castellana. El que compta no és quines llengües fan quins papers, sinó la dinàmica en si.

En aquest sentit, un món en què cada persona, segons l’entorn on viu i es relaciona, assumeixi la conveniència de capgirar aquestes dinàmiques genera un marc mental nou que pot tenir un amplíssim consens. Tots podem estar d’acord a canviar hàbits i a promoure polítiques actives per combatre el canvi climàtic. Tots podem estar d’acord a adoptar lleis que contribueixin a un repartiment més just de la riquesa i dels recursos. I tots podem estar d’acord a canviar dinàmiques glotofàgiques per dinàmiques que contribueixin a preservar la diversitat lingüística. No cal, doncs, parlar d’identitats. Cadascú té les que vol. Si en el debat de la llengua ens deixem arrossegar pel marc mental de les identitats ens costarà molt de trobar nous parlants que vulguin trencar aquestes dinàmiques negatives i fer seva una llengua subordinada. Si, en canvi, el superem, l’espai de trobada serà tan ampli i generós com ho és el vot i el diàleg en la solució política del conflicte entre Catalunya i Espanya.

Imatge extreta de la capçalera del web de Linguapax, una de les principals entitats en defensa de la diversitat lingüística.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!